L’antifeixisme frustrat contra els molins de vent

La línia vermella que tracen avui, encesos i gallards, contra uns ultres del seu bàndol que no van passar del 0,18% a les últimes eleccions és la línia que no han sabut traçar contra la repressió espanyola

Ot Bou Costa
13.06.2022 - 19:50
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Giorgia Meloni és la capitana del nou feixisme italià, la cara més moderna. Fa prop d’un any que encapçala els sondatges, frec a frec amb els socialdemòcrates. Si ens cenyim a la genealogia, Europa no té avui cap amenaça pròpiament feixista més a prop de governar que Meloni, dirigent dels Germans d’Itàlia, hereus del Moviment Social Italià, que al seu torn és hereu del Partit Feixista. Mentre Meloni esperona a Marbella la candidata de Vox, Macarena Olona, hi ha veus de l’independentisme català d’esquerra, avorrides en la travessia de la frustració, que revifen el debat sobre el risc d’un suposat independentisme feixista. Vox és la quarta força a Catalunya, on proposa d’eliminar l’autonomia. 217.883 vots. Quant a l’independentisme, no tan sols cap dels grupuscles “d’extrema dreta” té representació, sinó que, lluny de la fúria desacomplexada d’Olona i de Meloni, Junts, Esquerra i la CUP tenen fòbia a la paraula “dreta”.

L’antifeixisme d’Esquerra i de la CUP ­–i del sector més progressista de Junts– és un combat retòric contra un molí de vent. És una pura afectació per a dibuixar un rival moral que en realitat no existeix, a fi i efecte de sentir-se dignes de la grandiloqüència que volen gastar, del cim de l’ètica des d’on es frisen per alliçonar. La línia vermella que tracen avui, encesos i gallards, contra uns ultres del seu bàndol que no van passar del 0,18% a les últimes eleccions és la línia que no han sabut traçar contra la repressió espanyola.

Han deixat el país a l’estacada mentre Madrid en corcava la sobirania i n’escurçava l’espai per a la democràcia i la llibertat d’expressió, mentre ells mateixos adoptaven el relat espanyol i procuraven que passéssim per l’embut, l’embut real, però el que sí que no toleraran són els deliris de quatre gats. Primer han malmès la idea de la independència perquè no hi amarri ningú ni un bocí d’esperança, i ara s’afanyen a posar-hi condicions: “Si és amb aquests, la independència no la vull.” Amb aquests, quins? Cobreixen de moralisme la seva desídia, la seva renúncia, la seva incompareixença.

El fantasma del feixisme és la palanca de l’independentisme rendit per a sortir indemne de la seva rendició. Ho és quan parlen de la invisible extrema dreta interna, però també quan fan escarafalls per Vox i en sobredimensionen el perill. A Andalusia, els pronòstics són decebedors per a Olona i esponerosos per a Juanma Moreno, del Partit Popular. A la Moncloa, Alberto Núñez Feijóo ha recuperat l’embranzida i Santiago Abascal s’ha estancat en les previsions. Pedro Sánchez i Feijóo recorren mútuament a l’espantall de Vox per electoralisme, però Feijóo ha tallat de soca-rel el discurs de Pablo Casado que titllava el PSOE d’il·legítim i s’ha afanyat a parlar de grans pactes i gestió tranquil·la.

L’ombra d’un govern del PP amb Vox és improbable. La d’una Espanya en què el PSOE i el PP s’estabilitzin l’un a l’altre mentre escanyen encara més Catalunya, en canvi, és la més plausible. I a Catalunya, Vox mai no governarà si no és que abans hi ha hagut una violència i un ermot ple de cadàvers intel·lectuals i polítics que no dependran pas de cap antifeixisme, sinó de si la nació és capaç de resistir, de protegir la seva llengua, la seva cultura i la seva sobirania democràtica.

És un mal que podreix el continent. Brussel·les mira de compactar-se contra la figura de Vladímir Putin perquè s’adona que la Unió no s’ha basat prou en la democràcia per a enfortir-se, i que en canvi s’ha deixat endur per la deriva de la corrupció, la burocràcia i l’abús econòmic desbocat. Els progressistes que comparen a la valenta Putin i Hitler no escassegen; el mecanisme aquí és si fa no fa el mateix. No haver-nos sabut defensar i no haver sabut aguantar després del 2017 provoca una sensació molt profunda d’indefensió col·lectiva. La teatralitat pueril d’aquest antifeixisme independentista que combat contra molins de vent té molt més a veure amb el vertigen que causa la indefensió que no pas amb cap amenaça real.


La Xina apuja el to contra Taiwan

Mentre no s’albira el final de la invasió russa d’Ucraïna, la Xina continua pressionant Taiwan. El ministre de Defensa, Wei Fenghe, va dir ahir en una conferència que aconseguirien la reunificació amb Taiwan i que en reprimirien durament qualsevol intent d’independitzar-se. “Els Estats Units van fer una guerra civil per la seva unitat. La Xina no voldria mai una guerra civil d’aquesta mena: esclafarem decididament qualsevol intent d’assolir la independència de Taiwan”, va dir. “Treballem amb totes les nostres forces i amb tota la sinceritat per a aconseguir la reunificació d’una manera pacífica, però en cas de secessió la Xina es reserva unes altres opcions.” Encara no fa un mes, el president dels Estats Units, Joe Biden, va dir que si la Xina atacava Taiwan l’exèrcit nord-americà hauria de col·laborar en la defensa de l’illa, com un indici que els nord-americans podrien trencar la seva política de reconeixement de la sobirania única de la Xina si la nova guerra freda s’escalfava, tot i que la seva diplomàcia va matisar-lo ràpidament.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes