02.06.2022 - 21:40
|
Actualització: 02.06.2022 - 22:02
Xabier Atristain va ingressar ahir a la presó basca de Martutene després de ser detingut a Sant Sebastià per la policia basca, en compliment d’una decisió del Tribunal Suprem espanyol. Va ser qüestió d’hores, rapidíssim.
La història d’Atristain és ben particular. A començament del 2010, Xabier Atristain s’havia presentat voluntàriament a l’Audiència espanyola i havia estat posat en llibertat per manca de proves. Malgrat això, va tornar a ser detingut al setembre i incomunicat cinc dies. Durant aquells cinc dies en què no tenia cap contacte amb l’exterior ni amb el seu advocat, Atristain es va inculpar de diversos fets. I ho va fer, segons que ell mateix va explicar després, per les amenaces policíaques de represàlies contra la seua xicota. Va complir dos anys de presó provisional i el setembre del 2012 va recuperar la llibertat. El 2013, ja amb ETA dissolta, va ser jutjat i condemnat a 17 anys de presó amb la sola prova de les seues autoinculpacions.
Tanmateix, a primers d’enguany el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg va dictar una duríssima sentència contra l’estat espanyol, i ordenà que fos posat en llibertat. Això quan, entre unes coses i unes altres, ja havia complert onze anys i mig de presó. La decisió del tribunal europeu remarcava que el fet que la justícia espanyola hagués acceptat com a prova vàlida per a condemnar algú una declaració feta mentre estava incomunicada i sense tenir davant un advocat de confiança “havia soscavat l’equitat del procés penal posterior”. S’hi remarcava que, en una democràcia, les proves obtingudes per una autoinculpació mentre el detingut es troba en règim d’incomunicació no podien ser vàlides de cap manera en un judici.
Era una decisió fonamental, doncs, i va anar seguida de l’alliberament del pres. Però no tan sols això: com que era la primera sentència que establia aquesta jurisprudència, la decisió obria pas a una revisió de dotzenes de condemnes de presoners bascs que són tancats també tan sols per autoinculpacions obtingudes en règim d’incomunicació –sovint amb tortures i tot.
El 18 de febrer passat, doncs, a partir de la decisió europea, Atristain va ser posat en llibertat, tot i que continuava esperant que el Suprem espanyol ratificàs la sentència europea. Mentrestant, a Estrasburg, l’advocacia de l’estat espanyol, a les ordres del govern, havia oposat un darrer recurs al tribunal de drets humans, que el va refusar, amb la qual cosa decretava que la sentència d’alliberament del pres basc era ferma.
El fet que la sentència fos ferma obria la porta definitivament a revisar els casos semblants. Però, de sobte, a Madrid s’ho han repensat i han decidit d’insubordinar-se. La fiscalia, que depèn del govern espanyol, va anunciar fa una setmana, de sorpresa, que s’havia desdit i que no donava suport al recurs presentat per Atristain –basat en la sentència europea–, sinó que refusava la revisió de la condemna. És a dir, ras i curt: que es negava a acatar la decisió europea. I, a bodes em convides, el Suprem s’ha agafat a la nova actitud per ordenar a Atristain que torne immediatament a la presó. Aquesta nit ja hi ha dormit.
La història –l’escàndol, n’hauria de dir– té implicacions evidents al País Basc, però també, alerta, a Catalunya. Perquè els tribunals espanyols desobeeixen obertament els tribunals europeus –que ja és gros. Perquè gent que ja ha estat posada en llibertat és tornada a la presó. Més encara: perquè gent que ha estat posada en llibertat en compliment d’una sentència o una decisió europea, quan les aigües es calmen i ha passat el primer impacte polític internacional, és tornada a la presó. I tot això incitat per la fiscalia, és a dir, pel govern PSOE-Podem.
Però sobretot, i aquest és l’avís que voldria remarcar avui, tot això, i més coses, passa quan fa molts anys que ETA ja no existeix. Quan ha canviat completament la situació política –tant, que la que era la branca política d’ETA vota i vota i vota i torna a votar i vota novament a favor del govern que ordena a la fiscalia que perseguesca i empresone tanta gent com siga possible. I no ho dic pel cas Atristain, sinó per l’alarmant degoteig de detencions i encausaments judicials que hi ha al País Basc aquests darrers mesos relacionant gent amb ETA, tot i que fa deu anys que aquesta organització no existeix.
En resum: si algú es pensa o pretén que el sotmetiment i la renúncia calmaran la fera i les seues obsessions, ací té la prova que això no passarà mai. Mai. Ni al País Basc, ep!, ni als Països Catalans. Eixe camí, el de la rendició, no porta res més que dolor, injustícia i impotència.
I com es poden aprofitar aquests fets tan greus per fer mal a l’estat espanyol? No valdria la pena fer una estratègia per demostrar que la democràcia plena espanyola és una fal•làcia?