Les Corts Valencianes van començar ahir la segona legislatura del Botànic. Fa quatre anys, l’arrancada de la primera legislatura progressista va anar acompanyada d’expressions constants de temor sobre què podia passar si durava tan sols quatre anys i en acabat tornava el PP. Malgrat que en aquell moment no ens podíem ni imaginar que passaria tot això que ha passat al País Valencià i al Principat, i a l’estat espanyol, la renovació del pacte de progrés és, per tant, un bon indici. Ara tenim davant quatre anys més en què les urgències ja sembla que poden deixar espai a gestionar alguna cosa més.

El primer govern bipartit valencià s’ha hagut de centrar en les obvietats. Obrir els calaixos, fer inventari del balafiament, reordenar les finances públiques i revertir els pitjors desficacis del govern del PP: de la privatització de la sanitat a la liquidació dels mitjans de comunicació públics. Però ara hi ha quatre anys més en què ja no és prou, no hauria de ser prou, tornar a tenir una administració decent. Fins ara la principal pretensió era aquesta: recuperar la dignitat, una obligació després de la bacanal de corrupció i indecència dels governs del PP. Ara cal pensar quin país volem i dibuixar-lo. Des d’una perspectiva netament valenciana.

En aquesta tasca, Compromís té la responsabilitat més gran. El PSOE farà sempre el mínim imprescindible i Podem pot ser un bon aliat, però Compromís té a les mans la definició del valencianisme d’ara. I segurament ha arribat el moment de desfer-se de les pors que han tenallat massa decisions en aquesta primera legislatura. No únicament de caràcter cultural i nacional, però també. Del retorn normalitzat de TV3 a les cases del País Valencià fins a la solució definitiva de la competència lingüística en la funció pública o la integració de la Generalitat Valenciana en l’Institut Ramon Llull. Decisions completament compatibles i coherents amb la resolució del deute i l’infrafinançament o l’exigència de les inversions en infrastructures i l’execució real d’aquestes inversions.

Vist amb la distància de quatre anys, el terrible malson dels Pacos Camps o els Eduardos Zaplanas, de la València de la corrupció, l’autoodi i el balafiament comença a semblar lluny, això és cert. Però vist en l’equador dels quatre anys, i sabent fins a quin punt és profunda la involució autoritària de l’estat espanyol, cal començar a bastir el futur de pressa i, sobretot, sense més dubtes ni vacil·lacions. En aquestes eleccions hi ha gent que ha votat més motivada per la por del retorn de la dreta extrema que no per la confiança en el projecte. I això no ho haurien d’oblidar els partits del Botànic ni el nou Consell que començarà a caminar després de les eleccions del dia 26.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb