Boye: saber com es guanya, saber que es pot guanyar

«Al darrere de tot això que passa hi ha un enorme pòsit de coherència: els actors de la batalla de l'exili saben perfectament què fan»

Vicent Partal
18.06.2020 - 19:51
Actualització: 18.06.2020 - 21:33
VilaWeb
El president Puigdemont i Gonzalo Boye a Estrasburg, el dia de la primera sessió a la qual Puigdemont i Comín ja assistien en condició d'eurodiputats

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ahir es va posar a la venda el nou llibre de Gonzalo Boye, ‘Así estan las cosas‘. El llibre és el relat, inevitablement atropellat per la intensitat dels fets, de l’esforç per a aconseguir que la presència del president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí com a diputats al Parlament Europeu fos una altra derrota política i judicial de l’estat espanyol, com ja ho van ser les negatives a l’euroordre i l’alliberament del president Puigdemont a Alemanya.

El volum es llig com una novel·la apassionant –algun dia algú en farà un film, de tot això– però té una segona lectura reposada que és la que m’agradaria destacar. Perquè en acabar-lo no pots deixar de tenir la sensació que al darrere de tot això que passa hi ha un enorme pòsit de coherència i que els actors de la batalla de l’exilisaben perfectament, tots, què fan. Quan la Junta Electoral espanyola va negar la condició d’eurodiputats a Puigdemont, Comín i Junqueras i encara més el dia d’Estrasburg, quan el Parlament Europeu la va negar també per la via dels fets, Boye i el seu equip varen haver d’aguantar unes burles enormes. En sóc testimoni, perquè en vaig parlar amb ell aleshores, i puc dir que eren unes burles que molestaven, però que no els afectaven perquè sabien perfectament que al final passaria allò que ells havien dit, com així ha estat.

El llibre, doncs, té un punt de revenja merescuda i d’alliçonament que m’agradaria que fos ben escoltat per tothom. En una batalla a vida o mort, i en això som ara, deixar-se caure pel pendent de la derrota, clamar que no hi ha res a fer, és una temptació perquè al cap i a la fi és una manera de descansar sense haver de donar explicacions. I contra aquesta temptació apreciar de la seua mà l’enormitat de les victòries guanyades aquests mesos a Europa hauria de fer reflexionar molta gent.

Sobretot perquè el llibre ensenya fins a quin punt la ràbia de l’estat espanyol és descontrolada i quant de mal li fa això. L’escena de l’intent de segrest de Puigdemont i Comín a Estrasburg, en realitat a Kehl, fa aborronar. Com també el relat en què detalla l’intent de l’estat profund de posar Boye mateix en la diana. La manera com descriu la temptativa de fer servir la lawfare contra ell no tan sols impressiona personalment sinó que hauria de ser un antídot contra la frivolitat amb què alguns encaren la repressió d’uns altres independentistes. I quant a això he de dir que se’m fa molt incomprensible la decisió d’ERC de no votar ahir contra el suplicatori de Laura Borràs –oimés si afirmen alhora que saben que no tindrà un judici just– i la decisió per l’estil que sembla que prendrà la CUP quan es faça el plenari. El llibre de Boye té unes quantes pàgines antològiques que qualsevol independentista hauria de llegir i assimilar íntimament, on explica què és això de la lawfare, que ens fa estar en perill a tots. Vós i jo inclosos.

En qualsevol cas, i per damunt de qualsevol altra cosa, el volum és un testimoniatge vibrant de la fortalesa política, personal i psicològica de l’exili independentista. I estic segur que serà llegit així quan passen els anys. Com una valuosa prova documental que en els moments més difícils no tot era, com podia parèixer, confusió, ni por, ni un campe qui puga mal dissimulat. Perquè llegint-lo impressiona constatar fins a quin punt és planificada aquesta operació, quanta serenitat i sentit comú hi ha al darrere i com li costarà, per això mateix, d’evitar la derrota a l’estat espanyol.

Ja sé que en llegir aquesta darrera frase alguns lectors alçaran les celles o arrufaran el nas. La moral de derrota és tan estesa avui, perquè és tan facilitada des de tants entorns tan poderosos, que difícilment ens permet de reconèixer el rostre vibrant d’aquell moviment independentista que va fer del nostre país un esclat d’esperança per al món, un dels projectes col·lectius més evidents de ‘democràcia disruptiva’ que la història contemporània haja vist. I precisament per això una mirada sòlida com la que proporciona aquest volum de Gonzalo Boye és tan oportuna. Perquè guanyar depèn de molts factors però n’hi ha dos que són essencials: saber com es guanya i, sobretot, saber que es pot guanyar. I que aquestes dues coses les tenen claríssimes és una cosa que en acabar de llegir el llibre acudeix naturalment al cap de qualsevol persona que l’acabe.

A partir d’ací si algú prefereix tancar els ulls i rebolcar-se en el seu pessimisme, això ja va a gustos i per tant no hi tinc res a dir…

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Dídac Gordillo
Dídac Gordillo
18.06.2020  ·  22:02

Moltes gràcies pel text, perquè és una alenada d’optimisme realista que cal tenir present.

Josep Usó
Josep Usó
18.06.2020  ·  22:08

Que l’estat espanyol fa aigües sembla força evident. Que a molta gent li fa mandra enfrontar-s’hi, també. És un gran esforç i no té l’èxit garantit, vos diran. Però ja fa molt temps que el MHP Puigdemont i el seu equip semblen tindre un projecte sòlid, coherent i de llarga volada. Fins ara, l’estat espanyol els ha tractat d’abatre de totes les maneres possibles. I ha fracassat. Continua acumulant derrotes; i amagant-les sota un soroll mediàtic tan potent que no deixa espai per a quasi res més. Però que això no ens deixe perdre el fil dels esdeveniments. Continuen en pendent ferroviari. Han fet desaparèixer qualsevol ombra democràtica. Fins i tot els de Podemos voten igual que els de vox. I hi ha gent que ho veu com un fracàs. Ara ja es veu arreu, qui són i com són. Només cal llegir la portada de The Times. El diari que lligen, al Regne Unit, “aquells que posseeixen el país”, segons diuen. Això, fa deu anys era impossible d’imaginar. I fa cint, hauria segut increïble. Ahir va passar.

Matilde Font
Matilde Font
18.06.2020  ·  22:16

Gràcies per la recomanació, Vicent. Llegirem el llibre.

Joan Benet
Joan Benet
18.06.2020  ·  22:20

Em costaria discernir si hi ha més odi al que el president Puigdemont i el seu entorn representen entre els nacionalistes espanyols o entre els polítics catalans amb càrrec o aspirants a tenir-lo. I jo diria que serà extensible a totes aquelles opcions polítiques que posin en perill el relat interessat que intenten fer-nos empassar tan si com no…
1r fer net a casa (urgentment) i després un altre cop a fer la independència. I tants cops com calgui fins aconseguir-ho.

Carles Serra
Carles Serra
18.06.2020  ·  22:26

Gràcies Vicent, com fas esment l’actitud d’ER es incomprensible; només espero que els seus votants també ho vegin així, pel bé d’ells i del País que diuen representar.
Seguir parlant d’ER es portaria parlar de l’història de Lerrux, que al final de la seva vida és va fer amic d’en Franco

Roser Caminals
Roser Caminals
18.06.2020  ·  22:45

Segons en Boye, es prepara la propera derrota dels tribunals espanyols a Estrasburg amb la inhabilitació de Torra.

Espero que tinguis raó, Vicent. En els partits de casa hi confio poc, i en ERC gens. Fa temps que crec que l’esperança és a l’exili i a la ciutadania i que el recorregut legal a Europa acabarà tenint impacte polític.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
18.06.2020  ·  22:47

Creiem en Catalunya. Seguim. Més d’hora que tard serem lliures.

francesc felip
francesc felip
18.06.2020  ·  22:50

Quan aviat no puguin pagar les pensions ni els interessos del deute, i davant tanta corrupció i falta de democràcia, els unilateralistes tindrem la nostra oportunitat.

Carme Juncà
Carme Juncà
18.06.2020  ·  23:10

Gràcies, Vicent!

Ramon Perera
Ramon Perera
18.06.2020  ·  23:56

“li costarà […] d’evitar la derrota a l’estat espanyol”

De vegades tinc la sensació de que l’estat espanyol és com aquells malalts de vertigen que no poden resistir l’impuls de llençar-se al buit. Per aquesta raó seguirà fent les coses que fa i que el porten a perdre en el món internacional. Penso que és per aquesta raó que li costarà evitar la derrota. Si se’n surt.

Gerber van
Gerber van
19.06.2020  ·  00:23

Esperaré amb candeletes la traducció en Català o, encara millor, en Anglès d’aquest llibre. Llavors tot el món el podria llegir i coneixer com és l’estat oppressor i terrorista Espanyol per entendre perquè volem marxar.

Antoni López
Antoni López
19.06.2020  ·  00:29

Que e.r.C. no voti conra un “proces” que sera la segona xarlotada es una iteresant declaració d’intensions , adhuc d’una presa de posició que aclareix molt be quina és la seva “política”.
La política del sigró.

jaume vall
jaume vall
19.06.2020  ·  00:43

Tenim un bon general. Sembla ser que un bon quarter general. Assessoria Jurídica, Logística, Potser algun departament més, posem que Infanteria. Ens falla Recursos Humans, Intendència, Artilleria. N’hi haurà prou? Escoltan J.Alonso-Cuevillas al Congreso, fi i robust a la vegada, escoltant la Laura Borràs, vitalitat i honestedat, escoltant D.Fernández i Q.Arrufat, clarividents, llegint Partal, persistent i informat. Veient en G.Boye, Ll.Llach, Toni Comín, en el bàndol correcte, indefallibles, sembla que hi ha motius per a l’optimisme. A mig termini. N’hi haurà prou? Tant de bo. (Però no oblidem que tenim quasi un 50% d’unionistes, i més d’un 50% d’incivisme espanyolista. I veient qui porta Educació, marramiau, no sé si equilibrarà tant de cofoïsme, egoïsme, de tants joves consentits. Tant de bo.
Proposta. Les direccions dels Instituts i de les Escoles, han de tenir una mica més d’autonomia respecte al Departament d’Ensenyament, més capacitat d’enfrontament envers els alumnes i els pares incívics, més suport de la societat. Qui va dir : “Cada euro invertit en educació i cultura, són uns quants d’euros que ens estalviarem en policia i presons”. Tant de bo.

Antoni Morell
Antoni Morell
19.06.2020  ·  01:51

Una vegada més comprovem que els que anticipant-se al pessimisme i/o obscurantisme dels seus coetanis feien oïdes sordes als raonaments d’homes de be per no complicar-se l’existència. Hem vist com, per passiva o per silenci actiu, aquest capteniment va contribuir a l’ostracisme de Galileu, Darwin, Servet i molts altres… així com els que van predir els col·lapses econòmics de les darreres dècades.
Aquestes setmanes de reclusió interior podrien haver estat de reflexió del que ara ens ve. Però sembla que el màxim anhel era omplir camps de futbol, muntar espais de soroll i tabola, i oblidar amb alcohol el futur al que ens dirigim amb una espaordidora alegria i despreocupació.
Ara és l’hora de recolzar-los i de dir-ho alt i fort. Personalment vull deixar constància que comparteixo l’escrit d’en Vicenç i de tots aquells que, des de qualsevol posició, clamen en un desert ple de cecs, sords i muts mentals.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
19.06.2020  ·  02:44

Crec en el treball persistent i continuat. No estem “tocats” per cap do especial.

No sé si és l’esquerpesa del paisatge a què aludia Azorín i refer-nos des del nostre interior.

Eixa veuta que ens diu a cau d’orella: “Ho aconseguirem segur”, no només conformar unes regles de ciutadania més acoblades al fés i deixa’n fer.

Conduïda per la senzillesa en cadascun dels oficis, treballs i papers que desenvolupem quotidianament.

Crec que la base cultural d’aquesta societat del “Bon dia” és una trena ferma de calvinisme i ambició universal de ser útils al màxim d’Humanitat.

Llig a hores d’ara “Dubliners” (Dublinesos) en versió original. Present de ma filla de fa un parell de setmanes que duia des dels EUA on resideix actualment; escrita pels volts de 1905 per J. Joyce.

Ací no és que pose els seus conveïns dalt del caramull, però….escrita des de Triest que li permet una certa perspectiva de la seua gent.

Particularment, eixa “àurea” de “divina mediocritas” que sura per tots el capítols és el que l’hi veig de concomitància amb nosaltres. Mancaven tan sols uns anys per a que s’alliberaren de la bota londinenca.

Em sembla que hi ha una minoria en aquesta societat que en cada territori històric està arrossegant cap a una massa crítica que es palpa cada vegada en l’ambient.

Curiosament, quan ja ens donaven per finiquitats ha aparegut internet que és el camp de batalla actual on guanyem batalles a diari.

PS. Una anècdota curiosa us contaré i excuseu-me l’autocitació:

de vegades el pessimisme a tots ens envaeix i tindre la sensació d’estar fent el canel·lo la tenim adesiara en una costera tan empinada on estem triscant.

He tingut durant 30 anys -si més no- l’obsessió de fer tot o quasi tot en català. Fer funcionar una empresa d’arquitectura com si ja fòrem una societat lliure on el 99 % de la competència voga a favor del corrent.

El web anterior era totalment en català. Fa unes setmanes, en creem, un de nou on l’español és preferent, després l’anglès i després el català.

Avui ens telefonen des de Londres una agència mitjancera entre clients de rang mitjà-alt i tècnics que porten endavant els projectes per a que ens incorporem a un llistat selecta i ens diuen que estarem centrat des d’Alacant fins la Costa Brava i Madrid nord-oest (Las Rozas, etc).

I ho fan, segons ens han confessat, per la frescor del web, el ventall de treballs “tot-terreny” que hem anat fent pòsit entre tots els equips que hem tingut i, perquè podem expressar-nos indistintament en els tres idiomes. Fent esment especialment en certes àrees de les Comarques centrals valencianes i certs punts de l’Empordà. Hem quedat estamordits.

Vaja, la galtada amb la mà oberta que m’han fotut a la cara ha sonat fins i tot a Trafalgar Square. :)))))))

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
19.06.2020  ·  04:11

Dídac Gordillo
Moltes gràcies pel text, perquè és una alenada d’optimisme realista que cal tenir present.

El que passa es que es una estratègia a llarg termini…Molt a llarg termini. I molta gent quedarà pel camí…

Ramona Flix
Ramona Flix
19.06.2020  ·  07:25

Gràcies Vicent. Llegir. te em dona molts ànims i llegir el Boye em confirma q hi ha voluntats i essència q permeten avançar. L. Estat espanyol ho sap això , per això tota la seua ràbia i artilleria, barroera, cruel i feixista, en tots els seus estaments. Un Estat q xucla, per la por, a qui se li apropa: ha deglutit Podemos , i està deglutint ERC. Ben lluny !!! Cal centrar. se en la força, la coherència , l. esperança del MHPresident Puigdemont i entorn. Està molt ben acompanyat. Estic molt esperançada, tot arriba . Força de cor i acció . Som molts. Potser massa callats, però ben aviat serem reflex del q es mou, amb resultats inevitables, cap a un estat independent.

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
19.06.2020  ·  08:01

Que la fermesa imperturbable en l’objectiu de la independència no ens faci perdre de vista els fets! El realisme no és pessimisme, i un cop descomptats els triomfs del front exterior, de gran transcendència, veiem com tribunals espanyols es permeten desobeïr sentències i dictamens internacionals, mantenint a la presó innocents i eurodiputats, sense que ningú els obligui a posar-los en llibertat. La justícia europea és lenta amb polítics lliberticides com Orban, però NO FA RES contra jutges lliberticides. Jutge no mossega jutge. El lawfare contra els catalans potser no té recorregut a l’exterior, pero a la Península té carta blanca. No és pessimisme paralitzant, és realisme orientador: cal ampliar el front exterior, el que podem guanyar! Tothom amb el Consell per la República!!

Albert Miret
Albert Miret
19.06.2020  ·  08:19

Jo, com en Gerber van, esperaré la versió en català, i val a dir que hagués trobat molt més intel·ligent per part d’en Boye editar-lo primer en català, ja que va dirigit a aquest públic. Però bé. Com a ciutadà amb un idioma de segona categoria, m’esperaré a llegir-lo més tard.
Comparteixo amb tu, Vicent, que no puc entendre l’estratègia d’ERC. Penso que més que estratègia tenen el comportament d’aquella persona que sent que s’ha embolicat en un camí sense sortida com Txernòbil o espanya, i després d’haver mentit greument a la societat a la qual es devia, ara només pot anar afegint mentides sobre mentides per simular coherències inexistents. Ara interessa sostenir la unitat, ja que s’acosten les eleccions i saben el valor que la societat catalana l’hi dóna. Ahir, per exemple, em posava les mans al cap en veient en Sergi Sabria al Parlament demanant a crits al President Torra unitat, quan trot el país sap que qui l’ha triturat és l’ERC. És la teoria castellana de la mentida professionalitzada, del “que algo queda” sabedors que a còpia de repetir-ho arribarà a ser creïble per a les parts més dèbils i volubles de la societat, però que també voten.
La ràbia de l’estat espanyol és totalment descontrolada, i com a tal els provoca contínues contradiccions entre les diferents faccions del franquisme més mafiós. ERC, encara no ha arribat a fer-ho evident, però li està passant el mateix, perquè molts dels seus votants ja no es poden identificar amb una posició antiindependentista que rebutjava aparentment ERC l’etapa anterior i que li fa anar deixant de ser l’ERC democràtica de sempre, per ser exclusivament l’eina propietat d’una cúpula comandada per gent tant poc creïble com en Rufián, que inclús de posats ha passat a ser més fatxenda que els mateixos madrilenys “castizos”.

No era això, companys, no era això,
Ni paraules de pau amb garrots,
Ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
Drets que són, que no fan ni desfan
Nous barrots sota forma de lleis.

Pep Agulló
Pep Agulló
19.06.2020  ·  08:26

“SABER COM ES GUANYA…

i, sobretot, saber que es pot guanyar”. De la segona n’estic convençut, de la primera no ho sé pas.

Hi ha una frase en l’editorial que sembla que afirmis que l’estat espanyol, pot pagar un cost que li evitaria la derrota? Jo crec que no. El seu temps és un compte enrere i el nostre un compte endavant. Ho veig així analíticament.

PS. Un consell Vicent, l’última frase dona carnassa per tornar a aquella dialèctica que tant (ens) t’incomoda. Ara ja et poden tornar a dir: que tu també et rebolques en el teu optimisme. Dos adjectius que no s’adiuen en una anàlisi. S’hi veu un punt de ressentiment… ha, ha!.

Gemma R.
Gemma R.
19.06.2020  ·  08:38

L’ exili i la seva estratègia junt amb la força de la gent el carrer, és l’ únic que té l’ independentisme, ja que està vist que qui lidera dés de la presó té altres prioritats, i qui ho fa dés de la Generalitat no té capacitat. Tot i que sembli poc comparat amb tot el que té l’ Estat Espanyol, és molt si ho fem servir amb inteligència i determinació, prenent exemple de Gonzalo Boye. Només ens falta ser tots darrera aquesta estratègia que és la única que té possibilitats de ser guanyadora. La del suposat diàleg ja sabem que no té res a fer, tot i que podría ser complementària i donar força al moviment, han optat per confrontar-la amb l’ exili desprestigiant aquesta segona, i per tant dividint i debilitant el moviment de manera grotesca. I això és el que per més anys que visqui no li perdonaré a ER. Li podría perdonar un cas de corrupción a les seves files, és difícil controlar tothom, però sembrar odi entre companys de lluita??? Això ha estat sens lloc a dubte la cosa més baixa, barroera, i malintencionada que he vist en política, només semblant al que està fent Vox amb Sánchez.

Només si ER canvia lideratges i torna a l’ independentisme, guanyarem. Per moltes victòries que tingui Boye, ja pots anar fent si la burra no es vol moure, com dèien els pagesos d’ abans. I només passarà si dins el partit hi ha baixes importants de discrepants a l’ estratègia de la cúpula, que facin obrir els ulls als votants i es vegin obligats a repensar-se si no volen estaballar-se a les urnes. Ni pessimisme derrotista, ni optimisme sense matisos. Tenint moltíssima menys força que l’ Estat Espanyol, només podem fer-la servir tota conjunta cap al mateix lloc sempre, no només dir q l’ objectiu final és compartit. Aquest no s’ assolirà mai si la meitat es dedica a derrotar l’ altre meitat de l’ independentisme, en comptes de l’ Estat Espanyol.

jordi Rovira
jordi Rovira
19.06.2020  ·  08:47

No puc estar-hi més d’acord. No només per si l’enfoc que desprèn l’editorial és favorable al meu sentir subjectiu, que ho és; sinó per descriure quelcom que fa temps manté una línia objectivament ressegible. Tot escoltant la Marta Rovira ahir, una constatació més en aquesta direcció: el reconeixement que ens cal explicar millor les estratègies. I una puntualització: sempre i quan la repressió ens ho fes possible. La qual cosa vol dir que l’estat espanyol està tancat en un bucle repressiu amb un cost que no som prou capaços de valorar.
Els David que lluiten contra els Goliat de torn, han de saber on apuntar. Se’n diu estratègia i és molt valuós tot el reconeixement possible de la seva vàlua i encert. Deu ser per allò de mantenir la moral de la tropa. Però també ho és per a la fi proposada.

Blanca Anguera
Blanca Anguera
19.06.2020  ·  08:50

Cert, “saber que es pot guanyar”. Aquesta és la clau. El que fa el ser humà, sigui en l’àmbit personal, científic, ideològic, etc. necessita aquesta confiança per caminar endavant.

Gràcies per l’editorial.

carlos bagó
carlos bagó
19.06.2020  ·  09:08

Moltes gràcies , Partal. El teu nom rima amb moral!

Jaume Gras
Jaume Gras
19.06.2020  ·  09:48

Sens dubte que tot i els recents silencis, té molt més atractiu i horitzó fer política des de la llibertat a Europa que des de la presó a Catalunya. A la presó crec que es pot fer poca política en la línia que ens convé. Es pot fer altre tipus de política amb un altre sentit. Penso que la dita Taula de Negociació, que espero que no es faci en aquestes condicions, és una Taula per signar la rendició. Més enllà del pessimisme o l’optimisme hi han els fets objectivables. La rendició que simbolitza l’entrega a la Justícia i l’entrada a la presó és una derrota. Els polítics catalans de l’interior es van rendir i entregar. Això és indubtable. En una guió de cinema no hi hauria cap mena de dubte. Si a més ells mateixos han volgut desmobilitzar la població, amb quina força s’hi va a la mesa? Amb la dels diputats? Per favor…això no és Noruega. A la Taula de Rendició hi anem despullats, ara no tenim res. Bé, encara ens queda alguna cosa per oferir que després ho explicaré.
No teníem ni un euro i ara, després del COVID i la crisi que vindrà, suplicarem que ens donin calés. No ens enganyem, és el primer que es posarà sobre o sota la taula. Els españols castellans, amb col•laboració de catalans, saben perfectament que això esdevindrà un kaos econòmic i un embolic social a casa nostra de dimensions desconegudes. Tants anys portan-se bé perquè no hi hagin conflictes interiors….
Doncs bé, ERC té pressa per anar a una negociació (Junts, francament no ho sé ben bé) per demanar calés per poder satisfer el Govern, Govern. Govern en el qual es va comprometre amb la seva “tàctica” per eixamplar la base. És el que necessitem ara mateix. Que ens demanaran a caniv? Doncs segur que uns ho faran pagar. I tant. Tenen una gran oportunitat. Al marge de presoners a les presons catalanes encara ens queda una mica de catalanitat, a les escoles i als mitjans de comunicació públics. És l’únic que podem oferir. Que cobrin els funcionaris és vital per mantenir la màquina, doncs una mica de catalanitat a canvi perquè no es torni a repetir les escenes d’odi i xenofòbia que causa l’adoctrinament no aniria pas malament pensaran els inefables negociadors de l’altre banda. La Taula de Rendició no s’ha de celebrar. Mai, mai. Si ens han de reprimir que ho facin per imposició, no per acord….Per cert, el Govern de la Generalita hauria de fer dimitir el responsable d’afers socials. A veure si comencem a diferenciar-nos…

Oriol Ribera
Oriol Ribera
19.06.2020  ·  09:50

Galdòs paper de ER i probablement de la CUP
Penos i vergonyos

Pere Grau
Pere Grau
19.06.2020  ·  09:54

A les memòries de Golda Meir, l’ex ministre i cap de govern d’Israel hi ha més d’un passatge que als catalans ens hauria de fer rumiar encara que ja ser prou que no es poden comparar les vicissituds d’Israel amb les de Catalunya. (Tinc el llibre en alemany; no crec que hi hagi cap versió catalana). Només parlaré de dos punts. El primer és una citació de Theodor Herzl dirigida als jueus de tot el món: “Si ho voleu de debò, no es quedarà en un conte”. El segon és que Meir diu més d’un cop parlant de les tres guerres en les que els estats àrabs van intentar destruir Israel i van ser derrotats: “No teníem altra alternativa que guanyar. I per això vam aconseguir-ho”. I això s’ha de preguntar cadascú de nosaltres: ho volem de debò? Si és així, estem disposats com ho estaven els israelians a tots els sacrificis que calguin? I ja sé que a Catalunya l’alternativa a guanyar, no és ser assassinats com era a Israel. Però sí, l’eternització de l’ofec econòmic, el constant escanyament de la llengua i de la cultura i la desaparició com a poble amb personalitat pròpia. Qui encara no ho tingui clar que s’ho faci mirar…

Josep Gualló
Josep Gualló
19.06.2020  ·  10:21

ADMIRO MOLT A GONZALO BOYE I COM MÉS EN SE MÉS L’ADMIRO

Això de saber com es guanya i saber que guanyarem és brillant dona moral de victòria. També en dona i alça els ànims veure com suporta sens defallir totes les marranades que l’hi fan. L’exemple s’encomana. En llenguatge escolar: en aquests aspectes podem millorar.

Vicent, dius que et resulta incomprensible que ERC no vagi votar ahir en contra del suplicatori a Laura Borràs. Et recordaré una frase teva molt recent. – “La unitat per els qui la volen”. Y ahí lo dejo.

Josep Marrasé
Josep Marrasé
19.06.2020  ·  10:33

L’estat espanyol no te un adalil de la judicatura com en Gonzalo Boye, ni l”Olga Tubau ni cap dels lletrats que van representar els acusats del procés. Són, tots ells uns barroers, magistrats i fiscals, que no passarien un examen del primer curs de dret constitucional. Però, cal afegir la mala fe en exposició de les seves conclusions que feren “ad hoc” i totalment censurables. Ara, els hi ha sortit una claríssima evidència en la persona de Gonzalo Boye i molt me temo que el criteri del lletrat serà bandejat amb la mateixa innoblesa ja coneguda.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
19.06.2020  ·  10:48

Novament gràcies.
“Així estan les coses…”
Tenim molta feina…un poble amb tant potencial i desfet per tantes coses.
Alcem la mirada per arribar al cim!!!!!!!!!!!
Avui estic més satisfeta d’enviar cada mes uns dinerons a Waterlo.
No oblido la vergonya dels que es diuen esquerrans.

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Joan López
Joan López
19.06.2020  ·  11:34

No tenim altre sortida que l’independència, ho veiem dia a dia,ara li toca a Laura Borras i al president Torra,per la banda dels partits españolistas,re els fiscals i jutges se lo afinan. Jo al que hem costa d’entendre es que hagi gent que no s’enadona dr tot aixó,gent catalana es clar.

Guillem Canet
Guillem Canet
19.06.2020  ·  11:38

Costa d´entendre l´actitud d´ERC . Jo personalment penso que té a veure amb els quadres del partit i afins que necessiten la feina en l`àmbit de l´administració per viure i al final és el que acaba pesant en les decisions perquè la gent ha de guanyar-se la vida i els que són de l´àmbit privat si es dediquen a la política els hi és molt costós i han de lluitar amb tota aquesta maquinària de gent ben peixada que viu de l´administarció. Un té prou feina en tirar endavant el seu negoci, empresa, feina, família… Aixó mateix va passar amb la declaració de independència i l´aplicació del 155, l´administració de la Generalitat va cedir dòcilment ….per no perdre la seva “bona” feina.

Aixó no només passa amb ERC que ara comença a tocar poder, aixó també passa i ha passat amb gent de convergència i unió molts del quals probablement ja no són de Convergència, ara probablement deuen ser d´ERC.

Joan Royo
Joan Royo
19.06.2020  ·  13:29

Cada dia queda més clar que lliurar-se a la “justícia” espanyola va ser un error i que l’opció més assenyada va ser fugir a l’exili. És un error que els presos haurien de reconéixer, com Puigdemont ha reconegut l’error de suspendre la declaració d’independència. Només pensar com tot un govern exiliat a Bèlgica hauria fet feredat a Espanya, em fa esgarrifances.

Ramon Vidal
Ramon Vidal
19.06.2020  ·  17:57

Ara es qüestió de llegir el llibre. I despres valorar a qui otorguem la nostra confiança.

Joan B. Gabarró
Joan B. Gabarró
19.06.2020  ·  20:25

L’estat ecspanyol ens té a tots en el punt de mira. Ah, als incrèduls, federalistes, lliristes, possibilistes, eixampladors de base, processistes, babaus de tota condició, etc, no us feu il·lusions que tots vosaltres, TAMBÉ!

Jaume Riu
Jaume Riu
19.06.2020  ·  22:04

Trobo que Albert Miret no s’adona de l’estratègia de Gonzalo Boye, dons el llibre que publica ara.
En aqiest moment, el llibre l’han de llegir al regne d’Espanya que és on ha de fer tremolar els fonaments, i és molt encertat que es publiqui primer en castellà. Els catalans també el necessitem per saber com es guanya, p. e. fent tremolar els fonaments.
Tot molt oportu i estratègicament impecable.
Gràcies Gonzalo Boye, que ja fa molts mesos fas moviments determinants cap a la independència, i fas pànic als que més segurs es sentien.
Gràcies Vicent Partal per presentar oportunament el llibre amb comentaris erudits per reforçar la idea clau, que Catalunya serà independent, com els va dir Jaume Alonso-Cuevillas al Congrés.
Bona feina.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
19.06.2020  ·  23:22

Fantàstic el comentari del Sr. Pere Grau. Moltes gràcies

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes