Duran i les carrosses que envelleixen el futur

"Quina visió van aportar, Duran i la seva fornada, que encara valgui per a interpretar el món de demà? Quines eines poden collir-ne els joves amb vocació de servei, a banda el servilisme?"

Ot Bou Costa
10.11.2022 - 19:50
Actualització: 10.11.2022 - 22:40
VilaWeb
Fotografia: Adiva Koenigsberg

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Josep Antoni Duran i Lleida diu que té una escola per a formar els joves que construiran el futur del país. Els nous líders. És noble la intenció instructiva de Duran, però encara és més revelador que precisament ell, a setanta anys, se senti cridat a emmotllar els joves. Sembla un reconeixement inconscient que la seva generació no ha deixat cap llegat intel·lectual sòlid, cap idea de país que es pugui aprofitar, i ara s’afanyen a esmenar-ho com poden, encara que s’hagin d’anglicitzar les vestidures. Quina visió van aportar, Duran i la seva fornada, que encara valgui per a interpretar el món de demà? Quines eines poden collir-ne els joves amb vocació de servei, a banda el servilisme? El procés ha dut degradació també perquè ha drenat la classe política catalana: no és que ara ja no hi hagi dirigents solvents, amb caràcter i cultura, sinó que els antics han quedat retratats.

N’hi ha prou de seguir els articles de Duran a La Vanguardia per copsar la fragilitat dels seus esquemes. Emblemes caducats, llenguatge desfasat. N’hi ha prou de sentir com ahir encara repetia en una entrevista molt hàbil de Gemma Nierga que “la llei està per sobre de la democràcia” i que, de fet, “allò que no està d’acord amb la llei no és democràcia”. Com pot ser que encadenés càrrecs durant trenta-quatre anys, l’un darrere l’altre, amb una idea tan prima i tan feble de la democràcia? N’hi ha prou de veure la buidor de les últimes entrevistes que ha fet el president Artur Mas, ahir també la més recent. N’hi ha prou de veure el fracàs de la seva proposta d’autodeterminació, espantadissa i subordinada, que en realitat és el marc mental que ha plantat la llavor del tomb d’Esquerra Republicana.

Com és que Mas va obtenir 1.200.000 vots el 2010? Com és que Duran va obtenir 1.015.000 vots, l’any següent, al congrés espanyol? El president Pujol és la figura que suscita avui un enyor més extens, fins i tot entre els qui van odiar-lo, perquè ell sí que tenia solvència intel·lectual. En lloc de fer-la servir per articular idees, però, la va fer servir per sobreviure, i va crear un sistema polític basat en la resignació. Mas i Duran, i amb ells la majoria de la seva colla, podien semblar polítics europeus perquè es van amarar de les excuses de Pujol i en van perfeccionar els circumloquis i les argúcies lingüístiques. Avui els seus discursos semblen buits perquè el procés va buidar la resignació. Tots reapareixen ara, com si el túnel del temps ens volgués enviar un missatge, perquè l’autonomisme mira de tornar-la a omplir.

El seu poder es fonamentava en el domini sobre el poble que governaven, i no pas en servir-lo. Aquest domini permetia a tot estirar lligues de debat, però res més. Duran explica que va fundar l’escola perquè “el principal adversari de la democràcia avui és el populisme, la gent que per a problemes molt complexos diu: ‘Pam, una fórmula molt senzilla’”. La recepta que ell hi troba és “formar gent jove amb arguments contundents”. És molt significatiu que parli d’arguments, com un vell sofista, i no pas d’idees. Allò que necessita la nova autonomia catalana és tornar a transmetre una sensació d’eficàcia grisa, que es pot defensar amb arguments, retòrica i fal·làcies. Allò que no necessita són aspiracions, que tan sols es poden defensar amb idees i esperança.

No deixa de ser irònic que en Duran s’hagi acabat despertant la vocació educativa tan tard, cinc anys després del 2017 i ja entrat en la senectut. Fa nou anys, quan va deixar la política, va dir aquella frase tan recordada. “I de què viuré, de què menjaré? De la docència? No, els professors s’ho passen molt malament, no en tindria prou.” La millor arma dels espanyols és aquesta destrucció lenta i depriment de l’escola catalana. No de la llengua. De l’escola. Com va fer-ho Pujol, Esquerra és qui vol definir els codis de la nova Catalunya. Per això, d’ençà del 2018, amb l’excusa de la sensibilitat, els seus consellers han alimentat una cultura educativa que desarrela la canalla, que la deseduca, que la desvincula del bagatge que cal per a construir les idees, l’única cosa que allibera.

És ben probable que cap d’ells no tingui cap voluntat obscurantista. Els consellers Josep Bargalló i Josep Gonzàlez-Cambray ho fan per complaure la propaganda de l’època. Duran ho fa perquè reprodueix l’escola política que va fer-lo mesell. Però els seus dits il·luminen el camí. Si l’educació és el nostre taló d’Aquil·les, és el primer àmbit que cal protegir.


No tan de pressa

Fotografia: Campanya de Ron DeSantis.

Dues notícies importants que cal rebre amb fredor i prudència, contra l’entusiasme que de moment ha mostrat una part de la premsa. La primera, als Estats Units. No hi ha hagut una gran onada republicana en les eleccions legislatives, com s’esperava. Certament, és el resultat que més dificulta les possibilitats que l’ex-president Donald Trump torni a presentar-se a les eleccions de 2024, cosa que aquests últims dies s’havia especulat amb força. Però això no vol dir ni de bon tros que el trumpisme hagi tocat sostre. El governador de Florida, Ron DeSantis, ha guanyat les eleccions al seu estat amb una majoria aclaparadora, de vora el 60%, i fa quatre anys va vèncer amb el 0’4% de diferència. DeSantis és més mesurat en les formes que Trump, però més dur i tot en el fons, i per tant té molta més capacitat de reconciliar el trumpisme amb el sector més moderat dels republicans.

La segona, tant a Ucraïna com, de retruc, als Estats Units. Les coses no li van especialment bé a Vladímir Putin. Ahir, l’exèrcit rus es va haver de retirar de Kherson, i avui s’ha sabut que Putin no assistirà a la cimera del G-20, cosa que palesa bé el seu aïllament diplomàtic. Però això no vol dir ni de bon tros que la guerra s’hagi d’acabar demà passat ni l’altre. L’enorme ajuda econòmica que els nord-americans envien a l’exèrcit ucraïnès perilla de debò si els republicans, que han exigit a Joe Biden de rebaixar aquest suport, acaben controlant la cambra de representants, com tot sembla apuntar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes