‘Ens prenen la vida. Ens causen molt dolor, ens prenen els fills.’ Són paraules de Bel Pozueta, mare d’Adur Ramírez de Alda, de 23 anys, un dels tres joves d’Altsasu que avui fa cinc-cents cinc dies que són en presó incondicional a l’espera de judici. I començarà, finalment, el dia 16 a l’Audiència espanyola. La fiscalia demana per a ell, els altres dos empresonats, Oihan Arnanz i Jokin Unamuno, i per a quatre joves acusats més, cinquanta anys de presó. Els acusen de terrorisme per haver participat en una baralla en un bar en què van ser implicats dos guàrdies civils fora de servei i les seves parelles.

Això que semblava una baralla de bar, i així ho va considerar l’Audiència de Navarra, s’ha acabat convertint en un cas de ‘terrorisme’ segons el Tribunal Suprem, que va ordenar que ho portés l’Audiència Nacional espanyola. Un cas en què tots els aparells de l’estat, el policíac, el judicial i el mediàtic, han anat alhora per crear un relat que s’assembli tan com sigui possible al dels temps d’ETA. I ara en paguen el preu els vuit joves que seran jutjats i les seves famílies. ‘Amb la solidaritat que anem rebent, veiem que hem de continuar lluitant’, diu Bel Pozueta en aquesta entrevista. El 14 d’abril, dos dies abans del judici, hi ha convocada una gran manifestació a Pamplona.

Com pot ser que una baralla en un bar acabi essent una acusació de terrorisme?
—És la pregunta del milió. Hi ha una intenció de causar-nos dolor i d’aplicar-nos una lògica de la revenja. I intuïm que hi ha uns interessos que volen mantenir aquesta situació de dolor, de topades i de violència. I han agafat l’excusa d’una baralla de bar, on dues de les persones són guàrdies civils, per relacionar-la amb una reivindicació que fa temps que hi ha hagut aquí que és la que diu: ‘que se’n vagin’. I amb aquesta argumentació hi han afegit ETA i amb tot això han creat un relat de terrorisme.

Com ho vau viure en un començament?
—L’endemà de la trifulga del bar, Rajoy va dir a Twitter que això no quedaria pas impune. Això ja ens va situar en una diferent de qualsevol que podria passar en qualsevol altre poble. I que quedi clar que nosaltres, com a famílies, sempre hem repudiat aquests fets. Però, d’ençà del missatge de Rajoy, els mitjans generalistes espanyols van anar apuntalant un relat segons el qual Altsasu és un poble en què es viu una situació de violència extrema; on hi ha també una situació de línies de separació, d’unionisme i abertzalisme… Com si fos el Belfast dels pitjors anys.

Però en un primer moment ningú no parlava de terrorisme.
—Se’n van fer dos informes, un de la Guàrdia Civil i un altre de la policia foral. I no s’hi parlava de terrorisme, no; en tot cas, d’un fet de lesions i d’un suposat delicte d’odi. La cosa va canviar radicalment quan un comandament de la Guàrdia Civil va anar a visitar a l’hospital el sergent i el tinent que hi van estar implicats. Perquè si fins aleshores havien declarat un dels guàrdies civils afectats i una companya seva a la policia foral, llavors se’ls va prohibir de fer cap més declaració i als que restaven per a anar declarar, se’ls va dir que es dirigissin a la Guàrdia Civil. I va començar un relat concret de què havia passat.

Parlàveu del paper dels mitjans de comunicació espanyols.
—Sí. Per exemple, van fer una infografia. Si mirem la portada d’El Mundo o de l’ABC, com hi apareixien les fotografies dels nostres fills i filles, recordaven allò que fa anys havia estat un comando d’ETA. Jugaven clarament amb l’imaginari dels lectors de l’estat espanyol; volien portar-los a una situació que ja s’havia viscut anys abans amb la banda terrorista.

I uns dies després uns guàrdies civils de paisà van començar a patrullar per Altsasu i van anar a detenir els vostres fills.
—Sí. Ens van seguir. A nosaltres, els veïns ens van avisar que al davant de casa hi havia un cotxe que venia cada dia. I jo, que viatjo molt, vaig començar a veure un cotxe davant de casa a les set del matí, quan encara era fosc. I tots els dies teníem seguiments. Fins que un dia, un dijous, quan vaig sortir amb el cotxe per la rampa del garatge, en vaig veure un en el qual hi havia dues persones que es van ajupir. Jo no vaig poder més. Vaig deixar el meu enmig del carrer, vaig sortir i hi vaig anar, el vaig voler obrir i van abaixar la finestra. ‘Què voleu, què busqueu?’, els vaig dir. ‘Per què no ens deixeu en pau?’ I un d’ells em va dir: ‘Què en pensa, vostè?’. I els vaig respondre que deurien ser policies o guàrdies civils. No em van fer cas. Aquell dijous al vespre es van acabar els seguiments. Però el dilluns següent, mentre esmorzava, vaig veure un encaputxat que passava davant de casa. Nosaltres vivim en uns baixos. Fins i tot vaig dubtar què havia vist. No m’ho volia creure. Es veu que l’Aratz [Urrizola], que viu a prop de casa nostra, no el van poder detenir al centre d’estudis i van anar corrent a detenir-lo. En el cas de l’Adur, van venir a casa nostra però no portaven ordre judicial. Tot i això, aquell dia a la tarda es va presentar a Madrid, davant la jutgessa Carmen Lamela, a l’Audiència espanyola.

Un cop els van tancar de seguida els van aplicar un règim penitenciari molt dur. Què implica?
—Tot ho tenen intervingut. Totes les converses i relacions que tenen allà. Tot és enregistrat. No tenen possibilitat de participar en les activitats que s’organitzen a la presó. Vol dir que tot el temps que s’estan allà han d’estar a les cel·les o als mòduls però que no tenen possibilitat de gestionar el temps. Hi ha una llista de les persones que els poden visitar, i tots aquests també són intervinguts a la presó i han de tenir el vist-i-plau de seguretat. Un pres comú té deu trucades setmanals de cinc minuts; ells en tenen vuit i també són intervingudes.

I la correspondència?
—Poden escriure dues cartes a la setmana. Els altres presos poden escriure tant com vulguin. I tota la correspondència, tota, és intervinguda. Depenent dels criteris de seguretat, moltes cartes són retornades. Tot ho té intervingut. I les persones que els escriuen són anotades en una llista de sospitosos. Que se sàpiga que tothom els qui els escriuen entraran a formar part d’una llista.

I l’Adur està sol a la presó. El van separar dels altres dos.
—Inicialment van enviar dos presos a Alcalà, perquè eren menors, i cinc més a Soto del Real. Els darrers van ser repartits: dues parelles en mòduls separats i l’Adur sol en un altre. Per a ell, va ser una situació molt i molt dolorosa. Molt dura. I el mes de maig passat es va fer una marxa solidària i l’Adur va sortir en una finestra amb una samarreta que tenim reivindicativa d’Altsasukoak Aske. I els va dir ‘eskerrik asko’, per agrair aquella visita. Doncs per això li van obrir un expedient, el van ficar al mòdul d’aïllament a Soto del Real. I a en Jokin, a l’Oihan i a ell, els van aplicar l’aïllament i la dispersió. Avui en Jokin és a Estremera; l’Oihan és a Navalcarnero i l’Adur és a Aranjuez. I els altres dos que en aquell moment eren a Soto del Real i els d’Alcalá, els van deixar anar el 20 de desembre del 2016; van estar un mes a la presó. Amb els vuit que finalment van entrar-hi, han fet una diferència quan la situació jurídica és la mateixa, amb peticions de cinquanta anys de presó. És una mica com el cas català: a uns els fiquen dins i a uns altres els deixen fora.

I a presons que són a quatre-cents cinquanta quilòmetres de casa vostra.
—Sí. El 29 de juny de 2017, la meva família va tenir una accident que, per sort, només va causar danys al cotxe i un ensurt molt gran. És un risc més, sí. I hi ha cansament acumulat. Aquesta setmana tornem a anar a Aranjuez. Vol dir fer carretera, molta despesa, molt temps i perills. Els diners són diners, però ens la juguem. Pamplona té una presó nova, a cinquanta quilòmetres d’Altsasu. En tenim una altra, que és nova, a Vitòria, a cinquanta-cinc quilòmetres; una altra a Sant Sebastià, a cinquanta. Som envoltats de presons.

Us han donat explicació de per què no els tenen en presons basques?
—Diuen que perquè el judici és imminent.

Més de cinc-cents dies esperant-lo!
—Sí, ara el judici és imminent però fa un any i mig no ho era. Clarament, és una altra manera de castigar-nos. Si aquesta política s’ha aplicat als presos polítics, doncs a nosaltres igual. Hi ha molta gent que sofreix aquesta situació que patim.

Això que expliqueu recorda molt el cas dels familiars dels presos polítics catalans.
—És calcat. El primer dia que els familiars dels Jordis van anar a Soto del Real, aquell dissabte, nosaltres anàvem a Aranjuez. Ho sentia per la ràdio i em venien unes ganes de plorar… Perquè recordava el primer dia nostre, que va ser tan dur; vam plorar tant tota la família en el locutori de la presó que no podíem ni parlar amb l’Adur. Només ploràvem. I quan vam sortir, igual. Aquell dissabte vaig pensar en ells. I l’altre dia veia al parlament els familiars dels presos catalans, la cara que feien. Si us plau! És que juguen amb el nostre dolor. És increïble.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb