27.01.2018 - 22:00
Blanca Busquets (Barcelona, 1961) va debutar en la literatura el 2003. És escriptora, periodista i filòloga i treballa a Catalunya Ràdio. És una de les nostres autores més internacionals, com palesen el premi Alguero Donna que va rebre el 2015 a Roma i les traduccions al castellà, francès, rus, alemany, anglès i italià. Les seves nou novel·les han obtingut un gran reconeixement de crítica i públic. Ara torna amb la història d’una dona sola a Sarrià i les relacions en un món sempre canviant, una nova indagació sobre la solitud, La fugitiva.
—La protagonista de la vostra novel·la és una dona de noranta anys que viu sola en un pis de Barcelona, en concret al barri de Sarrià. És un paradigma de la nova Barcelona?
—Sí, efectivament. La meva idea és, entre moltes altres coses, parlar de l’evolució de la ciutat. En aquest cas, per exemple, el meu personatge viu en una zona per a vianants on abans hi havia un xivarri impressionant, però això va així, així canvien els barris. Cada vegada la gent està més sola a la ciutat. Passa que, en aquest cas, hi ha diners per a mantenir una minyona matí i tarda, aquest és un tipus de persona que no sé si serveix com a cas, perquè la Mireia està sola perquè s’ho ha buscat. No és, per exemple, com la meva tieta, que s’hi ha trobat, no, aquesta dona no se l’estima.
—Les pressions immobiliàries deuen ser a l’ordre del dia…
—Ella no se n’assabenta gaire, però és veritat que li divideixen el pis en dos, perquè els llogaters li paguin la casa, però ella està una mica per sobre d’aquests temes.
—Amb qui sí que manté una bona relació és amb la seva néta, com si fos imprescindible el salt generacional…
—Els avis sempre es porten millor amb els néts que amb els fills. De vegades me’n faig creus, que el meu fill es porti tan bé amb els meus pares i això que jo els estimo molt. Com més distància generacional hi ha, millor t’hi dus, per això la relació de la néta amb l’àvia és extraordinària i amb els pares és diferent. Els avis i els néts s’entenen molt bé, perquè els avis tornen a l’inici de la vida i els importen les coses petites, i en canvi, els adults han d’entomar la duresa de la vida. A més, els pares són els qui eduquen i tots els altres avicien i malcrien les criatures, són els qui se les emporten a passar-ho bé i a les vuit les tornen a casa. A la novel·la és diferent perquè la protagonista és molt gran.
—El retrat de la solitud és una constant de la vostra obra, és el tema que plana al voltant de tots els vostres textos. Continuareu en aquesta línia, explorant els nous tipus de solitud?
—M’interessa molt. De fet, per això escric, per parlar de la solitud. Jo crec que totes les persones estan soles –i els meus personatges també–, encara que sembli que estan acompanyades. N’hi ha que estan soles per fora, però a mi m’interessa entrar dins el personatge i mostrar que també està sol amb els qui l’acompanyen. En aquest cas, ella s’ho ha buscat, perquè té gent al voltant i podria tenir amics i amigues si volgués, però tracta tothom amb menyspreu i així és impossible. La solitud és allò que es té a dintre o que un mateix busca, o bé es té perquè no hi ha més remei –que no és el seu cas. Hi ha una altra solitud, la que ens busquem, i aquesta m’interessa molt com a material literari.
—Una vegada més, ens trobem una obra vostra amb figures femenines fortes, d’aquestes que marquen, són les que més us atrauen a l’hora d’escriure?
—Escric sobre el qui, sobre les persones que em vénen de gust en cada moment, però teniu raó, i ja es veu que una de les meves predileccions són els personatges femenins que tenen una història llarga darrere i que pertanyen a una categoria benestant, que han viscut una vida sofisticada en la qual no ha faltat de res, però on ha faltat de tot, i és això que realment m’interessa.
—Formeu part d’una generació que crec que ha estat injustament oblidada o poc visibilitzada: escriptores molt bones nascudes a la dècada dels seixanta, amb impecables trajectòries professionals que comenceu a publicar fa una quinzena llarga d’anys, al tombant de segle i amb una gran qualitat, però potser no ser ni sèniors ni joves us oculta una mica més…
—No en tinc ni idea, de si ens veuen molt o poc. Jo vaig aconseguir publicar l’any 2003, però escric des dels dotze anys, no es pot dir que m’hi posés tard. No ho sé, no tinc resposta a aquesta suposada invisibilitat, però potser és perquè no ens hem presentat al Sant Jordi o al Ramon Llull, que són dues coses que no m’interessen gens. Jo crec en fer camí i estar segura que podré continuar caminant, no en ser un boom d’un moment i després no res.
—Com a treballadora en mitjans públics, com veieu la difusió de la literatura als mitjans?
—A l’engròs no ho he mirat mai, potser perquè sóc a dins. Sí que puc dir és que els companys miren que qui es porti sigui interessant per a un programa i per a la gent que l’escolta, i intenten que als programes generalistes hi hagi una mica de tot, i que interessi una mena de llibre o un altre té molt a veure amb causes que se’ns escapen. Sí que puc dir que no veig mans negres ni coses d’aquestes, tret que ens trobem amb persones de tracte molt difícil o que hagin plantat alguna vegada els redactors. Això ja és un altre tema. Però no he vist ni viscut vets de cap mena, al contrari, hi ha molta llibertat. També és cert que quan et fas un nom a un equip t’acaba cridant tothom.
—Què implica continuar publicant a Proa, una casa on vàreu tornar amb la novel·la anterior?
—Home, Proa és la casa gran del català, i el tractament de tot allò que sigui la literatura en català és esplèndid i el tracte amb l’editor, sensacional.
—Per què torneu a Barcelona com a escenari literari? Hi ha alguna mena d’homenatge literari en l’elecció, per exemple, a Montserrat Roig?
—Em venia de gust parlar de Barcelona i no crec que hi hagi un homenatge explícit com sí que he fet altres vegades, per exemple, amb Víctor Català o amb Laura a la ciutat dels sants. En aquest cas, i amb Sarrià, no t’ho sabria dir, potser sí que hi ha una mica de Roig i una mica de Rodoreda al llibre.
—Descriviu una ciutat que és un magnífic espai literari, però que a la vegada presenta moltes incerteses en la seva evolució, i que de cada vegada tendeix a l’aïllament que tant us agrada per construir els vostres personatges; una ciutat amb apartaments cada cop més petits, amb més estrangers solters, amb més persones soles…
—Sí que és cert que Barcelona es va convertint en una ciutat a mida de persones soles, però jo escric sobre el que m’atrau i això encara no ho conec, no ho mamo en el dia a dia. En canvi, el tipus de senyora que retrato sí que me’l conec molt bé. No sé com evolucionarà aquesta situació, però potser hi acabo jo, vivint així, o algun veí, i llavors sí que m’intrigarà.
—Al cap i a la fi, escriure sobre les famílies és una cosa que ens commou perquè tots en tenim una per a poder comparar…
—Hi ha moltes famílies així, moltes més que no ens pensem. Jo al·lucino molt, hi ha molts casos en què no m’atreveixo a preguntar per un pare o un germà per si estan barallats. Nosaltres ho veiem tot perquè és com si fóssim dins seu, però la majoria de secrets i conflictes ens els guardem.
—Què espereu del nou procés polític per a la literatura i, en concret, per a les escriptores de la vostra generació?
—Del nou procés polític espero el que esperem tots els qui hi creiem, que acabi bé i ens porti on ens ha de portar. Per a les escriptores no sé què espero, jo vaig començar a escriure als dotze anys en la meva llengua materna i sóc incapaç de fer-ho en una altra. M’agradaria escriure en castellà o en francès, però no puc, perquè escriure per a mi és com una teràpia i, com els insults, només es poden fer en la teva llengua. Si vénen amb tancs i ens disparen, continuaré escrivint i faré llibres prohibits o enquadernats per als amics. Espero que no vagi així, que tinguem moltes més possibilitats. Per mi, el més important d’escriure és crear, i després que et llegeixin, però jo no deixaré d’escriure.
