Feu el que us surti dels ovaris

Mira aquesta, que porta el nadó a la feina, què s’ha pensat? Mira aquesta, que ha tornat a treballar abans d’hora, i la criatura, tan petita, amb una desconeguda. Mira aquesta, que no porta el xic a la llar i tot el dia que me’l té enganxat a la mamella. Mira aquesta, que no vol donar el pit, serà egoista. Mira aquesta, que ha deixat la feina per estar amb la criatura. Mira aquesta, que diu que no tindrà fills perquè vol promocionar-se a l’empresa. Mira aquesta, que deixa la criatura amb la cangur a les set del matí i no torna a casa fins al vespre, tenir fills per a això. Mira aquesta, que deixa que el nen plori fins que ja no li queden llàgrimes, això és no tenir cor. Mira aquesta, amb tot el rotllo de la criança natural i el pell amb pell, després la canalla puja com puja, ximpleta.

Mira aquest país, on són afortunats els qui poden dur la criatura al lloc de feina i deixar-la en bones mans a pocs metres de distància. Mira aquest país, on la baixa de maternitat és només de setze setmanes i les dones que volen allargar l’alletament matern han de fer mans i mànigues i sacrificis. Mira aquest país, on et fan triar entre la feina i els fills, mentre necessita naixements i rejovenir una societat envellida. Mira què diu l’OMS, que recomana la lactància materna exclusiva i a demanda durant els primers sis mesos. Mira aquell país nòrdic, on les dones tenen més d’un any de baixa de maternitat i subvencions i totes les facilitats.

Queda molt de camí per a recórrer, ho demostra el fet que fa lustres que algunes diputades, en diverses cambres de l’estat i d’Europa, han assistit als plens amb el nadó als braços. Gestos simbòlics. I algun avenç, sí, però encara estem com estem. No sé què té de conciliador dur el fill a la feina; més aviat és mirar de sortir-se’n cadascú com bonament pot. En tot cas, ja voldria la majoria de mares (i pares) poder portar el plançó a la feina i tenir-hi una escola bressol subvencionada.

Que cada mare faci allò que li surti dels ovaris, sense dits acusadors. Que cada mare, i cada pare, criï de la millor manera que li sembli i pugui, que per defecte els pares acostumen a voler, i voler fer, el millor per als seus fills. Però, sobretot, que tinguin la llibertat de fer-ho que avui encara no tenen.

Bel Zaballa, periodista.