Bernat Dedéu: ‘L’independentisme té por de perdre la caseta a l’Empordà que li ha donat l’autonomisme’

Entrevista al filòsof, articulista i professor de Blanquerna: 'Hi ha gent que es pensa que sóc milionari'

VilaWeb
Pere Cardús
25.05.2017 - 20:03
Actualització: 25.05.2017 - 22:03

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Bernat Dedéu va tastar la derrota fa pocs mesos en l’aventura per a presidir l’Ateneu Barcelonès. Diu que en va aprendre moltes coses, de la derrota. ‘Sóc molt bon perdedor’, afirma. Han passat uns quants mesos i sembla que no en passaran gaires més sense un nou projecte. De moment, està concentrat en les seves col·laboracions amb diversos mitjans i alimenta el seu bloc personal, ‘La torre de les hores‘. És un espai d’expressió lliure que sovint és visitat amb afany de trobar-hi un verb contundent i alguns insults que ell mateix reivindica en aquesta entrevista. Parlem també del referèndum, dels polítics independentistes, dels que diu que mouen els fils, del caràcter liberal, de Kilian Jornet i la seva ‘cursileria’, de la Nova Dreta Independentista, de Salvador Sostres, de la llibertat d’expressió i de David Madí, entre més.

Esteu acostumat a perdre?
—Sóc molt bon perdedor. Perquè des que tenia sis anys practico el nobilíssim art de l’esgrima, segons el qual, quan reps un tocat, és per mancances teves i per perícia de l’altre. I t’has de treure la màscara, dir que has estat tocat i posar-te en guàrdia una altra vegada. Això m’ho ha ensenyat aquest esport.

Us ha ajudat a identificar les vostres debilitats?
—Ara es parla molt de què vol dir ser liberal. Jo crec que sobretot, més enllà de discussions sobre economia, dreta i esquerra, ser liberal és no donar mai les culpes als altres d’allò que no ha anat bé. La responsabilitat dels actes propis sempre és d’un mateix. Hi ha contextos que són importants, però cadascú construeix el seu camí.

Diria que som en una societat molt poc liberal. Perquè sempre dóna les culpes de tot als altres, al sistema, a les institucions…
—Més que no la culpa, que és un concepte cristià, prefereixo parlar de responsabilitat. I quan es tracta d’un poble o un grup social, de responsabilitat col·legiada. Algunes vegades s’ha dit que hi havia un repunt neoliberal a Catalunya. Per haver-hi un neoliberalisme hi hauria d’haver hagut abans un liberalisme. A Catalunya hem tingut pocs liberals. Fins i tot, diria que el catalanisme ha estat un fenomen profundament antiliberal.

Per què?
—Perquè justament s’ha dedicat a donar les culpes als altres. Els qui hem estat educats en el pujolisme hi estem molt acostumats. El discurs ha estat molts anys que nosaltres som una cosa plenipotenciària amb un motor inexorable si no fos perquè hi ha algú que no ens posa la benzina. Sempre aquesta dialèctica que hi ha un altre que no ens deixa ser el que som. Per mi, el liberalisme i la vida en general vol dir responsabilitzar-se del propi destí i dels propis actes.

Veient com ha evolucionat el catalanisme cap a l’independentisme, potser sí que hi ha un liberalisme creixent.
—Sí. La conferència del president l’altre dia a Madrid va ser interessant perquè el concepte d’autodeterminació va superar el concepte dependent, que és el d’independència. Forma part d’aquesta retòrica dialèctica del catalanisme. De no ser. Sembla que no és tan important el que som com el que no som. No som espanyols, etcètera, etcètera. I l’autodeterminació representa allò que explica Kant de la Il·lustració, que és un pas de la minoria d’edat, amb totes les comoditats, a la maduresa.

Amb tota la responsabilitat…
—Quan ets menor d’edat i ets subsidiari, tens moltes comoditats perquè vius a casa dels pares, et paguen les coses i tens unes lleis que poden ser més o menys estrictes. Has de tornar a casa a les onze del vespre, no et pots drogar, no has de malgastar els diners… Quan surts d’aquest entorn de confort, t’adones que l’acció de sortir-ne no era tan difícil com semblava, i que tens més responsabilitat, però també més alegries. No hi ha felicitat sense responsabilitat. Per això, la independència és una qüestió sobretot de felicitat col·lectiva. No en el sentit happyflower. Quan ets responsable dels teus actes, també frueixes del teu benestar.

Quin pla teniu després de l’aventura de l’Ateneu Barcelonès?
—Un amic meu va dir just el dia que vam perdre les eleccions que ens havíem de presentar compulsivament a totes les coses. Si calia, a la sectorial de parcs i jardins de l’Ajuntament de Barcelona perquè potser ens hi voldrien. He de reconèixer que la derrota a l’Ateneu va ser una experiència fantàstica perquè vaig poder treballar en una candidatura de quinze persones extraordinàries amb voluntat de servir el país i l’entitat. Egoistament m’ho vaig passar molt bé perquè estimo aquella casa i els valors de cultura liberal i privada que representa. Sóc un bon perdedor. La democràcia és el sistema que més m’agrada perquè té poca metafísica. Proposes una cosa, l’encapçales, i la gent et diu que no. I t’has de quadrar i tornar cap a casa.

No teniu cap nou projecte?
—Per ser sincer, aquests dos o tres mesos intensos de feina van ser un estrès que jo no havia tingut mai. Estic molt acostumat a anar sol per la vida. Sóc molt autista, emocionalment. Quan et fas càrrec d’un grup humà, t’adones de coses que no sabies. Hi ha gent que depèn de tu. Crec que aquest grup continuarà fent coses. Ens anem resituant. Era un grup molt pensat per a una missió determinada. Una de les coses que vaig aprendre’n és que quinze persones amb talent i determinació poden revolucionar una ciutat encara que no aconsegueixin l’objectiu. Si t’hi fixes, el primer intent de fer alguna cosa amb caràcter generacional en l’àmbit cultural a Barcelona va ser la candidatura d’Ordre i Aventura. Era un intent apolític.

Us acusaven de tot el contrari.
—Era l’única candidatura sense cap membre amb carnet de partit. I va provocar un esclat en contra increïble. Ens van dir que érem la dreta radical, uns dirigistes culturals… Fins i tot ‘jauría neocón’ ens va dir en Bru de Sala. Simplement perquè volíem treballar per convertir l’Ateneu d’una cosa folklòrica i avorridíssima –com és ara i serà d’aquí a quatre anys– en una cosa nova i homologable a les institucions culturals del món. Ara he experimentat uns mesos de buidor i una certa manca d’ubicació. Jo sóc força dolent tenint plans. El meu pla és l’absència de pla. Però Barcelona i tot el país necessiten una sacsejada.

De què viviu?
—Visc de fer classes de relacions internacionals a la Blanquerna de la Universitat Ramon Llull i dels articles que publico.

No teniu publicitat al bloc? Heu dit que tenia moltes visites…
—Aviat en tindrà. Però jo sóc molt deixat per a les coses de la meva administració. No pas perquè sigui multimilionari. Us agraeixo que em pregunteu de què visc perquè és una pregunta que em fa la gent després de llegir-me. Hi ha gent que es pensa que sóc milionari.

Per què creieu que us ho demanen?
—Perquè no estan acostumats que algú escrigui en llibertat si no està emparat per un grup determinat o per una fortuna. Potser m’agradaria tenir-la, però no és el cas. Vinc d’una família del Poblenou. Quan em diuen això d’alt-right i que som uns burgesos, sempre veig la imatge del meu pobre avi Alfons treballant en un taller del Poblenou i fumant Ducados, i del meu avi José Joaquín, que era un pobre senyor que feia de taxista. Jo em guanyo malament la vida fent el que sé fer, que és llegir, escriure i passejar. Sobrevisc com puc, però no faré el pobre, que és una cosa que li encanta al ‘colauisme’. De moment puc viure de la lletra. És molt satisfactori.

Esteu molt satisfet del vostre bloc, oi?
—La ‘Torre de les hores’ és una de les poques coses que he fet bé a la vida. Vaig veure que, si volia fer una carrera literària de crònica i d’opinió, no podia estar a cap mitjà tradicional o digital. I vaig fer allò que recomana el meu referent, un senyor que es deia Voltaire, que és fer un hortet petit però teu. I aquest hortet petit i meu en dos anys i mig ha aconseguit mig milió d’usuaris únics. És un espai que m’ha permès el meu únic objectiu a la vida que és fer justícia a la meva llengua. A la seva enorme riquesa. I mirar de fer una cosa com filosofia en català. Que és una cosa que els nostres pensadors la fan a través de les gasetilles. Som un país de grans filòsofs gasetillers.

No teniu cap llibre publicat.
—Sempre he defugit –i ho dic com un defecte de la meva personalitat– acabar les coses. En això m’assemblo a l’Estelrich, encara que molt menys genial. Un llibre és una manera d’acabar les coses. En això, sóc un postadolescent perpetu. He començat a escriure molts llibres… Vaig escriure un parell d’obres de teatre equivocades en la tesi i molt dolentes. Vaig escriure poesia, també força nefasta. I m’han proposat mil i un llibres. És clar. En aquest país qui no té un llibre és un imbècil. Però no tinc una necessitat bulímica de publicar. Aristòtil diu que hom es pot considerar filòsof a partir dels quaranta anys. Abans es fan temptatives. Sincerament, no he publicat res perquè no he tingut res interessant a dir que pugui tenir el format de llibre. I ara no ho dic per falsa modèstia, no tinc talent per a fer unes certes coses. Podria vomitar un recull d’articles o unes quantes idees en un llibre. Però és una lliga que no m’interessa. No vull publicar per publicar. Estem en la recerca de l’obra mestra que mai no arribarà.

Sou un tertulià?
—No me’n sento perquè la tertúlia a Catalunya no és una forma de vida. Tret que en facis moltíssimes. Si fes vint tertúlies i tingués un sosteniment econòmic com a opinador a ràdio i televisió, et diria que sóc tertulià i sense gens de vergonya. La tertúlia és l’antifilosofia. Estan ordides per fer el contrari d’allò que fa la filosofia, que és mirar de cercar la veritat, enquadrar-la i fer les preguntes necessàries. Vaig entrar a les tertúlies per casualitat. És un hàbit que tinc com qui practica un esport. No m’hi deixo pas l’ànima. De fet, moltes tertúlies en què participo em semblen horroroses i en surto més brut que net. Aquest país, com molts d’altres, és ple de ionquis d’opinió. I les tertúlies són tràfic d’opinions.

I això que tenim una bona tradició –perduda– de tertúlia cultural…
—Veus, sí que m’agradaria muntar una tertúlia de cultura. I això és molt interessant. A Catalunya, els llibres es publiquen, es ressenyen i es llegeixen, però no es debaten. Hi ha llibres que demanen un debat. Per exemple, en Marfany acaba de publicar un llibre sobre la invenció catalana del nacionalisme espanyol. És un llibre que, estiguis d’acord amb l’autor o no, hauria de suscitar un debat d’un mes o dos. Fa dos anys, el Teatre Nacional va fer una obra interessantíssima d’en Comadira. Una obra amb què no estic d’acord per la nostàlgia culturalista. L’hort dels cirerers. Però que mereixia un debat sobre la llengua i la cultura. Aquests debats haurien de ser-hi. Ens connectarien amb els debats que hi ha a Europa. Aquesta absència de la tertúlia cultural fa que la condició de ciutadania cultural dels catalans sigui molt pobra en aquest moment.

No sou tertulià, però sí que sou de la Nova Dreta Independentista.
—Biogràficament, no. La meva formació a la Universitat de Barcelona i a la New School de Nova York és una formació eminentment d’esquerres. Jo llegeixo els clàssics del liberalisme i alguns filòsofs que inspiren el moviment neoconservador quan ja sóc molt gran. Sóc un fill de Hegel, llegeixo Marx i tota la crítica cultural de l’esquerra nord-americana. Vull dir l’esquerra novaiorquesa, la del carrer Tretze amb la Cinquena Avinguda. Però no tinc una formació conservadora i no sóc una persona conservadora. Sóc una persona molt rutinària. Molt gregària, en el sentit que explica Miquel Bauçà a El canvi. Tinc molt poca novetat. No crec que sigui una virtut vital. Sóc un habitant de l’Eixample, del jardí de l’Ateneu i para de comptar.

Doncs n’hi ha que tenen molt clar que sou l’alt-right catalana…
—És molt curiós que la política encara es llegeixi amb unes categories vuitcentistes que ja no expliquen la realitat pensamental de la majoria d’habitants d’Occident. Que un senyor que és favorable a l’avortament i a l’economia col·laborativa sigui necessàriament d’esquerres, s’ha de poder discutir. I també el contrari: que un senyor antiavortista, pro-religiós i favorable a una economia proteccionista sigui de dretes, també és molt discutible. Perquè es pot escaure que hi hagi un encreuament. D’un senyor antiavortista i favorable a una economia col·laborativa. Catalunya és plena de creients progressistes. Aquesta voluntat d’englobar les singularitats en una etiqueta per desprestigiar-les i negar-los el debat és un desastre. Com si jo fos un trumpista! M’interessa Trump pel fenomen que descriu.

