17.02.2025 - 21:40
|
Actualització: 17.02.2025 - 21:53
La integritat, més que una virtut, és un luxe que pocs es poden permetre. No parle tan sols del cost econòmic, sinó del preu que una part de la societat imposa sempre a aquells que gosen mantenir-se ferms en les seues conviccions. En un món que –als efectes de màrqueting banal però també en l’alta cultura– predica sempre la importància de “ser un mateix”, no deixa de ser curiós que es puga castigar amb tanta severitat els qui realment ho són.
Potser per això, quan trobem algú que es manté dret aguantant la tempesta, sovint no podem evitar una barreja d’admiració i preocupació. Admiració per la fortalesa, preocupació pel seu destí, concret, real i immediat. La història ens ha ensenyat que els inflexibles pateixen, que sovint acaben malament. Però també ens ha ensenyat que són els únics que la fan avançar.
I no és fàcil –no sé ni si cal explicar una cosa tan coneguda– això de mantenir-se dret. Cal tenir una columna vertebral d’acer i, alhora, prou flexibilitat per a no trencar-se. Cal saber quan és imperatiu plantar-se i quan cal recular estratègicament. Cal tenir la lucidesa per a distingir entre les batalles que val la pena de lliurar i les que més aviat són secundàries.
Però sobretot, cal tenir la capacitat i la voluntat de viure amb les conseqüències. Perquè n’hi ha, de conseqüències. Sempre n’hi ha. La societat –cap societat– no perdona fàcilment aquells que li recorden una cosa tan elemental –i a la vegada tan revolucionària– com que podria ser millor que no és. Que hauria de ser una cosa que ara no és. La societat, ja m’enteneu, té la pell fina i tendeix a castigar-los amb l’ostracisme, amb la marginació, amb l’etiqueta de “impossible” o “conflictiu”; els anomena “radicals”, “pintorescs” i cada volta més sovint i amb més irresponsabilitat “terroristes”. També.
I, tanmateix, els íntegres són necessaris. Més que necessaris: imprescindibles. Perquè són un contrapès que impedeix que la balança es decante excessivament cap al costat de la mediocritat, que sempre implica submissió. Són els guardians d’una dignitat que molts han oblidat que existeix o que prefereixen fer veure, per comoditat, per por, pel que siga, que ja no existeix.
Per això, cada volta que veig algú plantar-se amb la decisió amb què es planta Gonzalo Boye –lluitant amb les mans i amb les ungles, a mossos i amb els punys– cada vegada que observe algú dir “no” quan li seria més fàcil o més convenient o més còmode dir “sí”, m’inunda un riu d’esperança.
Hi ha gent que no fa concessions en les coses fonamentals. Potser són uns ingenus, com diuen alguns. Potser són temeraris, com diuen uns altres. Però per a mi el fet important és que són els únics que poden mirar-se cada matí a l’espill sense haver d’apartar la mirada. Una cosa que en els temps que corren a mi ja em sembla una victòria en si mateixa. Probablement la més important.
PS1. Un grup nombrós de catalans d’origen divers ha presentat un manifest reclamant que el català esdevinga la llengua comuna per a tots els ciutadans del país, vinguen d’on vinguen i parlen la llengua que parlen. Clara Ardévol ha entrevistat un dels primers signats, Tayssir Azouz, arribat de Tunis ara fa quinze anys i membre de la Junta d’Òmnium Cultural: “Em canvien la llengua, però la meva actitud és no cedir, ser fidel a mi mateix”.
PS2. Macron va reunir ahir un grapat de dirigents europeus per a parlar de la reacció a les provocacions de Trump i a la negociació que comença avui entre Rússia i els Estats Units per decidir sobre una hipotètica pau a Ucraïna. Damunt la reunió i damunt tot el debat d’aquests dies, plana la hipòtesi de la creació d’un exèrcit europeu, tasca molt difícil ara mateix, però que sembla impossible d’esquivar si Europa vol continuar essent algú en el món. Per a tenir dades a la mà i poder discutir amb arguments, he escrit aquest informe: “Ha arribat l’hora d’un exèrcit europeu?”
PS3. Noah Higon és una activista valenciana que s’ha fet coneguda pels seus vídeos virals sobre com viure, com ho fa ella, amb set malalties d’aquestes que se’n diuen rares. Laura Escartí li ha fet una entrevista en què s’expressa amb molta claredat.
PS4. S’ha convertit en la congregació de persones més gran de la història. El festival hindú de Kumbh Mela ha batut tots els rècords i atrau 500 milions de pelegrins. Ho heu llegit bé: 500 milions de persones. Sergi Unanue ho ha viscut per dins i ens ho explica en aquest sensacional article, un més del seu quadern de viatges: “Estampides, cànnabis i banys sagrats: el festival hindú que ha atret 500 milions de pelegrins”.
PS5. De fa trenta anys, gràcies al suport de milers de lectors, hem pogut fer periodisme independent i professional i oferir-vos-el amb accés obert per a tots, cada dia. Ara s’acosta una nova era i necessitem més subscriptors. Ací trobareu tots els avantatges de fer-vos-en i el formulari per a donar-vos d’alta.
