Benvolguts Jordis:

Avui fa un mes que esteu tancats en una presó espanyola, de manera totalment arbitrària i injusta. Cada dia i cada nit, com fa tanta gent d’aquest país, pense en vosaltres. Cada matí em canvie el llaç groc de la jaqueta al jersei, del jersei a la caçadora i torna a la jaqueta. No vull oblidar-me’n ni un minut, ni de vosaltres dos ni del vice-president i els consellers tancats, del president i els consellers a l’exili.

Però avui, justament perquè fa un mes del vostre ingrés a la presó, voldria parlar en públic de vosaltres, de les dues persones fermes i consistents que he tingut la sort de conèixer i tractar des de fa molts anys, lluitadors com pocs n’hi ha. Aquest mes que heu viscut dormint lluny de la vostra família i de la vostra gent és una agressió que ningú no us podrà retornar mai i un malson que voldríem que acabàs si pot ser demà més que no demà passat. Però ens causa també als qui som fora unes dificultats importants: fa un mes que no sabem res de vosaltres, que no ens arriba cap whatsapp vostre, que no hi ha cap trucada, que no us podem veure pel carrer. Això, però, no ens ha fet pas esborrar-vos del cap. Ans al contrari.

A tu, Cuixart, si no ho recorde malament, et vaig veure per darrera vegada precisament el 20 de setembre, allà al Departament d’Economia. No sé per quina raó em van fer passar pel corredor que formaven els voluntaris i de sobte et vaig veure venir des de la porta demanant a crits a la gent que deixàs eixir els guàrdies civils. Ves per on, sóc un testimoni més que aquesta era la teua actitud. Ho deies amb la vitalitat que sempre t’he vist (recorde tant aquella vesprada en què em vas ensenyar, orgullós, la teua magnífica empresa!), amb aquests ulls que tens que llancen raigs i que espere que la presó no t’haja apagat. Movies els braços amb contundència però sense perdre aquest teu somriure, tan definitori, enèrgic però delicat alhora. Segur de tu mateix però sempre amatent a escoltar els altres.

I a tu, Sànchez, em sembla que et vaig veure per darrera vegada el divendres abans del referèndum, a l’avinguda de Maria Cristina. Ens vam trobar com tantes altres vegades casualment i em vas dir dues coses que no oblidaré i que em van fer entendre, quaranta-vuit hores abans, que aquella diada seria extraordinària i inoblidable. Ho vas fer amb aquella serenor que et caracteritza (la que recorde que em vas encomanar en un bar anònim de Sants un dia que jo tenia un problema periodístic molt greu…) i que espere que la presó no t’haja canviat. Sempre obert a entendre l’altre, empàtic, respectuós des de la convicció més ferma i l’anàlisi més treballada.

Us van empresonar perquè sabien que tots dos éreu persones determinants, decisives a l’hora de moure aquest país i a l’hora de consolidar la República proclamada. Sabien que ens feien mal a tots apartant-vos del carrer. Però si es pensaven que sense vosaltres el país quedaria coix s’equivocaven. Sense vosaltres tot és més difícil, molt més difícil, però tot s’acabarà fent també perquè el vostre exemple ens dóna molta més força per a continuar. I perquè lluitar per la vostra llibertat, per la llibertat de tots els presos polítics i exiliats, ha passat a ser per a molts de nosaltres una prioritat inqüestionable.

En eixe sentit, no patiu gens ni miqueta. Ací fora ens mantenim al peu del canó i us guardem un país que us espera per abraçar-vos ben fort, el dia que torneu. Aquest país que us té l’estima, el respecte i l’admiració que us mereixeu i que us heu guanyat. Només espere que aquesta estima, la sentiu ben forta i que us ajude a passar aquests dies llargs, allà tancats, on no havíeu d’haver passat ni una sola nit.

Una abraçada ben forta.

 

PS: Avui publiquem sengles entrevistes a la companya de Jordi Cuixart, Txell Bonet, i a la companya de Jordi Sànchez, Susanna Barreda.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]