Com a observador?
—Caldria ser imbècil per no interessar-se per Trump i el nou paradigma de presidència dels Estats Units. S’ha de ser molt idiota si no t’interessa. Aquesta cosa d’etiquetar per excloure del debat és comportament molt conservador. Segrestar el debat d’aquesta manera és molt conservador. Jo he volgut debatre sobre aquesta qüestió. Òmnium Gironès ens va convidar a debatre d’això amb Roger Palà, que és una mica l’inventor de tota aquest romanço, però no va voler. Aleshores creem uns grupuscles on cadascú fa la seva cosa i digereix la seva conya, però no es fa cap debat de debò. Quan això ho fa gent que es fa dir progressista, té gràcia!

Però sí que heu fet un grup amb elements comuns… Penso en Enric Vila, Jordi Graupera, Anna Punsoda…
—Hi ha una cosa ben curiosa que passa a Catalunya i és que els autors hem de comentar els nostres textos. Hem de parlar nosaltres de la nostra generació. En una societat crítica, les generacions les dibuixen els crítics. És cert que algunes generacions s’han posat nom i s’han identificat per elles mateixes. Però no hauria de ser així… Aquí els novel·listes fan de ressenyistes de la seva novel·la. És una mica això que em demaneu.

Us demano si aquest grup evident funciona de manera conscient i organitzada.
—Crec que hi ha una generació d’escriptors que naixem en democràcia i que escrivim el que ens dóna la gana. Ho voldria intel·lectualitzar d’alguna manera, però amb l’Enric, la Puns i el Graupi –que som gent que tenim orígens familiars i socials molt diferents– coincidim a pensar que no hi ha llibertat col·lectiva sense que l’autocensura desaparegui de dins de cadascú. També compartim una cosa normalíssima. No és que siguem independentistes i estiguem a favor de l’autodeterminació, sinó que hi ha una generació que mira la seva cultura des del centre.

Què voleu dir?
—Fa un cert temps que hem començat a recuperar uns filòsofs, uns autors i escriptors que en la nostra formació se’ns havien negat. Jo vaig estudiar filosofia i ni Pujols, ni D’Ors ni Estelrich ni res de res. Hi havia una tradició amagada amb intencions polítiques perquè explicava un país amb tota la dimensió i potència. Aquest grup vam connectar amb una gent com si féssim un salt amb tot d’autors dels anys de la Mancomunitat, quan hi havia una activitat intel·lectual molt intensa. Ens serveix com a font d’inspiració. No pas per a dir les mateixes coses. Nosaltres no podem ser noucentistes com ho era Xènius. Tenim en comú aquestes coses.

Què és en Salvador Sostres per a vós?
—Fer servir la paraula amic és difícil, perquè els tinc en comptagotes. Però és una persona que conec, amb qui gaudeixo i que llegeixo amb molta atenció. És un dels articulistes que s’ha de tenir en compte i que el país ha comès l’error de perdre. La cosa més important d’en Salvador és que en un moment determinat va obrir un camí valuós amb la seva prosa. A un escriptor se li han d’exigir dues coses: que obri un camp de llibertat i que tingui un món. Jo crec que en Salvador compleix aquests dos requisits. Va obrir un camp de llibertat. Va començar a parlar amb uns certs termes d’unes certes persones que fins aleshores eren intocables. Es va poder començar a dialogar de tu a tu amb una gent determinada perquè es va atrevir a vexar-los, a insultar-los, a esmenar-los i, fins i tot, a lloar-los. Però des d’una perspectiva de llibertat. A mi em diuen que ‘sostrejo’. És una de les moltes etiquetes que em posen per desprestigiar-me. Però no hi ha dos articulistes i dues persones més diferents que en Salvador i jo. Ni escrivim igual, ni ens interessen les mateixes coses, ni les mateixes dones ni els mateixos restaurants. Però l’aprecio perquè el seu univers és autèntic.

Per parlar amb llibertat, cal aquesta agressivitat o aquesta mala bava que gasteu? És una qüestió d’estil?
—A veure, l’estil sempre és un tema filosòfic perquè, si no, és pura floritura. El llenguatge té una entitat perquè s’adapta a un esperit. Jo no faig dicotomia entre estil i contingut. Però sovint les idees dures requereixen llenguatge dur. Un dels pitjors mals que té aquest país és la frase ‘ho hauries de dir d’una altra manera’. O ‘et perden les formes’. L’articulisme d’aquest país ho paga car. I tot això entronca amb l’autocovardia. Quan pensem que dir les coses d’una manera determinada ens pot portar problemes, malament. Escriure lliurement és tenir problemes. Hi ha coses que s’han de dir durament. A més, hem de fomentar la llengua catalana també en els seus insults. Sempre insultem en espanyol. I tenim insults meravellosos.

Diria que teniu enveja de la llibertat de Kilian Jornet. I per això l’ataqueu.
—[Riu.] Està bé, això. Ben vist. La llibertat de Kilian Jornet… Sincerament, no havia fet psicoanàlisi de mi mateix a través de Kilian Jornet. Però, bàsicament, Kilian Jornet em serveix d’excusa per a atacar la visió panteista, naturalista i agrària dels catalans. Perquè jo sóc també un producte quintaessencial de la ciutat. Aleshores, aquesta cursileria de la identificació amb la natura, dels límits que ens posa la natura, de l’home que escolta els rius i aquesta cosa wagneriana… tot això em sembla repulsiu. Però no és res personal. Al cap i a la fi, si el nano se’n vol anar a l’Everest i no té més implicacions que la seva follia, lloat sigui Déu. Si és la forma que té d’exercir la seva llibertat… Però aquest és un tema que al segle XIX porta molts rius de tinta. Jo crec que la llibertat sempre implica un cert ordre. Només em sento lliure a la ciutat. I per això m’angoixa terriblement el camp.

Tot això que fa Jornet és ple de càlculs, disciplina i ordre…
—És cert que té un punt interessant pel seu instint mozartià. Això m’agrada. Com en Messi. Hi ha un punt d’ordre perquè les expedicions no sortirien. I sí que és cert que hi ha una inspiració dionisíaca. I això és interessant. Però és també un paradigma de la Catalunya agrària i això no li ho perdonem.

Si la majoria dels seus fans viuen entre asfalt, fum i ciment…
—Evidentment. És que aquests són encara més enemics nostres. Els que cerquen consol de la ciutat en el camp. Aquests són éssers altíssimament reprovables. Sí, sí… La desconnexió, eh… La gent que se’n va a desconnectar al camp…

Té límits la llibertat d’expressió?
—No.

N’ha de tenir?
—En absolut.

De cap mena?
—De cap mena. Ras i curt.

I quan la llibertat d’expressió consisteix a fer la vida impossible a algú? A turmentar una persona o un col·lectiu? No té un límit? No cal protegir persones o col·lectius que puguin ser víctimes d’atacs i d’assetjament?
—No. Perquè cada col·lectiu té dret de protegir-se –en el sentit liberal– amb la seva acció. Si algú vol esmenar-lo durament… El llenguatge sempre cura. En això, Freud tenia raó. Posar límits a allò que es pot dir, a banda de ser cada vegada més impossible, és contraproduent.

No s’ha de prohibir exhibir simbologia nazi a Alemanya…
—En absolut!

No s’ha de prohibir fer befa dels discapacitats mentals…
—En absolut. Perquè com més es mostri la sordidesa millor, després la gent jutjarà. No s’ha d’esborrar res que s’anunciï. Perquè aquí ja entrem en la repressió. Sí que s’ha de fomentar una cultura on la gent no tingui com a esport preferit ofendre’s. Com els catalans, que tenim una autèntica vocació d’ofendre’ns permanentment. I cal fomentar una cultura on la gent sàpiga discernir. Però limitar allò que es pot dir és pecat. És pecat.

Fa uns dies atacàveu David Madí i dèieu que mou els fils des de l’ombra… Què en sabeu, realment, d’això?
—En Madí no ha marxat mai. Hi ha molta gent que deia ‘Madí is back’, però calia respondre ‘He never went’. A veure, aquest país ha canviat d’una manera tan bèstia que no té sentit pensar que les organitzacions polítiques són com blancs i negres. I hi ha molts grisos. I dins el món sobiranista –no només a Convergència, també a Esquerra– hi ha molts pactistes. Entre aquests pactistes, hi ha gent que ha viscut sempre i molt bé de l’autonomisme. Mira, marxem de Catalunya i anem a Mart. I ara imaginem que hi ha uns marcians que volen fer un referèndum de secessió d’un altre planeta. I que per fer-lo, creen un comitè de savis on hi ha un senyor que cobra d’una empresa de l’altre planeta. Els marcians normals es preguntarien si això és normal.

Però hi ha molta gent que treballa per a empreses espanyoles…
—Jo estic convençut que el senyor Madí és un independentista de cor. Però el problema és què està disposat a fer per la independència. La independència no és una cosa emocional. Tot allò que estimes inclou un sacrifici. El fet important no és que estimis els teus fills. És important que, si un cotxe és a punt d’atropellar-vos, els abracis i no saltis tu primer. Que intentis parar el cop del cotxe amb el teu cos. Després, si te’ls estimes o no ja és una altra cosa. Doncs hi ha gent que s’ha declarat independentista que quan hi ha hagut problemes, no tan sols no ha estat disposada a passar-les magres, sinó que vol continuar guanyant. El sobiranisme ha de ser conscient que té aquest càncer. Gent per a qui el processisme i l’autonomisme ha estat un gran modus vivendi. Això no és res de nou. Això és que encara mana en Pujol. En Pujol és això. Crear un imaginari nacionalista fervent que amagui que hi ha una classe dirigent que viu de puta mare amb l’autonomisme.

I què hi pinta aquí Puigdemont? No vol la independència tampoc?
—És que ja no és una qüestió de qui mana. Ara el poder és molt atomitzat. Segurament, Puigdemont no té tant poder com havia tingut Pujol, però té una primacia d’una iniciativa política que pot ser seguida per molta gent i desbordar. Som en un moment molt interessant en què una part important de la classe política no vol la independència ni el referèndum perquè els fa por. Però n’hi ha una altra –i aquí parlaria de Puigdemont, de Junqueras i d’un fenomen molt important que és la CUP– que està per primera vegada en la història de Catalunya davant la disjuntiva de veure si l’efecte de l’acció concertada de la gent supera fins i tot les limitacions dels mateixos polítics.

Un moviment de superació?
—La gent ja no està per hòsties. I és més resolutiva que abans. Ens han anunciat un referèndum i ja no s’hi val l’excusa del ‘no ens deixen’ ni tota aquesta conya del Pacte pel Referèndum. ‘Let Catalonia vote’? Però què diem? Ningú no ens ha de deixar votar. Si volem ser un estat, cal tenir el control de la nostra sobirania. La figura del president és interessant perquè per primera vegada tenim un polític que no hi té res a perdre. I això és molt interessant.

Però encara anem a Madrid a explicar l’enèsima oferta…
—Era un gest innecessari però no contraproduent. Era innecessari. El discurs em va agradar. Cal posar l’accent en l’autodeterminació. I em va agradar el discurs de la unilateralitat, que és el discurs de la majoria d’edat. Es va explicar bé que no s’anava a negociar sinó a explicar què faríem. I que negociarem de tu a tu. No es pot negociar si no és en igualtat de condicions. El moviment em sembla sobrer, però no pas contraproduent.

—De què té por l’independentisme?
—De la llibertat. La llibertat implica responsabilitat. La propaganda de TV3 i del sobiranisme només ens diu la part bona. I una de les parts interessants de tenir un estat serà militaritzar-nos, dotar-nos d’uns cossos de seguretat de veritat, endeutar-nos… D’entrada, la responsabilitat fa por, però després té una gratificació extra que són les satisfaccions de la maduresa. L’independentisme té por de perdre la caseta a l’Empordà que li ha donat l’autonomisme.

Per acabar, podeu dir tres llibres que tothom hauria de llegir?
—Uf! Només tres?

Si en dieu quatre, no passarà res.
—Si són tres, hem d’anar als bàsics. S’ha de llegir la Bíblia. S’ha de llegir El banquet de Plató. I el tercer ja costa més. Cal filar prim. És com triar entre el pare i la mare. El llibre de filosofia que segurament m’ha marcat més és el Leviatan de Hobbes, que és una obra mestra i és un llibre terriblement ben escrit.

Tots són clàssics…
—Si me’n feu triar tres, hem d’anar a la fundació. Després ja parlarem dels rivets. Però aquests són els animals. No és que sigui un nostàlgic. Ara es fa molt bona literatura. Es fa més bona literatura que mai. Però se’n fa molta.

Va… algun de recent…
—He tornat a llegir i a descobrir tardíssim per vergonya meva l’obra de Blai Bonet. Evidentment, El mar, que ja l’havia llegit, i Judes i la primavera, que em sembla un llibre sensacional. I els dos llibres de dietaris em semblen extraordinaris. És un autor important. I la millor novel·la que he llegit és la del geni vivent de la literatura mundial, que és en Coetzee. The Schooldays of Jesus (en català, Els dies d’escola de Jesús) és una obra mestra. Aquest paio menja a part. És dels pocs escriptors que em fa enveja. És un fill de la gran puta.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €