07.10.2019 - 21:50
|
Actualització: 08.10.2019 - 09:07
Ahir el Parlament Europeu va interrogar Josep Borrell. Un Josep Borrell més xaiet que mai, que va prometre solemnement que no diria ni una paraula sobre Catalunya i va anunciar que la primera cosa que faria quan ocupàs el càrrec seria anar a Kossove. Ho digué en la resposta a una pregunta de la vice-presidenta parlamentària del PP europeu, la letona Sandra Kalniete. La senyora Kalniete va ser fundadora del Front Independentista letó, ha estat ministra d’Afers Estrangers i comissària europea i li va demanar directament si ell seria capaç de pressionar Espanya perquè reconegués Kossove. Borrell va engolir saliva i va respondre: ‘El reconeixement de Kossove és una competència dels estats membres, però jo li puc dir que el meu primer viatge serà a Pristina, on no he estat mai per raons òbvies.’
El contrast és notable. Ara fa tot just un any Borrell es va reunir amb el ministre d’Afers Estrangers serb Ivica Dacic, a qui va prometre que Espanya treballaria dins la UE ‘amb la màxima fermesa’ contra la independència i el reconeixement de Kossove. Ja ho veus. Kossove avui és reconegut per 115 estats, entre els quals la majoria dels europeus, però no per Espanya, que diu que no es pot reconèixer un estat que ha fet una independència unilateral. Fa pocs mesos que Borrell va tornar a mostrar el seu caràcter quan el Comitè Olímpic Internacional va advertir Espanya que si no deixava entrar als atletes kossovesos que participaven en competicions oficials li retirarien l’organització de tots els campionats. Borrell aleshores va gallejar dient que Espanya no reconeixeria Kossove perquè ho digués ‘un secretari del COI’, però els kossovesos van participar oficialment en els Jocs Mediterranis i d’aleshores ençà han entrat legalment a l’estat espanyol quan ha convingut.
Borrell ahir era conscient que aquesta era una de les poques qüestions problemàtiques a què s’encararia i per això va preparar un titular. D’afers interns, com ara Catalunya, no li n’havien de demanar res en la comissió… d’exteriors. I de la corrupció i els diners privats, el parlament ja pregunta amb la boca petita perquè no hi hauria gairebé cap membre de la Comissió que se n’escapàs. De manera que Borrell es va traure de la màniga un símbol: la primera visita, una autèntica visita de penedit, serà a Kossove. Ara ja sap que no és qui mana i no vol irritar els qui remenen les cireres, sulfurats de fa anys amb Espanya per aquesta qüestió.
Alguns periodistes espanyols, exhibint la seua sempiterna ignorància, remarcaven que no li havien fet cap pregunta sobre Catalunya, com si això fos una mena de triomf. Però era evident que això no ho faria ningú en la comissió d’Afers Exteriors. Tan evident que Borrell s’ho va fer preguntar al final per un diputat espanyol del PP. Però per a poder respondre: ‘Jo no comentaré res sobre un afer intern.’ Xaiet. Xaiet…
Com si s’haguessen posat d’acord, els diputats espanyols van fer moltes preguntes, acapararen molt de temps i ho feren, bàsicament, per amorosir-li el tràmit fent-lo xarrar de temes fàcils. Antonio López-Isturriz, del PP, va facilitar a Borrell que es desmarcàs de la seua bel·ligerància anticatalana colant la qüestió en una pregunta sobre Veneçuela. Idoia Villanueva Ruiz, de Podem, li va preguntar sobre la cursa d’armaments al món, que no deu tenir lluny. Hermann Tertsch, de Vox, sobre Cuba –no va fer cap referència a Catalunya, ell. Nacho Sánchez Amor, socialista, va demanar sobre l’Iran. I Manu Pineda, d’Esquerra Unida, conegut per la defensa dels palestins, va ser l’únic que li va fer, sobre aquest tema, una pregunta compromesa. Les qüestions dels altres eurodiputats van ser molt més incisives, sobretot fent referència a la qüestió de Rússia, controvertida per les seues incendiàries declaracions de temps enrere. I aleshores van arribar els belgues i, un altre gest, li van demanar com era que a la carta a la presidenta de la Comissió que fixava les seues prioritats no hi havia ni una sola línia dedicada als drets humans. L’estupefacció va ser tan generalitzada que es va llegir la carta per a comprovar-ho i Borrell no va saber gens què dir.
Siga com siga, la imatge del llop convertit en anyell la tenim servida: Borrell a Pristina rebut pel president d’un país independitzat unilateralment i anatemitzat per Espanya com el pitjor dels mals. Fa tanta gràcia que potser me n’aniré a veure-ho i tot…
