Venim d’un període d’una gran convulsió, no cal que m’hi entretingui. I sembla que la convulsió es mantindrà, ja sigui en clau interna, ja sigui en clau espanyola. Ara, però, mentre busquem objectius de gran substància i vénen més confrontacions, el nou govern ha d’encarar la vida quotidiana del país. I ho ha de fer amb urgència. Almenys, en l’àmbit cultural.

Hi ha una cosa que lamento: durant tot aquest període de convulsió, la cultura no ha tingut cap protagonisme. En aquests tres mesos de debat i de crispació, els arguments (o els insults) han buscat exemples en l’economia, en la sanitat, en l’educació; molt poques vegades la vida cultural ha estat esmentada. És lògic, però. Ferran Mascarell ha aconseguit en aquests cinc anys construir un dic de contenció i que les brutals retallades i les decisions autoritàries que ha patit el sector tinguessin poca repercussió. Ja sé que en això, no em passa per alt, hi hem contribuït tots nosaltres abans que ningú amb el nostre silenci, i també hi ha participat un cert periodisme que s’ha limitat a reproduir les notes de premsa de la conselleria.

Mascarell marxa. El vaig definir fa temps com ‘el destructor’. Ho mantinc: la política cultural del govern Mas ha estat, al meu modest entendre, la pitjor del període democràtic. L’ha executada Mascarell, però no podem oblidar que el president sortint l’ha deixat fer. El conseller que marxa ha triturat per acció o per omissió coses que s’havien construït en períodes anteriors; no ha sabut solucionar els problemes estructurals dels gran equipaments; ha imposat criteris economicistes sobre la creació i el pensament; ha permès una rebaixa pressupostària insòlita de la conselleria, prova inequívoca de l’escàs interès del govern en l’art i la cultura del país, per més discursos retòrics que fessin; i, sobretot, s’ha caracteritzat per no escoltar o, segons com, per renyar els qui no el seguíem amb un ciri a la mà.

Després de l’atordiment generat per les polítiques del ‘petit maoista saltataulells’, com el va definir Xavier Montanyà arran de la dimissió de la gran majoria de components del CoNCA primigeni, el novembre del 2011, la gent de la creació i del pensament ha començat a aixecar-se. La cultura es fa des de baix, no a toc de decrets mai consensuats, que converteixen els artistes en emprenedors i fan que la creació sigui concebuda com una arma financera. I els artistes i els pensadors catalans ja fa temps que s’han posat a treballar, amb l’esperança que les noves administracions reconfigurin el paisatge massa aristocràtic de la cultura catalana.

Mascarell marxa. I, a partir d’ara, tindrem un nou conseller de Cultura. Santi Vila té la responsabilitat de recuperar ambients, iniciatives i polítiques consensuades amb el sector. Ell ha de fer que la Generalitat s’afegeixi als qui ja s’han posat a treballar, sovint a pesar del seu predecessor i no gràcies a ell. Hi ha el temor que la cosa no canviarà massa, però jo vull creure que això no serà així. M’aferraré a petits símptomes: el president Puigdemont, en el seu discurs d’investidura, va dir coses sobre la cultura que cap altre candidat a president no havia dit en seu parlamentària. Ja sé que van ser poques coses, però és que els altres o no deien res o vagabundejaven sobre els tòpics més resclosits. D’altra banda, confio que Santi Vila sigui una persona dialogant, que no es consideri ungit per una missió transcendent com el que plega, que sàpiga que hi ha un art i una cultura que mai no farà diners, però que és imprescindible per a un país que si trenca amb les convencions polítiques, també ha de trencar amb les culturals. Ja he sentit veus que diuen que Santi Vila és del mateix partit que Mascarell, però en això s’equivoquen: el conseller que hem tingut en aquests cinc anys no sabem ben bé on situar-lo ideològicament, després de tots els salts que ha anat fent.

Acabaré positiu. Com que em diuen que tendeixo a la crítica per la crítica, m’atreviré a assenyalar alguns punts que em semblen primordials en aquesta nova legislatura, sigui curta o sigui llarga. Primer de tot, que el pressupost per a Cultura creixi, és el primer signe que ens indicarà que és una prioritat per al nou govern. Que es dialogui permanentment amb el sector. Dialogar –no donar audiència– per escoltar els diagnòstics dels protagonistes de la cultura catalana: creadors, pensadors, crítics, curadors, programadors, museòlegs, galeristes, teòrics, docents… i els usuaris, és clar. Que el CoNCA recuperi les expectatives per a les quals havia nascut i que Ferran Mascarell va enderrocar. Això és: que a més de les funcions que ara mateix desplega, el Consell de les Arts torni a intervenir en les ajudes a la cultura perquè perdin el caràcter funcionarial, tan aviciat. Finalment, que del debat sobre la cultura nacional, se n’ajustin les prioritats i es coneguin públicament: Barcelona ha de participar en el circuit de les grans exposicions?; el Liceu ha de mantenir l’hegemonia pressupostària en l’àmbit de la cultura com fins ara?; es pot internacionalitzar la cultura catalana amb els criteris actuals?; la cultura la fem i la difonem per als turistes o per als ciutadans del país?… En fi, la cultura ha de ser una eina transformadora o un pur entreteniment?

Segur que em deixo coses; ja ho té, això, l’escriptura d’urgència. Hi haurà temps de donar-hi voltes. Però sense gaires dilacions, perquè la situació de la cultura a Catalunya és, sense exagerar, de plena emergència. I, per mi, un dels màxims responsables d’haver arribat a aquest estat de les coses és el senyor que ha donat títol a aquest escrit, a qui desitjo el millor sempre que no torni a la política.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb