Diada 2019

Potser hi ha polítics independentistes catalans que s’havien pensat que ens ho engoliríem tot. Que podien contradir-se a cada minut i això no els passaria mai factura. Que podien insultar la intel·ligència de la gent sense que es rebel·làs. Potser es pensaven de veritat que podien canviar completament de discurs sense cap risc, perquè tindrien sempre els votants ficats a la butxaca. Si és així, dimecres, a la manifestació de la Diada, van tenir una prova clara que juguen amb foc.

Hi ha cansament, sí, un cansament evident. Però no veig enlloc que siga un cansament respecte de l’objectiu, sinó respecte del vehicle i dels conductors. No conec ningú que haja passat a ser un entusiasta d’Espanya. Però cada dia trobe gent molt cansada de les escenificacions, de veure com l’epopeia del Primer d’Octubre i la reacció del 21 de desembre s’intenten folcloritzar, despullar de tota connotació política.

És veritat que en política les majories manen. I que la gent vota, quan la deixen votar, allò que vol –per sort. I que això tots ho respectem i acceptem. Des del 2014, des de després del 9-N, l’independentisme s’ha afermat d’una manera extraordinària com la força majoritària de la societat catalana, gràcies a un projecte clar i directe que és abandonar Espanya, fer la independència i fer-la de seguida, no d’ací a cent anys. Amb la república per bandera i demostrant que és impossible de viure en llibertat dins l’actual estat espanyol, l’independentisme ho ha guanyat tot en el cicle electoral recent, fins i tot eleccions com les espanyoles o les europees, que normalment no guanyava. I ha sabut bastir un discurs, crear una alternativa, sòlida i creïble, enfront del projecte de Madrid i d’allò que representa.

Tanmateix, és veritat que avui ens trobem en una cruïlla insòlita. Perquè per primera vegada d’ençà que va començar el procés hi ha partits independentistes o, si voleu ser més primmirats, hi ha dirigents de partits independentistes, que ja no creuen possible de fer la independència. La gent decidirà amb el seu vot quan toque i es farà què decidesca. Però fins i tot els polítics més messiànics farien ben fet de recordar que els vots no els té assegurats ningú, que no són propietat de ningú. I per això la diada de despús-ahir crec que l’hem d’interpretar com un senyal positiu. Millor que no hagués passat, és clar. Millor que la classe política catalana no hagués perdut dos anys en baralles estèrils i que el rumb no s’hagués perdut. Però, ja que ha passat, millor tenir davant uns ciutadans crítics. Crítics amb tot això que ha passat i amb això que han fet i que fan. I, per tant, emprenyada.

Aquest estiu els actes de suport als presoners han estat molt més fluixos que no pas ara fa un any, evidentment perquè l’estratègia seguida al judici ha estat incomprensible –no s’entén com és que la defensa ha legitimat un tribunal d’excepció, per què s’ha evitat la politització del cas, per què no s’ha volgut estripar les cartes en cap moment, malgrat l’escandalós desenvolupament del judici. No s’ha entès l’obsessió dels presos a frenar els més decidits entre els qui els volien defensar. I, en aquesta mateixa línia, en aquesta Diada, molta gent, simplement s’ha estat a casa per demostrar descontentament. I encara, entre tanta i tanta gent com hi ha anat, que amb el seu esforç ha tornat a demostrar una capacitat de resistència excepcional, molts hi han anat amb un mal regust. El pas següent, si les coses no canvien prompte, serà no votar. No votar-los.

A alguns tot això els pot fer vertigen i por. Ho entenc. És por de perdre la força que tenim ara, com si la força fossen els escons i els consellers i els directors generals i els càrrecs de confiança, en compte de ser la gent i el projecte col·lectiu, la capacitat de confrontació. Però he de recordar avui que en aquesta dècada republicana ha estat la gent que ha empès els polítics i que les coses s’han complicat només quan això ha deixat de ser així. De manera que potser és urgent de reprendre les idees més bàsiques, tornar al començament.

Precisament aquest cap de setmana es commemoraran els deu anys de la consulta popular d’Arenys de Munt. I el record d’allò que hi va passar no podia arribar en un moment més escaient. Arenys de Munt el van impulsar personatges brillants però marginals, gent que no comptava per a la política oficial, vists com uns il·luminats. I els partits s’ho van mirar de molt lluny, amb molta aprensió. La unitat del sobiranisme estava molt pitjor que no ara. Infinitament pitjor. Esquerra Republicana, per no fer president Mas, ja aleshores havia fet president Montilla. I Convergència, que aleshores no era independentista, s’ho havia pres com un robatori –’ens han entrat a casa’, va arribar a dir Marta Ferrusola. No hi havia ponts de cap mena entre ells. La CUP era molt marginal i l’entorn social i mediàtic era fermament controlat, a tot estirar, per l’autonomisme. Amb PSC i CiU omnipresents, que feien i desfeien en la legalitat i també en il·legalitat. I Espanya no estava ni de bon tros clavada en la crisi enorme on és avui.

Aleshores, que tothom tinga present això, des de dalt no es va proposar la independència. Però l’independentisme es va saber obrir camí des de baix, com l’única opció lògica per a fugir de l’embogida situació creada pel règim, situació que avui es manté igual o pitjor. O haurem de tornar a recordar que avui som governats per un estatut que ningú, ni el parlament ni el poble, no ha votat mai, per una carta colonial imposada de manera completament il·legal, amb un colp d’estat judicial?

Vertigen, en podíem tenir aleshores, el 2009, vertigen de pensar com convenceríem la gent que en aquell moment no era independentista, la immensa majoria de la població, molts de vosaltres, probablement. Però no en tinguérem. Perquè es van fer les consultes i va aparèixer l’ANC i vam començar a parlar obertament i vam omplir els carrers i les places. I si no en tinguérem aleshores per què n’hauríem de tenir ara? Hi ha ningú que pense que Espanya ens posarà davant cap projecte atractiu, que puga convèncer la majoria de catalans d’adherir-s’hi de bon grat? Hi ha ningú que puga creure el 2019 que hi haurà un govern espanyol, siga quin siga, capaç d’oferir res?

I si això no passa, que no passarà, per què caram hem de témer pel futur del projecte independentista i tornar-nos conservadors ara, després de tot això que hem fet i de tot això que hem guanyat? Perquè hi ha polítics que no s’hi veuen amb cor? Doncs un dia hauran de passar per les urnes i per tant serà decisió nostra que ens governen o no.

Estic convençut que cal un tomb total i urgent: com més crític siga el moviment independentista amb els seus polítics, millor; com menys bona cara faça, millor; i com més exigència reclame, a tothom, millor. El doble llenguatge s’ha d’acabar. Qui es vulga fer enrere que ho diga i si no ho vol dir fem entre tots que quede ben retratat, passant als fets i obligant-lo a prendre posició. Potser hi ha polítics independentistes catalans que s’havien pensat que ens ho empassaríem tot. Doncs, mira, ja no.

PS. Sé que hi ha gent que s’ha neguitejat per la xifra de manifestants de la Diada i la utilització que n’ha fet l’espanyolisme. Ho remataré de pressa, això: que diguen què vulguen.

 


Avui a VilaWeb us oferim entre moltes altres coses aquest article que replega les opinions sobre el que va passar en la Diada i la seua significacio de l’advocat Jordi Domingo, el cantant Francesc Ribera ‘Titot’, l’ex-president d’ERC Josep-Lluís Carod-Rovira, el periodista Eduard Voltas, l’ex-diputada de la CUP Mirea Boya, l’ex-diputada Gabriela Serra, el sociòleg Salvador Cardús, el politòleg Jordi Muñoz i l’historiador Xavier Díez. També hem publicat un article d’opinió força interessant del professor Albert Noguera, de la Universitat de València (‘Ho tornarem a fer! Però cal fer-ho a la inversa‘) i parem una especial atenció a la visita a Andorra del copríncep francès Emmanuel Macron. En aquest sentit us recomane l’entrevista d’Andreu G. Nandin amb el secretari d’estat d’Afers Europeus andorrà, responsable de la negociació de l’acord d’associació amb la UE, Landry Riba.

Cada dia les opinions dels subscriptors, que les podeu trobar ací sota, són un complement, una crítica i un diàleg molt interessants amb aquest editorial. Avui em permetreu que us recomane especialment no passar per alt les de Joan Rovira i les diverses que aporten una visió diferent sobre el recompte d’assistents a la Diada.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb