Ha arribat l’hora d’un exèrcit europeu?

Les declaracions recents de Donald Trump sobre l’OTAN, la seua aparent disposició a permetre que Rússia ataque els països europeus que no compleixen la despesa militar acordada i la seua voluntat de negociar amb Vladímir Putin una aturada de la guerra d’Ucraïna, sense comptar amb l’opinió dels socis europeus, han fet ressorgir amb força el debat sobre la necessitat d’un exèrcit europeu unificat, d’una força militar conjunta. La idea, que fa anys que circula pels despatxos de Brussel·les, pot haver trobat finalment el moment adequat per a materialitzar-se, i aquestes darreres hores ha planat sobre la reunió informal convocada per Emmanuel Macron a París, amb mandataris d’uns quants països de la Unió i del Regne Unit.

Sobre el paper, els estats membres de la Unió Europea i el Regne Unit disposen d’uns efectius combinats que superen el milió de persones –les estimacions més fiables parlen d’1,3 milions de soldats, una xifra superior a la dels Estats Units. Tanmateix, la fragmentació d’aquesta força en vint-i-vuit exèrcits, cadascun amb sistemes d’armament particulars, amb cadenes de comandament i procediments operatius propis, en redueix dràsticament l’eficàcia. La duplicació de capacitats –massa gent fent les mateixes coses– i la manca d’interoperabilitat impliquen un malbaratament de recursos que Europa ja no es pot permetre, en la nova situació que es comença a dibuixar.

El nou context geopolític, marcat per l’agressivitat russa a Ucraïna i l’aparent desinterès nord-americà per la seguretat europea, presenta un envit, però a la vegada és una oportunitat històrica. França, única potència nuclear dins la UE després del Brexit, ha expressat repetidament el suport a una integració militar europea més profunda. El president Macron ha arribat a dir que podria posar el seu arsenal nuclear sota un paraigua europeu compartit, una proposta que seria fonamental per a dotar de credibilitat dissuasiva un hipotètic exèrcit europeu.

El Regne Unit, malgrat haver abandonat la UE, pot tenir un paper clau en aquesta nova arquitectura de defensa. Londres és l’altra potència nuclear europea, manté vincles de defensa bilaterals molt estrets amb uns quants països europeus, especialment amb França, i té una experiència única en operacions militars d’àmbit planetari. La guerra d’Ucraïna, a més, ha demostrat que els britànics, malgrat haver abandonat la Unió Europea, continuen profundament compromesos amb la seguretat continental.

Un exèrcit que seria dels més poderosos del món

Un exèrcit europeu unificat podria desplegar unes capacitats impressionants. Combinant els pressuposts de defensa dels estats membres, que sumen més de 200.000 milions d’euros anuals, es podria finançar una força militar moderna i molt efectiva que no seria tan sols un fre a una hipotètica amenaça expansionista russa, sinó que gairebé podria parlar de tu a tu amb els Estats Units. La integració permetria d’eliminar redundàncies, estandarditzar equipament i procediments i desenvolupar capacitats estratègiques que cap país europeu no pot assumir individualment. Però el procés per força seria llarg i no es pot improvisar. La majoria dels exèrcits europeus formen part de l’OTAN –tan solament en resten al marge exèrcits poc determinants, com ara els d’Àustria, Irlanda, Xipre i Malta–, i això ja proporciona una certa homogeneïtzació de sistemes i protocols, però no en un grau equiparable al dels Estats Units o Rússia.

En l’àmbit terrestre, Europa té una base sòlida gràcies sobretot als potents exèrcits de terra francès i alemany, que poden ser complementats per forces especialitzades, com fóra el cas de les unitats alpines italianes o de les unitats mecanitzades poloneses. Tanmateix, la multiplicitat de tipus de carros de combat (del Leopard alemany al Leclerc francès) i vehicles blindats complica molt la logística i el manteniment. Una estandardització progressiva fins a reduir el nombre de vehicles a un de sol per a cada necessitat seria crucial. Però això topa no sols amb dificultats tècniques, sinó també polítiques i industrials: cap país no renunciarà així com així a la fabricació del seu model.

La força naval europea presenta diferències marcades i probablement és el factor de debilitat més gran, especialment en contrast amb la descomunal flota dels Estats Units, un símbol universal de poder. Tot i disposar de vuit submarins nuclears francesos i britànics i una considerable flota de superfície combinada, hi ha mancances significatives en portaavions (tan sols França en té un d’operatiu) i en capacitat amfíbia. Així i tot, en relació amb les costes europees, les marines mediterrànies i les armades nòrdiques són bones en operacions litorals i, especialment les segones, submarines.

Quant a les forces aèries, fonamentals en un conflicte com el d’Ucraïna, la fragmentació és especialment problemàtica. La coexistència de models d’avions de combat diversos (Rafale, Eurofighter, F-16) multiplica els costs de manteniment i dificulta la interoperabilitat, com s’ha comprovat aquests darrers mesos, durant la guerra.

El transport aeri estratègic, la capacitat de moure tropes i material ràpidament, continua essent una debilitat crítica dels europeus, amb una dependència excessiva de les capacitats nord-americanes. Europa té una flota limitada d’avions de transport pesant, principalment l’A400M, i continua depenent massa del desplegament dels avions C-17 i C-5 americans.

Finalment, la capacitat d’intel·ligència i de ciberseguretat són potser el desafiament més complex per a un hipotètic exèrcit europeu. Tot i que països com França i Alemanya tenen serveis d’intel·ligència sofisticats, encara hi ha massa limitacions a l’hora de compartir informació entre estats membres. El Centre d’Intel·ligència i Situació de la UE (EU INTCEN) és un primer pas cap a la integració, però caldria un salt qualitatiu en la cooperació. En l’àmbit cibernètic, la fragmentació actual fa que Europa siga vulnerable en cas d’amenaces estatals i no estatals.

Uns embrions d’exèrcit unificat que funcionen de fa anys

Sobre el paper, la discussió entorn d’un possible exèrcit europeu ja té uns embrions que fa anys que funcionen i que ajuden les autoritats militars a entendre els envits i les dificultats que podrien aparèixer. El més notable és la Brigada Franco-Alemanya, creada el 1989, que representa el nivell més alt d’integració permanent. Aquesta unitat de combat, d’uns 5.000 soldats, és composta per militars d’ambdós països, amb quarters generals a Müllheim, Alemanya. És completament operativa i ha participat en missions a l’Afganistan i als Balcans.

Per una altra banda, l’Eurocorps, amb seu a Estrasburg, és un cos d’exèrcit multinacional que inclou unitats d’Alemanya, França, Bèlgica, Espanya i Luxemburg. Tot i que no és una força permanent completament integrada, manté un estat major multinacional permanent i pot comandar forces de 60.000 efectius amb una relativa velocitat.

I encara cal afegir-hi unes quantes iniciatives menors però interessants. Hi ha un Batalló Germano-neerlandès que té una estructura integrada tàcticament. Hi ha una Força Amfíbia Anglo-neerlandesa que representa una integració significativa en capacitats navals i amfíbies. I la Força Marítima Europea (EUROMARFOR) que integra capacitats de les marines de França, Itàlia, Portugal i Espanya.

La voluntat política és la clau

La infrastructura militar europea actual, doncs, presenta punts forts i punts febles. La densa xarxa de bases aèries, ports i instal·lacions militars ofereix una bona cobertura territorial, però moltes instal·lacions han de menester modernització. Particularment, la mobilitat militar dins la UE continua essent un desafiament logístic important: diferències en els sistemes ferroviaris, restriccions en el transport de material militar i colls d’ampolla en infrastructures clau poden dificultar el desplegament ràpid de forces en cas de crisi.

Però avançar en la línia d’un exèrcit europeu vol dir superar obstacles formidables. La sobirania de cada estat en matèria de defensa és un dels últims reductes del poder estatal que els països europeus són més recelosos a cedir. I les diferències en cultura estratègica són profundes: si França advoca per l’autonomia estratègica europea, països com Polònia o els bàltics continuen veient l’OTAN (en definitiva, els Estats Units) com l’única garantia creïble de seguretat contra Rússia.

Finalment, caldria resoldre la relació amb l’OTAN. Un exèrcit europeu, de la Unió Europea o de la Unió Europea i el Regne Unit, no hauria de ser necessàriament incompatible amb l’aliança atlàntica. La UE podria assumir més responsabilitat en la seua defensa i en la gestió de crisis regionals, i, doncs, alliberar recursos nord-americans per a uns altres teatres planetaris. Però és evident que si s’arribàs a una situació com aquesta, l’OTAN no podria continuar essent allò que és.

Siga com vulga, l’èxit d’un projecte com aquest dependrà de la voluntat política dels estats membres i de la seua capacitat de superar els recels particulars en favor d’una visió estratègica comuna. La situació a Ucraïna i les fanfarroneries de l’administració Trump fan palès que, en un món cada volta més multipolar i inestable, Europa necessita els mitjans per a defensar els seus interessos i valors autònomament. I, per tant, la pregunta sensata ja no és si cal un exèrcit europeu, sinó quan i com crear-lo.