El setembre de l’any 2016, quan feia un any i mig de l’arribada d’Ada Colau a la batllia de Barcelona, l’ajuntament va engegar aquesta campanya:

‘L’habitatge és un dret com una casa’, n’era el lema. Vist avui, al cap de dos anys i mig, sembla una cantarella més mística que no pas jurídica o real. Més que il·lusió, fa riure. En fi: entre més coses, la campanya explicava que el 40% de les compres de pisos a Barcelona es feien amb el propòsit d’especular-hi (i no per viure-hi), que nou ordres de desnonament de cada deu s’executaven per impagaments del lloguer i que l’aparició (descontrolada) de pisos turístics en feia disparar els preus. La campanya (la web de la qual encara continua activa) concloïa que l’ajuntament es comprometia a posar-hi remei i, per tant, a resoldre-ho. Recordem que la nova batllessa, aleshores, provenia precisament de la lluita contra els abusos en l’habitatge…

Avui, deixant de banda l’excusa habitual (sigui pertinent o, segons com, impertinent) de la manca d’eines i competències amb què, en part, certament, es troben els ajuntaments, el cas és que el 2019 el fangar de l’habitatge a Barcelona és cada dia més insondable i les previsions més depriments: mil persones dormen al carrer (serien més de dues mil si nos fos per la tasca d’entitats privades), moltes altres fugen cada dia expulsades a pobles veïns, condemnades a l’aventura diària de Rodalia per a anar a treballar, i algunes altres flirtegen amb la il·legalitat ocupant algun dels milers de pisos buits que esperen el millor moment per ser venuts (venuts d’un banc a un altre, o a algun fons voltor). I mentrestant, que sapiguem, públicament, a ningú no li ha caigut la cara de vergonya.

Com una obra de teatre que va repetint els actes, aquesta setmana mateix l’ONU ha fet públics els resultats d’un estudi (comunicat) en el qual toca la cresta de manera directa a l’estat espanyol (i a cinc estats més: Dinamarca, Irlanda, Suècia, la República Txeca i els Estats Units), per haver permès (i fins i tot promogut) el negoci pervers dels fons voltor d’inversió dedicats a l’especulació amb l’habitatge. ‘Els propietaris [de pisos] són ara corporacions sense rostre que causen estralls’, diu l’estudi de l’ONU, elaborat per la relatora l’organització en matèria d’Habitatge, Leilani Farha, i per Surya Deva, director del grup de treball de l’estudi. Cap novetat. Però ara ja ho diu l’ONU.

De fet, a més d’adreçar-se a aquests sis estats (per carta), l’ONU ha enviat una setena carta a Blackstone, un dels fons voltor més grans del món i principal inversor immobiliari que hi ha a l’estat espanyol (és propietari de més de vint mil paquets d’habitatges, bona part a Barcelona), acusant-lo de causar un drama social per l’expulsió en massa de veïns indefensos de casa seva. El negoci és senzill: comprar edificis sencers (fent-ne fora els veïns que hi pugui haver) i esperar el millor moment per a vendre’ls a unes altres corporacions. És a dir, les cases, sovint buides (o, en alguns barris, com al Raval, amb narcotraficants), passen de mans, sense que ningú hi pugui anar a viure, mentre els caixers són plens a les nits i centenars de famílies fan filigranes per arribar a final de mes. Com denuncia el Sindicat de Llogaters, a més, tot plegat és el germen d’una nova bombolla immobiliària: milers de ciutadans, incapaços de pagar lloguers disparats, opten per comprar un habitatge, hipotecant-se i endeutant-se, en molts casos, per sobre de les seves possibilitats, cosa que, com ja hauríem d’haver après, no té cap bon pronòstic, tenint en compte la perversa llei hipotecària espanyola.

A la gent de Blackstone, que ha respost a l’ONU dient que havien actuat segons la legalitat de cada país, se’ls ha de reconèixer un mèrit: la transparència en el nom. Blackstone, és a dir, ‘pedra negra’, o més ben dit, segons l’argot del sector, totxo negre; o totxo fosc, ben fosc.

Aquest nou totxo negre, recordem-ho, ja va començar a sonar, per primera vegada, quan es va saber que Blackstone havia adquirit un gran parc d’habitatge propietat de l’empresa municipal d’habitatge de l’Ajuntament Madrid, en el temps en què Ana Botella n’era la batllessa. ‘Aterrem a l’estat espanyol per crear-hi riquesa’, va dir impertèrrit i amb una sang freda que fa vertigen el representant de Blackstone a l’estat espanyol, Claudio Boada, quan fou cridat a la comissió d’investigació de la crisi financera del congrés espanyol, el juny del 2018. I el mes de desembre passat, abans que l’ONU fes públic cap informe, Blackstone ja fou denunciat per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a l’Audiència espanyola, un procés que es preveu llarg i feridorament burocràtic: l’Audiència espanyola, de moment, ha considerat que no és competent i ha instat la PAH, aquest 7 de març passat, a continuar el procediment als jutjats territorials.

Aquesta setmana mateix han estat citades als jutjats sis famílies que viuen al número 477 del carrer d’Aragó de Barcelona (xamfrà amb Padilla). Algunes d’aquestes famílies havien estat reallotjades (prèviament desnonades) per la PAH en alguns dels més de vint pisos buits que hi havia en aquest bloc, propietat, des del 2017, del fons d’inversió Norvet, una mena de germà petit de Blackstone. Segons els veïns, Norvet, que ha presentat la denúncia contra les famílies amb el propòsit de fer-les fora, fins i tot ha arribat a contractar Desokupa, una ‘empresa’ amb vincles amb l’extrema dreta que cobra per assetjar, intimidar i expulsar ocupants de pisos.

I mentrestant, en plena pre-campanya electoral, com aquell qui no vol la cosa, resulta que no diem res ni dels informes de l’ONU que parlen de nosaltres, ni de les famílies del 477 del carrer Aragó (ni de tants altres edificis de Barcelona). Resulta que a les tertúlies discutim sobre si hem de tenir armes de foc a casa o si Albert Rivera hauria de ser ministre d’Afers Estrangers o vice-president en un hipotètic govern espanyol de Casado. Certament, alguns es pensen que som de pedra. De pedra negra. Per sort, no s’adonen que, malgrat els desenganys (i les campanyes fallides), encara existim. I que tenim horitzons carregats de llum i de rebaves que farem tant com calgui perquè passin pel nostre ribot. El ribot de tots. Esperem-ho.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb