Com passa tan sovint, la lectura concreta i freda de la disposició segona de l’article tercer de la Llei del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya no emociona. I tanmateix, creieu-me: en aquelles quaranta-set paraules hi és tot.

Quan el 10 de juliol de 2010 milers i milers de manifestants vam cridar per la independència als carrers de Barcelona no sabíem moltes coses. No sabíem ni si allò era possible. No sabíem, fos com fos, com passaria ni quin dia arribaria. Sabíem només que no hi havia cap més camí i per això ens vam posar a caminar. I a pensar. I a construir. I a proposar. El referèndum d’Arenys de Munt, un any abans, ens n’havia donat la clau definitiva: érem nosaltres que havíem de decidir, en llibertat, i no podíem continuar pendents d’allò que autoritzàs o permetés l’estat espanyol. No demanaríem mai més permís.

I aleshores, partint d’això, vam fer que pogués votar la gent en més de cinc-centes ciutats i pobles, malgrat que ens deien que no es podia fer. I vam crear cadenes humanes i manifestacions impossibles de superar. I vam omplir el país de milers d’actes. Vam bastir des de baix organitzacions molt poderoses, l’ANC i Òmnium les principals. Vam pensar i escriure, vam redactar les idees que ens havien de menar a la república i el 9-N vam demostrar per primera vegada al món que Espanya era un país fallit, que ja no podia imposar les seues normes a Catalunya. I vam pressionar els partits polítics fins a aconseguir guanyar el parlament. I vam anar a votar en massa. I vam tenir una cambra amb majoria independentista i un govern cridat a fer la independència.

En tot aquest camí –aviat farà vuit anys d’Arenys de Munt– hi ha hagut moltes fites determinants, molts dies decisius. Però sempre hem dit que hi hauria un dia en què tot canviaria de manera radical: aquell en què la legalitat emanada del poble de Catalunya a través del seu parlament prendria prioritat per primera vegada sobre les lleis de l’estat espanyol. Tot sabíem –tots sabem– que aquest dia ho canviaria tot per sempre, i aquest dia és avui.

Avui el Parlament de Catalunya aprovarà la llei del referèndum que, en la disposició segona de l’article 3, deixa clar això: ‘Aquesta Llei […] preval jeràrquicament sobre totes aquelles normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya.’ La frase, amb un to administratiu inevitable, no emociona per la lectura concreta i freda. Però és una frase que ens hauria de trasbalsar, en sabent que és la concreció directa de tantes i tantes hores de feina de tanta i tanta gent. De la que encara hi és i demà continuarà empenyent i de la que se n’ha anat sense poder veure-ho.

Avui tots farem una passa de gegant quan els diputats de la majoria premen el botó verd del seu escó. I en realitat serem molts els qui, metafòricament, el premerem amb ells, a través dels seus dits. Avui ells assumiran la veu d’un poble, la veu del poble que els va votar per fer això que avui han de fer. I a partir del moment que la llei entre en vigor res, mai més, no tornarà a ser igual.

Ha arribat el dia. És avui.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]