La bicicleta estrambòtica que recorre el planeta propulsada per somriures

“Sóc com un circ ambulant, la gent em somriu, riu i aplaudeix, però no porto cap nas de pallasso, ni he d’explicar acudits, ni fer malabars.” Ací es defineix Quico San Onofre quan viatja amb la Vita, la seva acompanyant d’aventures i vehicle tot terreny. D’ençà que va començar a viatjar amb ella, ara fa sis anys, la seva vida no ha estat la mateixa.

Una vegada, quan era a l’Índia, a la regió de Meghalaya, la zona on més plou de tot el món, va tenir una experiència que el va commoure. S’havia aturat al costat d’una carretera que perforava aquell oceà de color verd. Al seu voltant, a part d’aquell intrús riu d’asfalt, tot era vegetació i aigua. Cascades brollaven dels penya-segats i el brogit de la jungla, plena de vida. De cop i volta, la remor d’un cotxe es va afegir a l’enrenou. El vehicle va passar de llarg i es va aturar uns cinquanta metres més endavant. En van sortir dos homes. “Un d’ells semblava que tingués la mirada perduda. Però tots dos somreien”, recorda en Quico.

—M’han dit que tens una bicicleta molt bonica —va assenyalar el senyor, sense buscar-lo amb la mirada.
—Sí, és especial. L’he feta jo mateix. Aquesta mena de bicicleta es diu tall bike, bàsicament és una bicicleta soldada a sobre d’una altra.
—És que jo sóc cec i no la puc veure  —ara ho entenia tot—. Em deixes tocar-la i així l’observo a la meva manera? —li va demanar.
—És clar, per descomptat!

L’home s’hi va costar i va començar a resseguir la forma metàl·lica. Efectivament, hi havia el quadre d’una bicicleta a sobre d’una altra. No havia topat mai amb un vehicle així. “Quan va començar a tocar-la, se li va il·luminar la cara. Allò em va donar energia per a tres dies de bici”, explica en Quico.

Amb la Vita, ha recorregut prop de 25.000 quilòmetres i en cadascun d’ells ha aixecat les mirades i els ànims d’aquells que els veien. Per això, va decidir de batejar el seu bloc i el seu projecte amb el nom de “A 100 sonrisas por hora”. Segons ell, aquest és el principal avantatge de viatjar amb una bicicleta com aquesta i no amb una de convencional. “Tothom vol fer-s’hi fotografies amb ella, provar de pujar-hi, ens somriuen, ens aplaudeixen, ens donen menjar, beguda, ens conviden a casa seva… La Vita fa les relacions públiques i és la gran protagonista.”

Però aquest no és l’únic punt favorable que té. També ha descobert que és molt segura perquè el fa molt visible i li fa tenir molta visibilitat. A més, com que els conductors dels cotxes volen veure bé la bicicleta, l’avancen a més distància per tenir un angle de visió més bo. D’una altra banda, també té més espai per a ficar-hi alforges. “Això és alhora un avantatge i un inconvenient, perquè si tens molt espai, no pares de ficar-hi coses”, diu rient.

Per contra, algunes condicions meteorològiques, especialment el vent, es converteixen en grans enemics. La Vita no té precisament un disseny aerodinàmic. Quan hi ha fang o camins complicats de pedres, estar elevat uns vuitanta centímetres del terra tampoc no ajuda. Per pujar i baixar de la bicicleta ha d’estar en moviment. Del seient estant no s’arriba a tocar el terra, o sigui que en terrenys complexos en què normalment es fan servir els peus per ajudar, amb la Vita són un autèntic malson.

D’ençà que va sortir d’Almenara, Castelló, la seva població natal, ha recorregut prop de vint-i-cinc països en un itinerari en què ha provat de seguir, a grans trets, la ruta de la seda. Vorejant la Mediterrània va arribar a Turquia, la porta del Llevant. D’allà es va encaminar cap a l’Àsia central, per després seguir en paral·lel els massissos de Karakorum i l’Himàlaia cap al subcontinent indi. Ara, és al sud-est asiàtic. Concretament a Laos, on en aquesta època els xàfecs són diaris. Fa quatre mesos que ha recuperat el viatge, atès que la pandèmia el va forçar a aparcar la Vita a Tailàndia durant més de dos anys.

De totes maneres, ja havia fet alguna pausa abans. De tant en tant, tornava a casa per treballar d’enginyer, fer una mica de caixa i recuperar energies. “Viatjar és dur, no són vacances”, comenta. “Quan fa nou mesos o deu que ho faig, perdo la capacitat de sorprendre’m. Quan veig un llac, és un llac més, o una muntanya més, o un menjar més, o un viatger més. Quan ja no m’emociona, em va bé tornar. Ara, per exemple, que fa pocs mesos que he tornat a viatjar, quan veig un llac, hi poso la tenda davant i no deixo de mirar-lo fins que se’n va la llum. L’endemà, la primera cosa que faig és veure el llac, esmorzar observant-lo… Em fascina.”

Però acampar no sempre és tan meravellós com sembla. Fa pocs dies, a Laos, es va desvetllar de matinada amb un pessigolleig al braç. Era l’inconfusible caminar d’un insecte. Se’l va espolsar sense miraments, tot i que poc després va tornar a notar la mateixa sensació a la cama. I, tot seguit, a l’altre braç, i al tors, i a les cames una altra vegada. Desesperat, va encendre una llanterna. “Havien entrat milers de formigues dins la tenda”, conta entre rialles. “Vaig estar-me més d’una hora traient-ho tot, espolsant-les, vaig portar la tenda a un altre lloc, vaig deixar el menjar a fora perquè anessin allà… Vaig pensar a desmuntar el campament i anar-me’n. Ets més gran, però les poderoses són elles.”

Dormir a la intempèrie no és excepcional en el seu dia a dia. Sovint cerca un racó enmig de la naturalesa. A vegades, fins i tot, per voluntat pròpia. “Em passo tot el dia ensenyant la bici, fent-m’hi fotografies, responent preguntes… Hi ha dies que necessito estar sol amb les meves coses, mirant les estrelles i llegint un llibre. Ningú no et diu res, ningú no et demana res, estàs sol i, així, demà pots estar somrient i atent amb tothom.”

A l’Iran, també hi havia un altre motiu pel qual no volia anar a dormir a les cases dels locals que el convidaven dia sí, dia també. “No m’agradava que, quan em quedava a casa seva, et convidava l’home, t’asseies i la dona et servia el te. Te’l prenies amb els homes mentre l’esposa feia el sopar, venia i te’l servia, sopaves amb els homes i la dona s’esperava a la cuina. En acabat, venia i et recollia els plats. Si ho provaves de fer tu, et feien parar i deixar-los per elles. Fins i tot eren elles qui em muntaven la màrfega on anava a passar la nit.” Aquell xoc cultural era massa, per ell.

Tot i això, sí que agraeix l’hospitalitat que ha rebut durant tota la seva travessa. Països com, justament, l’Iran, i també el Paquistan, li van obrir les portes de bat a bat com a tants viatgers més que diuen haver tingut la mateixa experiència en aquesta part del planeta. “Es desviuen per tu”, diu en Quico. “Hi havia moments en què els demanava: ‘Tenies vida abans d’haver-me trobat?’ No anaven a treballar, deixaven de veure la seva família, els seus amics… Tan sols se centraven en mi i paralitzaven tota la resta.”

Considera que viatjar l’ha ajudat a adonar-se que el món és molt gran i que hi ha moltes experiències a viure i cultures de què aprendre. Viu més intensament que no pas quan torna a casa. “Hi ets de fa una setmana i sembla que faci tres mesos, perquè tot és nou per tu”, reflexiona. Amb aquestes ganes de continuar vivint aventures amb la Vita, es proposa de viatjar aproximadament un any més pel sud-est asiàtic. Després, vol fer barcastop, és a dir, autostop en vaixells, i canviar de continent. “No sé si trobaré algun veler i, sobretot, no sé on em portarà. No m’importa. On vulgui anar el capità, hi anirem la Vita i jo.”