Dijous de la setmana passada no tothom estava pendent dels sermons (perdó: dels pregons) de la Mercè. Tot i ser també el dia sense cotxes, el MNAC es va omplir, com feia dies que no es veia, per inaugurar una exposició i fins en la conferència prèvia habitual en aquestes vetllades. Hi havia ganes de veure l’obra de la massa oblidada pintora, dibuixant i il·lustradora Lluïsa Vidal (1876-1918), una artista de vida intensa però curta, quaranta-dos anys, que és tipificada com a modernista. D’altres exposicions seves recents han precedit aquesta, però sens dubte que l’autoritat cultural del Museu Nacional li dóna aire.

Unes tres-centes persones, tirant curt, es congratulaven de l’exposició, que durarà fins el 15 de gener. Moltes dones, en la inauguració, manifestant que hi ha un públic de gènere que demana i espera que les seves expectatives de conèixer més les artistes del propi context cultural i històric no és cap bajanada. També força homes. Un públic que vol el reconeixement institucional de les seves heroïnes. Ja és ben curiós, segons com es miri, que les exposicions prèvies de la Vidal no hagin tingut l’efecte que té aquesta, mediàticament parlant també.

Ens hem de remuntar, per a la inicial,  al 2002, vuit dècades després de la mort de l’artista; va ser la primícia, obra de la investigadora nord-americana Marcy Rudo establerta a Catalunya, la descobridora de Lluïsa Vidal, que La Caixa va moure per diferents ciutats catalanes però que no es va veure a Barcelona. La segona, i última fins ara, és de fa dos anys, al Museu del Modernisme, sense gaire ressò, a càrrec de Consol Oltra, que n’és també l’actual curadora.

El Museu Nacional, doncs, té una bella responsabilitat en aquest terreny, la recuperació i mostra de llegats que viuen enterrats com l’or, entre els quals les obres i trajectòries de les artistes figuren entre les primeres a rescatar. Per què les primeres? Per allò, tal vegada, de la justícia poètica que fa de la història de la cultura, i del seu present, un reflex de com podem ser millors, no amagant més aquells artistes que ho han tingut pitjor: les artistes.

En aquest sentit, la Vidal és un cas extraordinari. Neix en una família benestant i extremadament cultivada, que li facilita d’entrada les coses, per bé que ben aviat serà també la seva soga, perquè s’haurà de dedicar a la supervivència d’un clan en crisi, econòmicament i vivencialment, per la malaltia del patriarca, l’ebenista Francesc Vidal, un home clau del modernisme en tants aspectes. Pot anar a formar-se més a París, abans i tot que Picasso, on s’estarà un any sencer. Va assolir el propòsit major, viure del seu art.

Per ser professional és considerada l’única pintora modernista, si és que el qualificatiu li escau del tot, que de vegades dubto que se li hagi d’aplicar amb tanta rotunditat. Com Nonell, l’estudi del qual ocuparà a la seva mort, la Vidal pinta i prou. Tampoc no és pas l’única artista del seu temps. N’hi havia més, de pintores i il·lustradores, més grans i més joves, i que com ella vivien del seu art, com ara Pepita Teixidor, que també va morir massa aviat.

Per aquí valdria la pena, i molt, que tirés el MNAC. Quan veurem una exposició de la brillant Laura Albéniz, per posar-ne només un exemple?

En època de sequera de pressupost, rescatar l’obra de les artistes –el MACBA ho sap prou bé respecte de les contemporànies– no resulta gaire costós (sovint no està encara valoritzada pel mercat) i aporta sorpreses enormes, d’aquelles que donen reputació al museu.

La Vidal va ser també una periodista gràfica, en el sentit que va ser il·lustradora de Feminal, la revista creada per la polifacètica i brillant Carme Karr. Una publicació feminista, d’aquell feminisme burgès i això no obstant polièdric del moment. La Vidal ja venia entrenada de París, on havia format part del cercle de les feministes de la revista La Fronde de Marguerite Durand). Si veiem el conjunt de les seves il·lustracions per a Feminal,  s’hi dibuixa un repertori de tantes qüestions de la vida quotidiana de les dones que entraven en la modernitat ara fa un segle. I un laboratori creatiu,  com per a tants artistes moderns va ser la premsa il·lustrada. Alguns dibuixos són ara a Montjuïc.

Se’n pot parlar molt més, de la Vidal. Esperem que així sigui a partir d’ara, arran d’aquesta iniciativa que permet, per fi, de dir: bentornada Lluïsa Vidal.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.