La desconstrucció nacional de Joaquim Nadal

Nadal vol calibrar de quin marge disposen avui els catalanistes resignats, els supervivents com ell, dins el nou règim autonòmic

Ot Bou Costa
27.10.2022 - 19:50
Actualització: 27.10.2022 - 19:54
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El discurs que va trenant de mica en mica el conseller Joaquim Nadal és la cosa més interessant d’aquest govern. El volum d’entrevistes que ja ha fet, inusuals per a un conseller d’Universitats, demostra que els mitjans ho ensumen. Fins i tot el seu Twitter, tan prolífic i sibil·lí, té més estructura i diu més coses sobre el seu model de país que no pas les consignes superficials del president Aragonès i d’Esquerra Republicana. Nadal representa bé la vella generació de catalanistes que es van desencantar amb el PSC i després amb el procés, i que, atrapats en terra de ningú, ara miren de restaurar el prestigi de l’autonomia i “fer país” amb la resignació moixa del president Pujol. L’autèntic 80% és la barreja de gent beneïda pel botó de repiular de l’usuari Quim Nadal.

Aquests últims dies, Nadal ha compartit un piulet de Sílvia Paneque, candidata del PSC a l’Ajuntament de Girona, sobre el festival Temporada Alta; un piulet de Gemma Geis, probable candidata de Junts, sobre una escola de Ventalló; i un piulet de Lluc Salellas, candidat de Guanyem, sobre la Llibreria 22. No és cap anècdota. En la política municipal, l’interès dels veïns i les necessitats del poble serveixen sovint de pretext per a fer veure que les ideologies resten sota la catifa. Girona és un filó daurat perquè Nadal esperoni la reconciliació del catalanisme. Si Esquerra, Junts i el PSC poden arreglar un carrer plegats, per què Salvador Illa no pot estar d’acord en la partida extra per a l’atenció primària que proposa Aragonès?

Nadal fou així, un batlle més pràctic que no ideològic, amb fil directe amb els veïns. Un convergent del PSC: per això ara reivindica que un sector del seu partit el titllava de nacionalista. El conflicte nacional continua essent la base de tots els problemes pràctics de Catalunya, dels trens a les renovables, dels CAP a les carreteres. Les discrepàncies nacionals entre els partits de l’antic catalanisme, tan fortes fa cinc anys, avui s’han assecat perquè tots afavoreixen el retorn al vell ordre. Les diferències perden força i veritat. Nadal va explicar dilluns que quatre formacions polítiques li havien proposat que es tornés a presentar a les municipals gironines. No és perquè sigui cap geni, sinó perquè tot s’ha igualat a la baixa i a l’antiga.

Aquesta reconciliació pragmàtica del catalanisme, forçada per la mandra i l’avarícia, resumeix tots els èxits dels espanyols. L’octubre del 2017, Marta Madrenas, hereva del president Puigdemont, governava Girona amb el PSC. El suport dels socialistes a l’article 155 era llavors tan indigerible que fins i tot Núria Parlón va dimitir de l’executiva del PSOE. Madrenas va haver de destituir Paneque, però no van passar dos anys que Junts ja havia pactat amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Si l’independentisme no prioritza la seva posició nacional, caurà en un forat negre. La Mancomunitat 2.0 que Nadal pretén no es pot fer sense “nacionalisme”; per això ell el reivindica mentre Esquerra és la gran inventora del discurs “independentista però no nacionalista”. Enric Prat de la Riba, el més pragmàtic dels nostres presidents, va escriure La nacionalitat catalana.

Nadal és un supervivent. Somnia d’estendre a escala nacional el municipalisme sense ideologia que serveix per a defugir el conflicte, aquest “fer país” sense sigles. Quan diu que ell és un “socialdemòcrata sense partit” que pot ajudar a “fer governable Catalunya”, ho diu perquè Catalunya tampoc no té partit, precisament perquè tots acaben fent allò que els permet Madrid. Nadal vol calibrar de quin marge disposen avui els catalanistes resignats, els supervivents com ell, dins el nou règim autonòmic. Per això diu que tothom sap que ell no és “independentista d’ideologia” però que “pot ser que a la llarga la solució només pugui ser aquesta”. Tot socialista intel·ligent que cregués en Pasqual Maragall sap que de marge, dins Espanya, no n’hi ha. El marge que cerquen és per a ells mateixos.


La debilitat d’haver-se d’unir

Fotografia: Christophe Petit Tesson.

Xi Jinping, tot just refermat en el càrrec amb un espectacle d’autoritarisme, ha promès que la Xina “liderarà el món en termes de consistència i força nacional i d’influència internacional” l’any 2049. A Occident, mentrestant, creixen els trons i s’amunteguen. Els ciutadans nord-americans pateixen pel clima d’enfrontament social i Joe Biden s’enfronta a la fragilitat d’un congrés i un senat controlats pels republicans, que el 8 de novembre poden arrabassar la majoria als demòcrates. La recessió s’acosta, el Banc Central Europeu ha aprovat una pujada històrica dels tipus d’interès fins al 2%, el Regne Unit ha estrenat el tercer primer ministre en tan sols tres mesos i les relacions entre França i Alemanya són al punt més fred d’aquests últims anys.

Si Europa es pensava que Vladímir Putin serviria per a enfortir-se, de moment sembla que anava ben equivocada. Els deures no són fets, no hi ha trellat. Els estats europeus s’adonen que s’han d’unir, però la urgència de posar-se d’acord no fa sinó accentuar les diferències: tots dos volen encapçalar el continent durant la tempesta. Emmanuel Macron i Olaf Scholz no s’entenen i han suspès la reunió de governs que s’havia de fer la setmana vinent. En canvi, s’han reunit ells dos personalment al Palau de Versalles. Poca premsa, poc ressò. A Macron no li agrada que els alemanys hagin comprat material militar als nord-americans, ni que els ajuts energètics de Scholz repercuteixin en el mercat europeu, i Scholz defensa el seu tros.

Ahir, per si no n’hi hagués prou, el govern alemany va prendre una decisió arriscada. La Xina podrà comprar part d’una terminal del port d’Hamburg. La promesa de Xi ressona a Versalles, com la dependència alemanya del gas rus ressona avui.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes