El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

La Diada del 2019 serà recordada perquè va precedir la sentència del judici contra el procés, però també perquè hi va haver un retrocés en les xifres d’assistència que cada any dóna la guàrdia urbana de Barcelona. De motius, n’hi pot haver diversos, igual que de lectures. Alguns analistes consultats per VilaWeb hi lleven importància, perquè creuen que cal observar aquesta baixada d’assistència en perspectiva, i que el moviment continua arrossegant milers de persones tot i la repressió. N’hi ha que no dubten que hi ha un cansament que ha malmès la capacitat de mobilització i diuen que si l’ha causat ningú, són els polítics. Hi ha més coincidència a assenyalar que cal un canvi d’estratègia. Mai en cap Diada els manifestants no havien dirigit tan clarament les seves reivindicacions polítiques als governants catalans, en compte de fer proclames reivindicatives adreçades a l’estat espanyol.

N’hem parlat amb l’advocat Jordi Domingo, el cantant Francesc Ribera ‘Titot’, l’ex-president d’ERC Josep-Lluís Carod-Rovira, el periodista Eduard Voltas, l’ex-diputada de la CUP Mireia Boya, l’ex-diputada Gabriela Serra, el sociòleg Salvador Cardús, el politòleg Jordi Muñoz i l’historiador Xavier Díez. Tots assenyalen comuns denominadors en les respostes, però també hi inclouen matisos destacats. Amb termes molt semblants –com ara ‘desànim’, ‘cansament’ i ‘desorientació’–, miren d’explicar la baixada d’afluència a la manifestació respecte de fa anys. Per exemple, Carod-Rovira diu: ‘Vàrem veure l’expressió de dues realitats. Només el moviment independentista català és capaç de mantenir a Europa una mobilització durant tants anys; alhora, aquest mateix moviment presenta símptomes de cansament i desorientació per l’absència d’estratègia dels polítics.’

També ho diu el periodista d’Eduard Voltas, que, tot i remarcar la ‘resiliència’ del moviment, creu que ‘és evident que dimecres l’assistència va baixar en relació amb anys anteriors’, perquè ‘no hi ha cap proposta d’acció política unitària sobre la taula’. L’advocat Jordi Domingo, que va parlar a l’acte de la Diada, també remarca ‘la decepció, el desengany i la manca d’horitzó’, però ho capgira amb una mirada positiva: ‘Es va veure que la ciutadania no està disposada a deixar de persistir ni perseverar. I això per a mi és un gran èxit, ateses les circumstàncies.’

La resiliència del moviment també la destaca l’ex-diputada de la CUP, Mireia Boya, més optimista que no els altres consultats. O Gabriela Serra, que s’estima més destacar la bona forma del moviment, contínuament mobilitzat en actes previs com ara sopars grocs, concentracions a les presons i col·loquis ací i allà. ‘El moviment sobiranista i independentista republicà a casa nostra demostra una vitalitat sostinguda absolutament meravellosa. Hi havia menys gent? Sí, però comptem quanta gent hi havia a les marxes prèvies, i mirem quin temps feia. La Diada va ser un èxit i una demostració encara de la potència i la potencialitat que té la reivindicació, no tan sols contra la sentència dels presos i a favor de l’absolució, sinó també de la consecució de la República a Catalunya.’

El politòleg Jordi Muñoz també diu que la manifestació va ser ‘un gran èxit’: ‘Els moviments socials tenen lògiques de cicles curts de protesta i l’independentisme ha desafiat aquesta lògica. Fins i tot en un context de repressió, discrepàncies internes i dificultats objectives per a visualitzar sortides. Per això penso que és una trampa de sobreinterpretar petites variacions en la quantitat de gent; continuem en xifres absolutament extraordinàries.’

El sociòleg Salvador Cardús tampoc no veu dramàtica la resposta de la gent, però també en fa responsable l’organització de l’ANC per no haver sabut seduir els catalans a assistir a la manifestació. ‘No hi havia cap element d’estímul ni per a apuntar-s’hi ni gairebé per a anar-hi. Sí, s’hi podia anar però hi vas amb la sensació que hi has d’anar. Això té més a veure amb un dèficit organitzatiu que no amb si estem cansats o no.’

‘La gent és l’única estructura d’estat que tenim’

Un dels conceptes més repetits entre els assistents a la mobilització va ser la necessitat d’una unitat estratègica per assolir la independència. Carod-Rovira insta els partits a omplir de contingut aquesta estratègia: ‘Invoquen la independència com uns altres invoquen el federalisme. Hem de definir on es vol anar, la independència, i com s’hi vol anar. No es pot defensar el referèndum acordat i alhora dir que el pacte és impossible. Cal una estratègia conjunta i un aclariment dels lideratges independentistes.’ I fa un apunt històric per a interpretar el moment positivament. ‘El 1934, quan Companys proclama l’estat català, teníem polítics però no teníem poble. Ara sí que tenim poble amb consciència nacional i objectius clars. La gent és l’única estructura d’estat que tenim.’

El cantant Titot, que va ser una de les veus de l’acte central de la manifestació, creu que la unitat estratègica ha de ser com una mena d’estat major: ‘Un grup que prengui decisions, dissenyi, organitzi i prepari la transformació d’una autonomia en un estat.’ A partir d’aquí, l’activació de la independència pot venir de mecanismes com un referèndum o sistemes de mobilització i d’agitació. ‘Però algú ha de preparar-ho i tenir la maquinària dissenyada. Entenc que la gent reclama això, una instal·lació a punt per si es decideix de prémer el botó d’activació.’

Com articular el canvi de rumb

En una línia semblant parla l’advocat Jordi Domingo, qui creu que l’estat ha guanyat l’independentisme aquests darrers dos anys distraient-lo amb els presoners, els sopars grocs o l’indult i l’amnistia. ‘Els presos són baixes de guerra, i més enllà de l’honor i glòria que mereixen i l’escalf humà i la solidaritat econòmica que han de tenir, els hauríem d’haver deixat aparcats d’ençà del primer dia. Ara interessa mantenir el rumb decidit cap allà on volem anar’, diu Domingo. Posa d’exemple per a articular-ho el Consell per la República, per la llibertat que li dóna l’exili. ‘Se li ha d’exigir que marqui un estat major, un full de ruta, fer participar la gent, crear l’assemblea que s’havia de crear, que es vagin activant els processos perquè això es resolgui tan aviat com sigui possible. I cal aprofitar tot allò que es pugui fer des de dins del país, com per exemple el debat constituent, perquè la gent teixeixi socialment totes les complicitats, crear grups perquè ens anem coneixent quan arribi el moment i anar construint tot allò que ens interessa com a tronc semàntic del futur del país.’

L’historiador Xavier Díez es desmarca de l’estratègia unitària i diu que a la manifestació va veure la mateixa determinació de sempre i que el problema rau en la desconfiança cap als polítics perquè hi ha una crisi de lideratge, com també apuntava Carod-Rovira. ‘Aquelles persones que se suposava que havien de liderar el canvi, la revolució o com en vulguis dir, no estan a l’altura de les circumstàncies si cal un reemplaçament d’elits. El canvi estratègic i el canvi de lideratge van lligats.’ També creu que el moviment independentista ha de deixar ‘d’anar amb el lliri a la mà’. ‘Què cal fer és molt clar, es diu desobediència. Però desobediència en tots els àmbits, institucional i civil a la vegada. Les mobilitzacions de l’estil “escolta, Espanya” es van acabant i ara s’enfila el camí de “s’ha acabat el bròquil”.’

‘Nous lideratges’

Parlant de què cal fer, hi ha un tercer grup que refusa la unitat si no té contingut. Demanen que abans de traçar unes línies conjuntes entre els partits independentistes es faci una anàlisi conjunta de què va passar l’octubre del 2017: ‘Amb aquesta base es podrà veure quina és l’estratègia d’ara endavant. I si cal, amb nous lideratges’, diu Mireia Boya. Jordi Muñoz ho veu necessari per a superar el dol i ‘concentrar-se en el procés d’acumulació de forces necessari, assumir la mateixa diversitat i abandonar el marc del retret constant’.

Gabriela Serra va més enllà que la resta i diu estar convençuda que no hi haurà un nou rumb estratègic fins després de les eleccions. ‘Llavors veurem realment quins són els programes polítics i les rutes de consecució de la República Catalana per part de les forces polítiques que van convocar l’1-O.’ Mostra dubtes sobre si se sabrà donar una resposta conjunta després de la sentència, i insta la gent a no esperar els partits. ‘Ho vam demostrar el 3-O, ho vam demostrar el 8-N, i potser hem de pensar que ja no és imprescindible tenir lideratges.’

Tampoc no creu que els partits es posin d’acord Salvador Cardús, ‘perquè són unes estructures que competeixen entre elles’, però no pensa que el moviment independentista s’hi hagi d’obsessionar. ‘Que facin tant com puguin. M’hauria agradat més que la reflexió hagués anat cap a la unitat de la societat civil. És la unitat civil que pot forçar canvis d’actitud i d’orientacions als partits polítics, o en l’acció política.’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.