Borja de Riquer (1945) és historiador. L’any 1969, amb 24 anys, va començar la docència a la UAB i s’ha jubilat fa poc. De Riquer s’ha especialitzat en el catalanisme i la Restauració. La seva tesi doctoral s’intitula ‘Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme’. Autor prolífic, acaba de publicar el llibre ‘Anar de debò. Els catalans i Espanya’ (Rosa dels Vents), un recull d’escrits i articles que intenten de posar un context històric al procés d’independència. Borja de Riquer ha estat una persona històricament molt vinculada al PSUC i les esquerres catalanes i recentment ha signat el manifest de suport a Ada Colau. En aquesta entrevista, es declara convers a l’independentisme. De fet, fa mesos, va signar un manifest independentista amb més militants d’esquerres.

—Senyor historiador, per què som on som?
—Perquè s’han esgotat les maneres de romandre dins Espanya. Durant dos segles els catalans hem intentat trobar-nos còmodes dins Espanya. Amb resultats molt irregulars. A vegades aconseguies molta cosa, sobretot quan tenies molta força o aprofitaves una crisi espanyola. L’any 1931, amb la caiguda de la monarquia, arriba Macià i la República Catalana. L’any 1977 acaba el franquisme i negociem de nou. Què ha passat els darrers anys? Que el model de la transició s’ha extingit. I quan la sentència del TC diu que no pots tenir sobirania fiscal, no ets nació i has d’acceptar les regles del joc. Però ara, per primer cop a la història de Catalunya, una part de la societat civil ha dit que no hi està d’acord. Tenim el dret de decidir. I això ha sorgit molt de sota. No ha estat una maniobra de quatre polítics. Els partits s’hi han hagut d’apuntar. I això són cinc anys. Un procés extraordinari.

—Vós negueu la tesi de Valentí Puig, que diu que als catalans els ha anat bé quan s’han portat bé, i no quan han optat per ‘tirar pel dret’.
—Aquesta idea de dir que si els catalans fem bondat i ens comportem com a bons espanyols tindrem possibilitats… Ja s’ha vist que no. Arriba un moment que topes amb un sostre. Quan trobes governs que incompleixen les seves pròpies lleis, què has de fer? No compleixen les inversions i no passa res! On som? L’alternativa és acceptar la supeditació? Valentí Puig diu que no tenim prou força i que, per tant, hauríem d’acontentar-nos. Escolta’m: això arriba on arriba. La gent ha dit prou.

—Com més cas els fèiem, més ens denigraven. Rosa Parks dixit.
—Clar. Jugar a la política de ‘no podem trencar això’, és reconèixer la subordinació. Acceptar que, com que sóc negre, haig de seure a una altra banda? Si calles i t’hi resignes, acceptes el sistema. I, personalment, crec que això és acceptar que ets inferior. I jo em nego a ser inferior.

—Vós intenteu explicar les característiques del moviment sobiranista recent.
—És un procés molt curiós i nou. És un moviment de classes mitjanes protagonitzat per gent jove i de mitjana edat. Gent culta, professional, interessada pel país. Molt majoritari fora de l’àrea metropolitana. Qui clarament no n’ha participat és l’alta burgesia catalana. Està absolutament en contra del procés. Claríssim. Tota la vida han jugat a fons a trobar-se dins Espanya. El senyors del Pont Aeri volen tenir influència a Madrid, pels seus interessos. El país, se’ls en fot. Era de preveure. Tot és més complex dins l’àrea metropolitana. Bona part de les classes populars tenen herència de la vella immigració. I dic vella perquè la gent nascuda fora de Catalunya té més de seixanta anys. Els seus fills ja han nascut aquí. Són sectors que es miren l’aposta sobiranista amb més reticències perquè han de veure com es lliga la seva situació social amb el canvi polític. I també amb les seves tradicions culturals.

—Es separen de l’avi.
—Però l’avi mai no els dirà que tornin a Extremadura. L’avi els pot dir que no perdin l’arrel. I aquí entrem en una temàtica molt sensible.

—Vós dieu que el procés serà lent i irreversible. Per què?
—Serà un procés llarg i dificultós que alguns han venut com una cosa fàcil. Divuit mesos? Bah. Ens enfrontem a l’estat espanyol. No és un partit, ni un govern. És un estat. I no tindrem suports de fora. Alguns ens podran mirar amb simpatia. Però no bellugaran un dit. Com a molt, en un moment determinat, pressionaran el govern espanyol per a intentar solucionar ‘això dels catalans’. Diran que aquest merder no es pot mantenir. Aquesta serà la màxima intervenció de fora. Per tant, ho hem de fer nosaltres.

—I per què diu que és irreversible, doncs?
—Per la quantitat de conversos al sobiranisme que hi ha i que han arribat a la conclusió que no podem continuar com estem. S’han de trencar les regles de joc. Aquest sectors podran passar etapes de menys entusiasme, però ja no tornaran a l’unionisme. Seran més o menys escèptics, però tornar a l’unionisme? No. Ja han vist què dóna. Les opcions són: o desfeta i resignació o llançar-nos a una aventura dura i difícil per a tenir l’oportunitat de canviar les coses.

—Vós sou un independentista recent?
—Sí. Jo sóc un d’aquests conversos a l’independentisme. La meva opinió és que el sistema autonòmic està esgotat. Ja no serveix, des de la perspectiva dels catalans. I, a més, no hi ha alternatives espanyoles que ens semblin creïbles. Quina opció espanyola proposa cosobiranies, defensa que som una nació i assegura que la fiscalitat dependrà de nosaltres? Cap. Per tant, crec que és necessari, si ningú m’ho ofereix, de dir que hauré d’anar-me’n a fora. Si algun dia, hipotètic, apareix, podrem parlar. Però a hores d’ara, o m’haig de resignar, com diu Valentí Puig, o haig de dir que n’estic fart. Crec que serà difícil. No serà fàcil. S’hi juguen més ells que nosaltres. El model polític econòmic que han muntat, sense una Catalunya que aporti el 22% dels recursos fiscals, com el mantindrien? Seria inviable.

—Creu que una Catalunya independent implica una Espanya pobra, doncs?
—Aquesta és una cosa que no he escrit i que tothom calla. Analitza el cas d’Andalusia. Des de fa quaranta anys ningú n’emigra. Per primer cop a la història, Andalusia no perd població. Com és possible que la regió de la UE que té l’index de desocupació més alt no perdi població? Ah, collons. Hi ha unes polítiques de subsidis que afavoreixen que la gent es quedi a casa treballant poc, o sense treballar. Aquest és el model creat pel PSOE i que el PP manté. Subsidis. Hi ha casos brutals. Província de Cadis. Gairebé un milió d’habitants. I mira com ho tenen: 35% de desocupació, 30% de funcionaris, i un 30% al sector privat. Aquest model és inviable si ets tu qui ha de pagar a aquest 35% de desocupats. No lliga. Només pot funcionar amb diners de fora. En un moment de crisi econòmica pot ser una solució a curt termini, però no durant quaranta anys. I aquesta és la gran pregunta que, en un país anglosaxó, et faria qualsevol: vostès, senyors d’Andalusia, què han fet amb els recursos de la UE i de l’estat? Com pot ser que essent la regió amb més recursos rebuts, encara tinguin un 35% de desocupació? I ‘okhu’ que ho preguntis: et titllaran de català burgès i insolidari. Escolta, tu. No fotem. El que no podem és condemnar-los al subsidi, perquè això vol dir subordinació política. Això és caciquisme. Qui reparteixi el PER, té els vots. Jo em pregunto com podran mantenir aquest sistema sense l’aportació dels catalans.

—Per què el PSC ha fet l’aposta que ha fet?
—El drama del PSC és la seva subordinació al PSOE. No deixa de ser sorprenent que el PSC de fa dos anys, amb Pere Navarro, estigués a favor del dret a decidir i, ara, el PSC d’Iceta, hi estigui en contra. L’Iceta ha fet del PSC la federació catalana del PSOE. Hauria de canviar de nom. Han fet l’aposta arriscada de cercar vots dins l’espai espanyolista. Però aquests van a Ciutadans o al PP. Perquè si pretens de retenir els votants amb el discurs espanyol, els vots se n’aniran als espanyols de veritat, no al succedani.

—Com s’explica la conversió de CDC a l’independentisme?
—Ha estat un procés de conversió a la vista dels resultats, dels fets. S’han trobat amb un mur. I una de dues: o acceptem com ho tenim, que és l’opció de Duran, o seran Mas i els altres que diran que no pot ser. Intentem saltar el mur. L’opció de Mas i CDC ha estat extremadament important perquè no és habitual i ha arriscat molt. La seva base social no vol soroll i convèncer aquests sectors… Clar que també s’han vist forçats pels fets. Un milió i mig de persones al carrer.

—Jo escolto Joan Coscubiela i no veig que el milió i mig l’hagi fet canviar d’idees.
—No li dóna la importància que ha tingut. Sobretot s’obsessiona amb la crisi econòmica. Ningú t’ho nega. Però tu no pots tancar-te a dir que aquí només pots parlar de la crisi econòmica. Aquí hi ha un contenciós. Als grups de l’esquerra catalana tradicional, ICV i PSC, el tema els ha agafat a contrapeu. Quan la temàtica sobiranista ha assolit protagonisme, els ha superat. S’han vist obligats a entrar en un discurs impropi i, com a demòcrates, no han tengut més remei que dir sí al dret de decidir. Però quan s’han de definir els surt el tema de les relacions amb les esquerres espanyoles, més fortes al PSC que ICV, i aquí es crea un problema sobre el qual no es volen pronunciar. Es reflecteix un problema que no ha estat assumit. Tard o d’hora aquesta esquerra acabarà definint-se.

—El PSC ja ho ha fet. Ha optat pel no.
—ICV ho té més difícil. Per a aquests, la decisió dependrà de quina sigui l’oferta espanyola. Si és l’oferta de reforma del PSOE, diran que no. Si l’oferta és radical, amb elements de sobirania, cosa que crec utòpica, és possible que diguin que aquesta constitució confederal és la solució. Diran que l’alternativa a la independència és això.

Per últim: com veieu el País Valencià i les Illes?
—Jo penso que cadascú ha de fer el seu camí. Penso que, als dos llocs, s’hi belluguen coses. Més al País Valencià. Finalment, han vist que el model del PP i el PSOE els afecta negativament. Ara s’adonen que el tema de les infrastructures els perjudica. Que hi hagi un tram de via única entre València i Catalunya mentre es gasten milers de milions a Badajoz, que no porta enlloc, perquè els portuguesos no s’hi connectaran, és brutal. Els valencians també ho veuen, que és inacceptable. Ja veurem fins a on ho porten. I a les Illes també hi ha un drenatge de recursos brutal. En percentatge, més que aquí. Veig processos diferents, i molt lents. I que des de Catalunya no hem d’interferir. No hem de donar lliçons enlloc. Ja s’adonaran si els surt a compte de romandre a l’estat espanyol o no.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb