De treballar deu hores el dia en una oficina a solcar els set oceans tot sol a gairebé seixanta anys

Viatgers sense límits, una secció estiuenca que vol donar veu a persones que fan del viatge una manera de viure plena de reptes

VilaWeb
Sergi Unanue
14.07.2022 - 21:40
Actualització: 04.08.2022 - 17:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Et preparo un entrepà?” La seva veu va ressonar lànguidament a l’interior de la cabina fins a esmorteir-se ràpidament en les parets de fusta. Va aixecar el cap de la taula, tot esperant una resposta. Tan sols hi havia silenci. Bé, el silenci que es pot trobar en un veler a alta mar, on el repic de les ones es converteix en un metrònom que de tant escoltar-lo passa completament desapercebut. Va obrir la boca per tornar a repetir la pregunta més fort. Llavors se’n va adonar.

Allà no hi havia ningú més tret d’ell mateix. Feia gairebé dues setmanes que no veia terra o ningú més. L’envoltaven milers de metres cúbics d’aigua salada. Era al bell mig de l’oceà Atlàntic, en direcció al continent americà, tal com manen els vents alisis d’ençà de temps immemorials. La seva oferta per compartir esmorzar anava dirigida a… A qui anava dirigida? Ah, sí, al pilot automàtic de Thor, el seu veler.

Era tot just el començament de l’aventura de la seva vida, però l’esgotament mental i físic ja havien deixat empremta. L’Atlàntic era tan sols el primer gran escull que volia superar. Tenia a davant el món sencer. La quimera que l’havia empès a plantar-se en aquella construcció de fusta flotant era ni més ni menys que la de fer la volta al món solcant els seus oceans. I, a més, tot sol. Les experiències que va viure durant els quatre anys que va durar l’epopeia el van modelar i perfilar amb l’ambició d’un artista renaixentista.

david ruiz thor
David Ruiz navega amb el seu veler, Thor.

Ara fa un any i mig que va tornar a Barcelona, on ha viscut tota la vida. La volta al món l’ha deixada enrere, però forma una part molt important de la seva essència. Em rep al seu estudi de publicitat al barri del Poblenou. El mateix que ara fa uns anys va decidir de tancar per embarcar-se a Thor. I el mateix que ara, a 61 anys, el torna a amarrar amb il·lusió a la ciutat comtal.

L’esperit aventurer, si bé li és innat de marrec, no havia trobat cabuda dins la seva vida atrafegada fins que no va complir mig segle. Aleshores va decidir de creuar l’Atlàntic en solitari per primera vegada. Allò el va marcar. La segona vegada que va navegar direcció a Amèrica, hi va anar en una regata en què es va trencar els tendons dels bíceps. Aquella situació el va portar al límit. “Em va agradar allò que vaig veure de mi”, em comenta mentre les bombolles del dispensador d’aigua de l’oficina brogeixen fugaçment disparades cap a la superfície. “Vaig acceptar la situació amb molta serenitat. I, si no en sortia, no passava res, formava part del joc. És en aquests moments quan aprens.”

Després de quatre travesses (dues d’anada i dues de tornada), l’Atlàntic se li va fer petit. Al cap li suraven records dels llibres que s’havia empassat d’adolescent. Els companys de l’escola li deien “el genet solitari” per la seva tendència a passar el temps tot sol. Potser per això, quan va llegir les aventures i desventures d’un mariner que havia passat mil penúries per tornar a la seva Nova Zelanda natal, s’hi va sentir identificat. Sentia que hi compartia l’esperit de superació i l’ànima solitària. Quan va fer 56 anys, es va proposar de creuar el món en un veler.

“L’edat és allò que em va empènyer a fer-ho. No volia arribar a vuitanta anys i penedir-me de no haver-ho fet.” Quan em diu això, ben segur que a la ment li ressonen les paraules de Mark Twain que durant molts anys va tenir apuntades en el seu escriptori: “D’aquí a vint anys estaràs més decebut per les coses que no vas fer, que per les que sí. Per tant, deixa anar amarres, navega lluny de la seguretat del port, agafa els vents alisis. Explora, somnia i descobreix.” I així ho va fer.

Fondejat a la costa colombiana.

Va passar per les aigües de trenta-dos països, en un recorregut que va durar tres anys, deu mesos i vint-i-sis dies i que ha recollit al llibre irse. L’experiència més espectacular la va viure a la zona considerada la més perillosa: el golf d’Aden. Ací hi abunden embarcacions pirates carregades amb armament militar, llestes per a abordar qualsevol vaixell que considerin una presa digna. Però de pirata no en va veure cap. Durant els deu dies de travessa, sí que el van acompanyar milers de meduses que atapeïen tota la mar. Era com si volés per sobre d’aquests misteriosos invertebrats i no pas per les aigües de l’oceà Índic. Recorda amb una brillantor especial als ulls les nits que va viure en aquell indret màgic. La mar era farcida de plàncton bioluminescent que il·luminava cada moviment de l’onatge. “Navegava per sobre d’un matalàs de llum, l’escuma de les onades era fluorescent.” Aquesta imatge s’estenia cap a l’horitzó inexistent, fins al punt que en David era incapaç de discernir on s’acabava l’oceà i on començava el firmament. Allò el va captivar.

Sobre els pirates, en parla seriosament. “Tots els qui anem en veler tenim un dilema: portem armes de foc o no?” Ell no en duu. En compte d’això, viatja amb una caixa plena d’ampolles de vidre, draps, gasolina i oli de motor. Si veu que alguna llanxa el vol abordar, en qüestió de segons pot preparar un còctel Molotov, que incendiaria qualsevol embarcació atacant. També porta un tirador professional, esprais de pebre, ganivets que té amagats en diferents punts del veler per si el sorprenen de nit i un matxet de mig metre que fa servir per ensenyar en la distància i demostrar que va armat. “Si m’han de fer mal, almenys no em quedaré de braços plegats.”

Excepte en una falsa alarma en aigües colombianes, quan uns pescadors el van perseguir brandant també un matxet per dir-li que s’enduia unes xarxes, no ha tingut cap ensurt amb presumptes pirates. Però estava preparat per a qualsevol situació. Abans de partir, va fer una llista amb tots els possibles riscs que es podia trobar. “Si et penses que no et passarà res, ets un irresponsable. Aleshores el viatge es converteix en una bogeria, en un malson. Però quan saps tot allò que et pot passar, com afrontar-ho, i estàs disposat fins i tot a enfonsar-te, és quan gaudeixes. Quan acceptes, ets lliure i ets feliç. Que vingui el que hagi de venir.”

oceà índic david ruiz
Thor navega per l’oceà Índic.

Un dels maldecaps que sabia que es podia trobar era topar-se amb una tempesta elèctrica. Quan veia caure llamps al seu voltant, experimentava la por més esfereïdora. Un impacte en Thor, precisament el nom del déu viking del tro, hauria estat fatal. “Et poden destrossar l’electrònica, incendiar el vaixell i, fins i tot, et poden enfonsar. El 60% de velers són tocats per algun llamp. Si me’n tocava un, se m’acabava el viatge.”

En canvi, la soledat no ha estat cap inconvenient. Diu que a la mar no s’avorreix. Quan està sol, canta, balla i contempla l’oceà, ple de vida. També es cruspeix tots els llibres de què l’atrafegada vida d’oficina l’havia privat. Calcula que n’ha llegit gairebé tres-cents bressolat pel vaivé de les onades. Uns dos per setmana.

Quan va travessar el Pacífic, del continent americà fins a la Polinèsia Francesa, va romandre trenta-tres dies sol en alta mar. No havia estat mai tant de temps aïllat. “Aprens a no mirar el calendari”, comenta amb una mirada nostàlgica. “Arribar, rai.” Durant la travessa, va tenir moments per a tot, segons les condicions meteorològiques. A vegades el vent era inexistent. Unes altres, els núvols es multiplicaven i les ràfegues d’aire l’obligaven a esprémer-se al màxim. “Passes de ser un monjo en estat contemplatiu a ser un intrèpid navegant.” Però la clau creu que és deslligar-se completament de les milles nàutiques i dels dies, centrar-se senzillament en allò que passa en cada moment. “Quan fas aquest canvi de xip, comences a gaudir, vius cada instant, actives tots cinc sentits.”

Nova Zelanda David Ruiz
David Ruiz, content al pas per Nova Zelanda.

Durant aquesta època, va aprendre, precisament, a viure en el present. No hi havia espai per a remordiments del passat o preocupacions del futur. Tot allò que importava era l’actualitat, allò que feia en aquell moment. Per a ell va significar un exercici mental i de creixement espiritual que no volia llançar per la borda i abandonar a alta mar. Per això, d’ençà que ha tornat, ha meditat habitualment. “Quan vaig arribar aquí, no volia perdre-ho. M’he adonat que ho podia continuar aprenent i seguint amb la meditació. Perquè, si no, amb la feina i les necessitats de la vida d’aquí, ho hauria perdut, segur.”

Es fa tard i l’estudi abraça la penombra. Li llanço un últim dubte. “Sí”, em respon a l’instant i com si fos una obvietat. Calla durant una dècima de segon i es posa a riure. “M’acabo d’enganxar, que curiós.” La pregunta era clara i quasi obligada: hi haurà alguna altra expedició en el futur? Sembla que la resposta l’ha sorprès més a ell que no pas a mi. “Fins fa dos mesos encara no sabia què faria, però m’acabo d’adonar que ara ja ho tinc clar. L’única cosa que em fa il·lusió ara mateix és anar a l’Antàrtida.” És lògic que, després d’haver completat una circumnavegació, l’objectiu següent sigui explorar els confins del planeta. Terror dels terraplanistes, en David s’acomiada i es torna a endinsar al seu món de paletes de colors i proporcions àuries, una passió que alterna amb timons, proes i milles nàutiques. Publicista o mariner, Clark Kent o Superman, segons bufi el vent.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes