Ontinyent té documentada la tradició d’imatgeria festiva si més no d’ençà del segle XV. Aquest passat va prendre una importància especial el cap de setmana passat. Durant tres dies, Ontinyent va aplegar bèsties, gegants i cabets d’arreu i es va convertir en la capital de la imatgeria festiva. L’Associació Gegants i Cabets d’Ontinyent n’ha estat l’organitzadora i l’amfitriona. El president, Xavier Llopis, explica que més de cent socis i voluntaris participen en aquests aplecs: ‘Ens agraden, en fem des de l’any 1994. Per a nosaltres, és mostrar una tradició, és venir a passar-ho bé, agafar un gegant de 40 quilos, portar un cabet durant dues hores… Per a la gent de fora, és molt bonic i els carrers són plens de gent mirant.’

Un dels atractius de la festa és que reuneix centenars de cabets, desenes de gegants i una quinzena de bèsties d’arreu del país en tres aplecs consecutius. Hi ha figures de Vic (Osona), Alcoi (l’Alcoià), Castelló de la Plana (Plana Alta), l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) i Monòver (Vinalopó Mitjà), entre molts més.

Fotografia: Sergio Sanegre.

Aplec de gegants i cabets ontinyentins
La quantitat de participants en el tercer Aplec de Gegants i Cabets Ontinyentins va ser sorprenent. La xerinola era ensordidora al començament del recorregut, els músics provaven els instruments i la quitxalla mostrava amb orgull els cabets de l’escola.

Hi havia centenars de figures, entre les quals el rei Jaume I, Ovidi Montllor, Enric Valor i Joan Fuster, a més de les figures municipals, construïdes per Jordi Arrue l’any 1992: els gegants moros, cristians i jueus, que representen les tres cultures que van conviure a la ciutat durant l’edat mitjana, i els cabets, que representen un veí i personatges famosos del segle XX.

Tothom volia fotografiar-se amb Popeye o amb el Negre, que té una cara blanca i una de negra i diuen que podria fer referència als films The man with the two faces o The jazz singer. Però la sorpresa de la vesprada venia d’un taller de Llucmaçanes (Menorca).

Es van presentar tres gegants municipals encomanats al constructor menorquí Víctor Pons per fer afeccionar la canalla: el moro Benarrai, de 3,20 metres; el cristià Roc, de 2,60, i la jueva Noa, d’1,88.

Víctor Pons explica: ‘Aquesta comanda va ser una sorpresa i un honor per a mi, perquè Ontinyent s’estima molt la tradició. Havien de ser cares amables, simpàtiques, que tingueren ganxo i que se sentiren importants, que tingueren una mirada real i dolça que expressara sentiment i proximitat amb el poble.’

Pons té trenta-tres anys i dedica 300 dies l’any al món geganter. Va estudiar Belles Arts a Altea (Marina Baixa). Ha fet gegants per a Costa Rica i per al seu poble i ha remodelat gegants d’Alacant i de Benicarló. La tirada li ve del besavi, que era ebenista i tenia cura dels primers gegants de les Festes de la Mare de Déu de Gràcia de Maó.

Aplec de bestiari
En el primer Aplec de Bestiari van participar-hi nou localitats. Els Cavallets d’Ontinyent van obrir la desfilada, amb el Grup de Xirimiters i Tabals el Regall. Feien el ‘Ball de Cavallets’ que va escriure Saül Gómez l’any 1999 amb un ritme tradicional marcat per a tabal i tabal gros i tres veus de dolçaina.

Els van seguir el Bou Gran, el Bou Petit, la Mulassa i la Mulasseta de Vic, la Cucafera d’Alcoi, la Tarasca de Barcelona, el Drac de Dénia, la Tartuga i l’Àguila d’Ontinyent i el Griu d’Artesa de Lleida, que va sorprendre amb l’encesa.

Héktor Arrue és geganter d’Ontinyent i va guiar la bèstia lleidatana: ‘Ha estat espectacular, perquè nosaltres no tenim cap figura que tire foc. La veritat és que, al principi, la gent ha reaccionat malament al fum i la pudor. Però ens ha encantat perquè, quan han vist l’esforç dels portadors, tothom s’ha posat a aplaudir. Quan la bèstia feia fogonades, la cara de la gent era impressionant. A mi m’ha encantat. Jo sóc de València, la pólvora és comuna a tot el territori, però veure-ho en una figura és diferent, com també veure la gent que s’ha posat a ballar i veure els de la colla, ben coordinats per a evitar xocs.’

Hi havia grups de gralles, xirimites i percussió. Van sonar clàssics com ‘Ramonet, si vas a l’hort’ i la melodia que va popularitzar la Companyia Elèctrica Dharma sota el nom de ‘Inana’, una de les primeres cançons que solen aprendre els grallers. Va sobtar el ritme de la dansa dels Cavallets d’Alacant, una marxa cristiana de l’any 2009 escrita per Felipe Sanchís per a dolçaines i percussió, que simbolitza la lluita entre moros i cristians i s’inspira en les tradicionals danses de cavallets valencianes.

Els Cavallets d’Alacant.

Amenaçava pluja quan els Botafocs de Castelló de la Plana entraven a la plaça, però van fer l’encesa de la Víbria i l’Haca Almalafa sense problemes. La gent treia els paraigües i alguns se’n van anar quan començaren a caure les primeres gotes. Mentrestant, al balcó de l’ajuntament, els organitzadors romanien dempeus, abnegats, tot motivant els participants.

La colla Drac d’Or de l’Hospitalet de Llobregat es va mullar. Elena Martín, la cap de colla, deia: ‘La pluja no ens ha preocupat, ja ens ha passat alguna vegada, les figures es poden mullar, no hi ha cap problema, som tots un equip i ho tenim controlat, tothom sap què ha de fer.’

Van participar-hi amb l’espectacular Pegàs i la Quimera Loki, construïts per Dolors Sans. El primer és un èquid amb ales, té 4,15 metres de llargada, 2,65 d’alçada i 40 quilograms de pes; representa el cavall que muntava Zeus en la mitologia grega. I el segon és un híbrid entre lleó, cabra i serp que deriva de la mitologia escandinava.

Aplec de gegants i cabets
Els gegants i cabets de la ciutat van actuar novament per obrir i tancar el setè Aplec de Gegants i Cabuts. Com els altres  dies, també hi van participar més figures ontinyentines: el gegant del barri Camí de Carros d’Ontinyent, que va estrenar música de Germán Estévez Abad amb ‘El Regall’. Antoni i Onofre, de la Comparsa de Llauradors d’Ontinyent, i la Dona d’Aigua, l’Ovidiet i l’Home dels Nassos del Centre Públic de Formació de Persones Adultes Sant Carles d’Ontinyent, construïts per mans de l’entitat.

A banda els amfitrions i dels locals, hi anaven els déus mitològics del Drac d’Or, uns vint Nanos i Gegants de Monòver, diverses figures d’Alcoi, Vic, Badalona, Novelda, Vinaròs i la Mahoma d’Agullent, que ballava amb la melodia del ‘Ball dels Espies’ de Biar.

Els de Benicarló anaven amb Gori, un gegantó que deixa anar bufetades inofensives a tort i a dret. Els set cabolos de Bocairent, fets a la botiga desapareguda El Ingenio de Barcelona l’any 1950, vestien la manta tradicional de Bocairent i feien el Ball de Nanos, que segueix l’estil de la melodia de les danses, molt estesa a la Vall d’Albaida.

Els gegants de Sogorb van embadalir la canalla perquè eren els més alts dels tres aplecs. Andrés Berbis, de l’Associació Gegants i Capgrossos de Sogorb, explicava, al final del ball: ‘El rei que porte pesa 54 quilos i fa 5 metres. Com que és tan alt, cal mantenir molt l’equilibri. És complicat, cal tirar el cos endavant o enrere per contrarestar. Ara estic cansat i tinc mal als muscles però estic molt content, és molt satisfactori.’

Andrés Berbis.

Més que un aplec
El moviment geganter implica milers de persones, és una eina social que contagia positivisme i té un caràcter integrador molt marcat. Elena Martín, de l’Hospitalet de Llobregat, explica molt bé què significa formar part d’una colla: ‘Implica compromís i col·laboració de tots, som un equip. És com un estil de vida. Dediquem el nostre temps lliure a això, a fer trobades, intercanvis, organitzar trobades, etc. Fa il·lusió sortir i mostrar el projecte que has creat amb molt d’esforç. Això compensa.’

Això mateix pensa Xavier Llopis, que explica que fa 25 anys que comparteix la seva vida amb els gegants :’Ho faig perquè m’agrada i em satisfà, vaig començar quan tenia 22 anys i ara en tinc 47. Són fases. Al principi t’hi impliques més, després no tant, després hi entren els teus fills… Tot i que avui hi ha mil coses per a triar, això agrada. La participació de la gent i les cares dels xiquets ens fa estar ben pagats.’

El constructor Víctor Pons deixa a Ontinyent una part de la seua feina. Ho fa amb un sentiment estrany. Sent que els gegants formen part d’ell mateix: ‘Has treballat hores mirant-los als ulls i intentant que allò prengués vida. Quan te’n desprens, et ve un sentiment de melangia, de dir “ara ja està”; els deixe que caminen sols i que facen la seua vida. No en dubte, però moltes vegades és la por de pensar què se’n farà? Es mantindran? Continuaran ballant? O moriran arraconats? Això és el final més trist d’un gegant: que el poble no se l’estime. És un sentiment, no el podré protegir. És una obra meua de la qual em desprenc i ja no tornaré a veure mai més.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb