Andalusia redueix l’espai per a les excuses

La patacada de Vox beneficia l’independentisme, però no pas perquè els andalusos hagin frenat un perill feixista que en el fons no era realista

Ot Bou Costa
Ot Bou Costa
20.06.2022 - 19:50
Actualització: 20.06.2022 - 19:53
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El pacte entre el PP i Vox a Castella i Lleó es va fer perquè el PP havia de dir als votants de Vox que no els tenia gens d’al·lèrgia ni havia traçat cap cordó sanitari per a marginar-los de les institucions de govern. Els ho va dir en una comunitat autònoma poc important políticament i els ho va dir oportunament Alberto Núñez Feijóo, el dirigent que tot just s’estrenava per obrir una etapa de més moderació i tranquil·litat. Si el pacte l’hagués avalat Pablo Casado, el missatge s’hauria interpretat en el sentit invers, com un canvi d’etapa encara més marcat; per això fou tan divertit que qui es vantés d’haver barrat sempre el pas a l’extrema dreta, l’endemà mateix del pacte, fos Casado mateix, molt més a prop de Vox que no Feijóo. Ara que el nou PP ja ha amanyagat els votants de Vox, pot abraçar-los de bell nou amb el pretext que el temps ha canviat i que els excessos ja han passat de moda. La majoria absoluta de Juanma Moreno a Andalusia n’és la primera prova; ara vindran, probablement, la resta.

A l’altra banda del congrés espanyol, una de les raons cabdals que van facilitar l’acord de coalició entre el PSOE i Podem va ser que els socialistes tenien prou força per a demostrar que Podem es moderaria, que seria neutralitzat en directe pels seus socis. L’altra raó fou que Podem es va adonar que havia tocat sostre. Casado va ser una etapa higiènica per a la dreta com per a l’esquerra van ser-ho abans Pablo Iglesias i fins i tot el Pedro Sánchez rebel que recorria Espanya amb un cotxe per reconquerir el PSOE. Més que l’expressió d’un malestar, la cridòria institucional sol ser un recurs de l’ordre vell per a contenir la set informe de revolta. Especialment a l’estat espanyol, que té ferides tan circulars. A Catalunya ha passat si fa no fa igual amb el procés i, com Vox i Podem, Esquerra Republicana també s’anirà desinflant a mesura que la crisi europea s’agreugi. Si Feijóo arriba a la Moncloa, l’estratègia del diàleg encara serà més humiliant. La tornada del bipartidisme formal a Espanya durà el creixement del PSC a Catalunya.

La patacada de Vox beneficia l’independentisme, però no pas perquè els andalusos hagin frenat un perill feixista que en el fons no era realista. El beneficia perquè la nova restauració espanyola espera tornar-se a cohesionar amb l’amenaça de Vox i amb l’estabilitat que demana Brussel·les. Si Vox perd importància, el valor del seu pes com a excusa baixa en picat. Si Sánchez continua centrant el seu discurs en la batalla cultural i el moralisme en lloc de l’economia, Feijóo creix pel centre. A banda l’embranzida del PP, la lliçó de les eleccions d’Andalusia que més penetrarà en l’inconscient popular espanyol és que ja no hi ha un vot raonablement útil al marge dels socialistes i els populars. El PP i el PSOE van aconseguint de netejar els seus extrems sense haver de pactar entre ells.

És molt eloqüent que els dos partits que més explícitament han centrat la lectura del resultat d’ahir en la insignificança de Vox siguin dos partits que també han caigut en la insignificança: la CUP, amb Mireia Vehí com a portaveu de les coses espanyoles, i Teresa Rodríguez, d’Endavant Andalusia, que tan sols ha obtingut dos escons. L’esquerra petita, i bona part del nacionalisme perifèric, han abonat el marc discursiu del règim per electoralisme i ara van tres o quatre passes enrere, enfangats en les excuses de la centralitat espanyola. Espanya té avui poques maneres de governar-se i cadascuna té els seus sacrificis per al règim associats. Ara com ara, tot indica que tria la gran coalició: que el PSOE sostingui un govern del PP o que el PP sostingui un govern del PSOE. A mitjà termini, s’asseguren una certa estabilitat. A llarg termini, però, la força que fan per entaforar-ho tot plegat en el vell calaix d’on va sortir pot fer que esclati de maneres molt més difícils de controlar.


Feblesa europea

Fotografia: Christophe Petit Tesson.

El càstig contra el president francès, Emmanuel Macron, ha estat molt fort en les eleccions legislatives. Avui l’Assemblea francesa és molt més fraccionada que no pas ahir. No tan sols la barreja de l’esquerra, amb la coalició encapçalada per Jean-Luc Mélenchon, ha obtingut uns resultats històrics. També el Rassemblement National de Marine Le Pen, que a banda d’endur-se els quatre escons de Catalunya Nord tindrà un pes sense precedents a la cambra. La República en Marxa ha perdut la majoria absoluta i dependrà probablement dels Republicans. Així Macron encara té una mínima esperança de consistència parlamentària, però l’associació amb els conservadors voldria dir allunyar-se de la centralitat –mal que fos fingida– que va dur-lo al poder. En canvi, hauria d’escorar-se més cap a la dreta, mentre l’esquerra de Mélenchon pot anar cristal·litzant.

La primera conclusió evident de les eleccions legislatives d’ahir és que Macron tindrà un segon mandat molt menys plàcid que no pas el primer, com ja es preveia. Però n’hi ha una altra que reverbera molt més enllà. El paper nuclear que el president francès esperava tenir en la definició de la nova Unió Europea, després de l’adeu d’Angela Merkel i el trist paper d’Olaf Scholz, s’ha esmorteït considerablement. Qui farà veure que dirigeix Europa, els anys vinents?

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies