Carles Estrada, ‘Paisatge confinat’ (detall), abril del 2020. Copyrigth de l’artista.

Està per veure què donaran de si la creació i l’entreteniment d’aquestes setmanes, en què podrà fructificar tot això. Partidària d’una cosa i de l’altra –de la creació com a forma sensible del pensament; de l’entreteniment com a rialla necessària, també del pensament–, he vist i sentit coses aquesta setmana a través de les pantalles que m’han tornat el senderi. També la commoció, val a dir. Engego amb la ben recomanable conversa entre dos escriptors, el portuguès Gonçalo M. Tavares i la meva i vostra companya en aquesta secció Tina Vallès. El portuguès porta un diari de la pesta, cada dia, tots els dies de la setmana, en un periòdic del seu país, que es tradueix a un munt de llengües. Està del tot entrenat a parlar-ne, a copsar-hi l’essencial, a veure-hi més. De les moltes coses sàvies que va dir en aquesta conversa em quedo sobretot la referida als morts de la pandèmia i nosaltres. Tavares va recordar a propòsit el discurs d’Isaac Bashevis Singer, que tant va escriure en ídix, una llengua gairebé morta literàriament, en el discurs del Nobel el 1978: ‘Bashevis Singer deia que escrivia per a l’ombra. Per oferir als morts que ressuscitessin alguna cosa per llegir. En el cas de la pandèmia, veurem com les coses que no hem pogut dir les haurem d’acabar expressant. La mort és un ritual. Les paraules que no hem dit les escoltarem en un altre moment.’

Els podeu sentir ací. Tavares té tota la raó quan hi diu que veure la tele l’inspira més ara que no llegir Proust ni Musil. M’hi sumo: ni Pla i la grip de fa cent anys. Els sanitaris, aquest diumenge al TN vespre, i les famílies amb fills de catorze en avall que treballen i no poden deixar les criatures amb els avis –tots depenem dels avis, deia una mare– perquè cal protegir els grans. Dos reportatges llarguets, per a un informatiu diari, una durada que indica que són problemes seriosos de debò: si la tele en parla més de dos minuts és que la cosa és greu, en cada cas. Una parella de sanitaris amb quatre fills i una casa amb jardí no troba ningú que se’n cuidi perquè… són sanitaris; els agraeixen la feina però… Un metge diu que ha hagut de preguntar als fills quant fa que no van a escola, si un mes o dos, ha perdut la noció del temps, no pot ni mirar a càmera, el seu confessionari. La tele, la càmera com a confessionari, per sort.

Només una criatura –un nen, a més, no una nena, en el dibuix de Banksy dibuixat i emmarcat per a un hospital de Southampton– té dret de considerar una infermera com a superheroïna. A veure si ens ho fiquem al cap, els adults més aviat hem de fer nostra la foto que ha corregut el món de les xarxes d’una infermera britànica que diu: ‘D’aplaudiments no es menja. La pròxima volta, mira bé qui votes.’

Veig a Filmin un documental de fa dos anys d’Alexandra Dean sobre la inventora menystinguda i actriu glamurosa vulguis que no Hedy Lamarr, Bombshell. Li devem la base de tanta tecnologia important i ara essencial, com la wifi, per a no dir més. Menyspreada i explotada per la indústria militar nord-americana que no li va donar ni un cèntim per la seva patent de les freqüències alternes, aclamada aquest segle pels joves tecnològics, em quedo amb les seves paraules d’una entrevista per telèfon ara recuperada que tanquen el film. Són paraules per als vius:

«La gent és irracional, il·lògica i egocèntrica. Estima-la igual. / Si fas el bé, t’acusaran de motius egoistes. Fes-lo igual. / Les persones més grans amb les idees més grans poden ser abatudes per les persones amb les ments més petites. Pensa en gran, anyway. / Allò que et passes anys construint pot ser destruït de la nit al dia. Construeix, anyway. / Ofereix al món el millor que tens i et donarà una pallissa. Ofereix al món el millor que tens, anyway

Carles Estrada. ‘Paisatge confinat’ (esquerra), abril 2020. ‘Amb Morandi’ (dreta), març 2020.
‘Complementaris’ (sota), març 2020. Copyrigth de l’artista.

M’acompanya avui la pintura de Carles Estrada (el Bruc, 1950), un dels nostres artistes secrets que per sort no deixen mai de fer, ni ara ni abans. El Bruc és un poble ple de vida per més abandó que hi pugui haver, ara mateix, no tenen gairebé cobertura, ja que parlem de wifi. Què fem, li pregunto, segura que estarà no sé si pintant o fent fotos i a partir d’elles elaborant obres de tècniques variades, que és el que més fa últimament. M’envia aquestes tres pintures del temps de la pesta, totes tres dels colors vibrants seus: d’abans i d’ara i de després d’ara.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.