Conscient que quan parlo d’aquestes qüestions sempre em poso una mica melogramàtic, només us n’engalto un al trimestre, o sigui que no us queixeu. La d’avui s’inscriu en la sèrie “Canvi de paradigma pronominal o de com l’extermini dels pronoms febles té més conseqüències del que et penses”, que és una fal·lera que tinc.

Un amic de la faràndula m’explica la peripècia viscuda per a convèncer l’ajuntament d’una vila del país que al cartell de l’espectacle no hi digui “Reserva les teves entrades” sinó “Reserva’n les entrades” (jo hi posaria “Reserva/eu entrada”). No hi ha manera que ho entenguin. Si tothom ho fa així, al·leguen, per què no hauria d’estar bé? Aquest és el mecanisme que fa que s’escampin les males herbes pel jardí de la llengua: si tothom hi posa “tots i totes” com pot ser que estigui malament? Fins al punt que hi ha individus convençuts que és prescriptiu i tot. Fa pocs dies un aspirant a viure de l’erari va fer un ridícul monumental a les xarxes assegurant a la Carme Junyent que “la normativa prescriu el desdoblament”.

L’anècdota em serveix per a exemplificar la qüestió de la degradació del codi. Perquè un codi lingüístic no és fet només de paraules, i les alteracions com l’esmentada –el possessiu saxó– afecten el motor, és a dir, l’estructura del codi mateix. Per exemple, el sistema pronominal, una cosa molt menys visible als ulls del profà però més rellevant per al bon funcionament del motor del català. Per això avui fem aquesta paràbola: per rumiar-hi. Pensar una mica en els fenòmens lingüístics, en comptes de repetir invariablement consignes rebudes, resulta molt més útil si es vol comprendre l’evolució del codi. I l’esquer serà una frase molt breu llegida a la xarxa. Una persona demana si tenim empenta per fer determinada acció i algú respon: “Les ganes hi són”. Què us sembla? La trobeu bé? L’escriuríeu? O potser us grinyola?

Abans de donar la contesta, greixem una mica la closca parant atenció a una altra frase, en aquest cas d’una periodista especialitzada en cultura: “No és que en Tal escrigui bé, que ho fa. És que t’emociona”. “Que ho fa”? Què fa? Escriure o escriure bé? Repassem-la amb calma: “No és que en Tal escrigui bé, que ho fa”. L’atac en dos fronts simultanis –pèrdua del sistema pronominal i adopció del verb to do com a auxiliar en frases subordinades– ha generat un monstre horrible. “No és que en Tal escrigui bé, que hi escriu“. Així ho hauríem dit en català pre-globish.

(Per a entendre això del verb to do, una frase d’ahir mateix: “Les ficcions circulen avui dia com no ho havien fet mai.” Com que estic segur que no hi veieu cap mal, aquí us ho explico.)

Torno al possessiu, el de l’anècdota inicial de l’article. És normal que a l’encarregat del teatre municipal li costi veure la pífia: el possessiu saxó és el rei del burocratès. Per antiguitat i per freqüència. I mira que n’hem parlat vegades, i l’hem denunciat, però no hi ha res a fer: ja no marxarà. Fixeu-vos, per exemple, en aquest cas de doble sentit en un butlletí del cap de setmana: “Els dos vehicles han topat frontalment i els seus conductors han resultat morts. En el cas del segon vehicle, els passatgers que anaven al seu interior, en canvi, n’han sortit il·lesos.” Que un redactor, un professional de l’escriptura, escrigui dues oracions com aquestes només pot voler dir que ho té tan interioritzat (la pel·lícula i el seu director, el festival i el seu protagonista…) que, senzillament, no ho concep d’altra manera. Perquè, semànticament parlant, “els seus conductors” és un sintagma grotesc: topen dos vehicles i es moren els seus conductors. Que curiós, oi? Ni els meus ni els teus, no: els seus. El segon cas ja entra directament en l’absurd, perquè hi afegeix la moda de substituir l’adverbi dins per l’interior/el seu interior. “Passeu cap a dins, que plou” ara en burocratès es diu “Passeu a l’interior…”. Igual que en el cas anterior, hi ha una consigna molt senzilla que ens hauria d’estalviar aquestes pífies: sempre que el possessiu seu/seva/seus/seves es pugui eliminar d’una frase (“… i els conductors n’han resultat morts”), cal eliminar-lo. “Agafi el seu tiquet” es pot dir “Agafi (el) tiquet”? Sí? Doncs fora possessiu. “Compra les teves entrades” es pot dir “Compra (les) entrades”? Sí? Doncs fora el possessiu.

Però els redactors de mitjans ja tenen tan incrustat aquest possessiu que l’hi posen per sistema, i a poc a poc ens l’incrusten als parlants. L’evaporació accelerada de la intuïció lingüística fa que fins i tot gent combativa en la defensa de la llengua en quedi afectada. En una piulada recent d’una d’aquestes entitats es queia en la duplicació, un error que cap parlant amb la intuïció intacta cometria: “Per contribuir a potenciar-ne el seu ús social.”

Vist, doncs, i paït tot això, anem a la pregunta que plantejava. Si a la pregunta “Què, sortim a córrer?” responem amb “Les ganes hi són”, vol dir que tenim el sistema pronominal profundament interferit. Perquè el del català respondria “De ganes n’hi ha” (o “no en falten”, o “en sobren”), és a dir, amb preposició i pronom partitiu. El fet que una construcció calcada del castellà (Ganas hay) ja no ens xerriqui a l’orella no és sinó el resultat inevitable de la gota malaia que implica l’exposició permanent a tants models nocius, perquè l’aprenentatge lingüístic és inconscient. És impossible sostreure’s a l’acció contínua de tants i tants missatges, i el millor exemple el teniu en la frase-caricatura del súper. A còpia de “Bossa voldrà?”, s’anestesia fins la intuïció més resistent.

(Suggeriment per a qui ho vulgui comprovar personalment: agafeu aquesta piulada i mostreu-la a persones del vostre entorn. Anoteu quants hi veuen la pífia i quants no. I calceu-vos.)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.