Fotografia: Kristina Spisakova / Pixabay

Se’n va parlar quan va sortir la notícia, però va ser aquella escuma efervescent de les xarxes que tal com puja, baixa. Deu ser perquè no anava adreçada als mortals corrents, els treballadors del país. Deia que Turisme de Barcelona, amb el suport de la Diputació, vol captar estrangers interessats a teletreballar des de la ciutat. I no només des de la ciutat –explicava la propaganda–, sinó “des del mar al Pirineu”, curiosament la mateixa combinació mar-i-muntanya de la candidatura dels jocs d’hivern del 2030, però sense esmentar les infrastructures, cosa que trobo prudent. Però no sé tampoc si caldria, perquè, per poc que remenis el web, de seguida et queda clar que la referència al Pirineu és per decorar.

De moment, la campanya (ho tradueixo del castellà del perfil de Barcelona Turisme) és finalista a la millor estratègia de comunicació turística dels premis tal i tal. Amb eslògans com “Move your desk, change your life” (‘trasllada el teu escriptori, canvia de vida’), i etiquetes com #WorkfromBarcelona (‘treballa des de Barcelona’) i #BarcelonaWorkation (contracció de work i vacation, traduïble com ‘trebacances’), la idea és potenciar una tendència que diuen que s’ha vist accelerada per la crisi de la covid: la dels visitants de llarga durada i residents temporals que trien Barcelona per a treballar a distància com qui canvia de fons d’escriptori a l’ordinador. Per a atraure aquests anomenats “nòmades digitals”, el programa inclou atenció personalitzada, “una selecció d’allotjaments especialment preparats, assegurança mèdica, una targeta per a visitar museus durant sis mesos, i acords amb transports i gimnasos”. “Treballa i viu com un local”, diu el final de la presentació: ja podeu riure.

Apaguem el projector i anem a un altre extrem: segons l’última Enquesta de Serveis Municipals, feta durant la pandèmia, tres de cada deu barcelonins se n’anirien a viure fora de la ciutat si s’ho poguessin permetre. És una dada que representa el doble que fa quatre anys, i que afecta sobretot residents de 30 a 50 anys de tots els barris i grups socials. No veurem campanyes per a retenir aquests “locals”: qui vulgui marxar per gust, aire que vol dir vent. Però encara en veurem menys per a mantenir els qui es veuen obligats a deixar Barcelona perquè, tot i treballar(-hi), ja no se la poden pagar: per a ells tampoc no hi haurà webs institucionals amb fotos de portàtils amb el Mediterrani de fons –#BarcelonaWorkation: “Dies càlids i a prop del mar”–, o de balcons de l’Eixample amb les cortines obertes a l’aire –”no heu pas de conformar-vos venint només de vacances”. “Treballa i viu com un local”, ta mare.

Arribats a aquest punt ja ho deveu haver notat. Qui us parla és una aborigen corsecada per l’enveja. Enveja d’aquests treballadors-turistes a qui se’ls ofereix una capital càlida i barata per viure-hi amb els seus salaris europeus, i sense haver de tributar l’IRPF ni fer la declaració de IVA. Enveja de com s’adapta el cor de la ciutat als seus usos i costums, de com s’hi sincronitzen les terrasses del centre, que al voltant de les set ja se t’espolsen perquè són “solo para cenar”, i tu desfiles fent de figurant entre tot de tauletes buides amb els coberts posats. T’imagines què deu ser tenir tot aquest espectacle muntat per a tu, adaptat al teu poder adquisitiu, a les teues necessitats residencials, idiomàtiques, temporals. Els pisos amb vistes a la catedral que es buiden perquè tu t’hi puguis instal·lar; les botigues que s’obren pensant en tu i les que tanquen perquè no tenien res per a oferir-te; els idiomes que aprenen els cambrers, els metges, els dependents perquè tu t’hi puguis entendre.

Perquè aquesta és l’altra, i aquí s’acaba la broma: amb l’operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capital, i això, per a naltros no té recanvi. No sé qui va ser el primer a parlar de la brussel·lització de Barcelona, en trec la definició d’un article del lingüista Francesc Xavier Vila: “el buidatge de la població autòctona per convertir la ciutat en una plataforma turística i transnacional amb gran presència de passavolants”. Des del cosmopolitisme mal entès se’ns sol dir que aquest mal afecta moltes capitals, com qui parla d’un fenomen meteorològic, d’una tendència natural. Però Barcelona no és com qualsevol altra capital, perquè és contenidora d’un hàbitat delicadíssim i diferenciat, el dels parlants de la llengua que ha donat el nom a les seues places, els seus carrers, els seus mercats, les seues estacions de metro.

Els parlants de l’idioma autòcton som els únics transmissors d’aquest fràgil patrimoni que a qualsevol resident temporal és l’última cosa que li interessarà aprendre. En correspondència, els qui li han de cobrir les necessitats encara s’hi interessaran menys. Parlo en futur, però l’extinció del català com a llengua d’ús al centre de la capital catalana és camí de ser completa. Per tot això, portar (més) treballadors-turistes sobre aquest teixit amenaçat és fer ploure sobre mullat, i atraure’ls amb la propaganda de “viure com un local”, una ofensa: què més voldríem alguns locals, els doblement amenaçats, que la nostra capital ens tractés amb la mateixa sol·licitud que als visitants premium de frontera enllà.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.