Ballarem amb energia

Quan havien decretat silenci i conformitat, quan deien que res no tocava i la diversió havia de ser una pampalluga banal i en castellà, van sonar les trompetes i van caure les muralles

Núria Cadenes
21.09.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

No tinc un pretext clar per a escriure aquest article. Vull dir que no hi ha a prop una data clau, ni un acte significatiu, ni res que d’entrada li serveixi d’agafall. Podria dir que tot 2022 és el ganxo d’on pengen les justificacions que caldrien, si en calguessin, i seria veritat. Podria dir-ho encara que no aclarís per què avui i no demà passat o abans de l’estiu o d’aquí a un mes, que tot l’any compta com a aniversari. El cas, però, és que avui escric Dharma perquè sí, perquè vull, perquè la vida també és, de vegades, rendir-se a l’evidència de l’atzar.

I ha passat això: que per coses diverses, un llibre col·lectiu que ja es pasta, una amiga que pregunta per la música que sona quan et truquen al mòbil, la guerra funesta que no para i que et fa pensar amb ràbia que la gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els dóna la gana, per coses diverses, deia, d’un temps ençà el món se t’omple dels compassos i les melodies i la indescriptible energia que desprèn un grup de música quan resulta que és alguna cosa més, que té un intangible que el fa com és: únic, perdurable.

La Companyia Elèctrica Dharma ha complert cinquanta anys dalt dels escenaris. Cinquanta, que en són més. Perquè abans d’esdevenir el grup que avui celebrem ja feien les primeres proves musicals, cercant el seu espai, els Llums, la Roda, arrel folk i sempre en català. I diu que el febrer del 1972 van fer el primer concert, a Barcelona, al barri d’Horta, al Casal de la Font d’en Fargues. I diu també que un any després van completar el nom perquè són una Companyia (la creació conjunta, les arts que es complementen, l’època hippie de viure en comuna) i perquè és Elèctrica (el rock progressiu, les guitarres endollades, i els pianos, sintetitzadors) i perquè així, a la pràctica, no en parlaríem dient “els Dharma” sinó “la Dharma”: preferien el femení.

Cinquanta anys, que aviat és dit.

Cinquanta i en actiu.

Cinquanta.

En aquest temps, òbviament, n’han passades de tots colors. I el grup, la seva música, la seva manera, aquest so Dharma que ja és característic i distingible com tan sols ho fan els grans, ha crescut i evolucionat i s’ha vestit de dol o de festa i ens ha fet ballar o reflexionar o cridar o volar o arrelar o tot alhora i ens ha acompanyat i ens acompanya i no sé si els ho sabrem agrair, ni si podrem fer-ho, ni com.

Però caldria.

Hi ha moltes Dharmes dins la Dharma i cadascú, probablement, tindrà la seva. Quan hi he pensat, a mi me n’han sortit dues que resulta que en són tres: la primera, en vinil, als discs dels pares, L’oucomballa, Tramuntana, música vital i especialíssima que trobes que és nova i de sempre també i que au, vinga, prova de sentir-la sense sortir a ballar, sense que se’t fiqui pertot la saba i la força que escampen els teclats i la guitarra i el saxo soprano que ja s’estima la tenora. Prova de sentir-la sense moure ni que sigui un peu, sense seguir-li el ritme ni que sigui imperceptiblement.

La meva segona Dharma ja és en concert, en himne vigorós i autoestima recuperada: quan havien decretat silenci i conformitat, quan deien que res no tocava i la diversió havia de ser una pampalluga banal i en castellà, van sonar les trompetes i van caure les muralles i la presó del rei de França es podia cridar i saltar fent voltar les samarretes també en un estadi de futbol. Als anys vuitanta del segle passat (del segle passat!) ens vam trobar i reconèixer en l’impuls positiu i vitalista que canta eee-oé-oehé-Catalo-nia-eee-oé-is-noot-Pata-gonia i sap dir i ballar sense embuts que sí, que és això: independència.

Que ara ho diu tothom, o pràcticament tothom, però que aleshores, no.

I la tercera: la d’ara mateix. Perquè avui sento la meravella que és el seu Llibre vermell i revifa el llatí des del fons dels segles i se’m posa igual la pell de gallina. Perquè torno al “Testament d’Amèlia” en aquella versió elèctrica i nocturna amb la veu de la Mayte Martín que hi ha al disc Catalluna i tot és una emoció gran i aleshores algú et diu que el Petit de ca l’Eril i resulta que igualment, que la vida és joc i transformació i quan hi ha talent i ganes suma tan i tan bé. I perquè el darrer disc va néixer fa dos dies i Flamarada continua essent, avui, Dharma de cap a peus.

Dharma indòmita. Banda sonora d’aquest nostre paí-paí-país.

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes