Dilluns, 15 de març, arriba a les llibreries Les hores greus, de Quim Torra, editat per Símbol Editors. En aquest dietari, el president de la Generalitat Quim Torra rememora l’experiència que va viure entre el 15 de març i el 30 d’abril mentre era reclòs a la Casa dels Canonges els primers dies de la pandèmia, malalt de la covid. Ho narra en forma de dietari, escrit sense prevencions, amb un llenguatge directe i sincer. La descripció del dia a dia no defuig cap situació. Hi ha tristor, plors, enyorança, dolor, però també les discussions amb Pedro Sánchez, amb la consellera Vergés i amb els companys de Junts. El llibre es presentarà el 15 de març mateix a la llibreria Ona de Barcelona. Acompanyarà el president Torra Antonio Baños.

[VÍDEO] Torra retreu a Aragonès que el va trobar a faltar al seu costat durant l’epidèmia: l’ex-president recorda a ‘FAQS’ la solitud que va sentir

En aquest avançament que us oferim podeu llegir una part del pròleg i el relat dels dos primers dies del dietari:

 


Pròleg

«Quan el dia 15 de març vaig començar el meu confinament a la Casa dels Canonges, no era capaç d’imaginar la tragèdia que la pandèmia de la covid representaria per al nostre país. Fins que no em van inhabilitar, més de sis mesos i mig després, vaig dedicar-hi totes les forces de què disposava.

Havia anat escrivint un diari personal des del dia que va començar la campanya electoral del 21 de desembre de 2017 fins a la meva investidura, el 14 de maig de 2018. Però a partir d’aquell instant, quan tenia temps per escriure, per esgotament, no m’hi veia amb cor, i quan pensava que calia anotar algun fet o comentari per no oblidar-lo, no tenia temps.

La reclusió a Canonges em va retornar l’hàbit d’escriure cada dia el que m’anava passant. El lector que benèvolament vulgui acompanyar-me hi trobarà opinions polítiques, passejades pel Pati dels Tarongers, els meus –oscil·lants– estats d’ànim, les meves pors, els –escassos– moments d’alegria, les atàviques discussions entre els partits, soledat i angoixa, les reflexions sobre el futur o el passat del país, una enyorança infinita de la meva família, els meus problemes logístics amb el hot point de TV3 i les lectures o els dinars per videoconferència amb la meva dona i la família.

No crec que tingui sentit en aquest moment reviure tota la legislatura. Hi haurà temps per fer-ho, perquè convé que els nostres ciutadans d’avui i els que vindran demà tinguin l’oportunitat de conèixer el testimoni dels que vam tenir responsabilitats en algun moment al capdavant del país.

Però, en canvi, sí que em va semblar que un dietari personal podria tenir, ara, al cap d’un any dels fets, algun interès. A l’empresa on vaig treballar vint anys, la fase més important d’un projecte era la darrera: la de les lessons learned, les lliçons apreses. Potser algun dia els polítics seran/serem capaços d’aprendre del passat.

Aquest llibre, doncs, us ofereix, amb tota l’honestedat de la qual he estat capaç, el relat d’un president confinat. I permeteu-me que somrigui un instant: acusat sovint de ser un president “retòric”, aquests textos són ben simples i clars. Van ser escrits tal com raja, sense polir-ne els adjectius, amb l’emoció o la recança del moment. Tan sols hi he inclòs alguns missatges que vaig fer durant aquells dies a les xarxes socials i, en forma d’annex al final d’aquest volum, alguns documents i discursos amb què m’adreçava a la nació cada cop que ho vaig creure convenient. Finalment, atesa la importància dels mesos de gener, febrer i de la primera quinzena de març, m’he permès fer-ne un petit resum, redactat, aquest sí, els mesos de novembre i desembre.

És, per tant, un dietari íntim que recull allò que vaig viure, veure i sentir. Vull insistir en aquest punt: és la meva percepció dels fets. I les opinions i judicis són només meus. Demano al lector, tanmateix, que tingui en compte que la redacció es va anar fent cada dia i que, per tant, alguns comentaris, vistos avui, poden ser considerats inapropiats, desencertats o fins i tot injustos. Però no seria fidel amb el que aquest dietari pretén si hagués modificat ara el que vaig escriure aleshores.

En el discurs al parlament que vaig pronunciar amb motiu de la sentència contra els nostres companys presos polítics –aquell moment en què la classe política catalana va tornar a fer fallida mentre la ciutadania marxava en llibertat–, vaig voler esmentar unes opinions del president Havel, polític a qui respecto molt pel seu combat per la veritat:

Havel defensava que “cal viure en la veritat”, en tant que acte de resistència, de rebel·lió contra la mentida de la qual el mateix poder totalitari és presoner. Viure en la veritat permet als ciutadans crear una situació que confon tot règim i el fa reaccionar de manera inadequada. Per Havel, el poder que té “la vida en la veritat” és el poder d’acabar amb les estructures repressives, és el poder de retrobar la identitat i la dignitat reprimida. I aquest enorme poder rau al si de cada persona.

I aquests són dies, aquestes són hores, per viure en la veritat.

I continuava:

Abans us he parlat de l’honestedat. I acabo parlant-vos de la veritat, de dir sempre la veritat. Jo vull viure així. No vull enganyar ningú. No ho he fet fins ara i no ho penso fer.

No puc pas explicar-vos batalles ni conquestes. No puc tampoc escriure de triomfs o victòries. Ni tan sols puc parlar-vos del pont de la mar blava ni d’una mata de jonc.

Què us diré, doncs? La meva veritat.»


Sol, a Palau

«Diumenge, 15 de març

Els casos de coronavirus a Catalunya són: 903 positius i 12 persones mortes. A Espanya els positius arriben a 11.178, amb 288 morts.

Estic confinat a la Casa dels Canonges amb Pere Cardús.

Al matí m’he acomiadat de la Carola i les filles. He entrat al cotxe oficial i al cap d’uns minuts de travessar una ciutat espantada, arribava al Palau. Portava el cotxe carregat d’americanes i camises. Les he agafat i, després de rebre novetats, he passat per davant de l’escultura del Desconsol i he pujat l’escala del pati, com he fet aquests darrers anys, cada dia. Però avui no és un dia normal: avui em recloc a Canonges per treballar les vint-i-quatre hores des del Palau.

He travessat el pont neogòtic i en Gaietà, l’encarregat de la casa, ja m’esperava a la porta. Primer, he pujat a l’habitació, al primer pis, a deixar la roba. Després he baixat a esmorzar. Sense temps, he entrat al despatx Macià per preparar els punts de la reunió de presidents autonòmics.

Després han arribat en Pere i l’Anna i hem anat a la Sala dels Diputats –abans es deia Sala Verge de Montserrat, però vaig impulsar-ne el canvi de nom. No tinc res contra la Moreneta, però li van posar el seu nom durant la dictadura de Primo de Rivera. Tot estava a punt. La pantalla amb divuit finestretes, una per al president Sánchez i la resta per als presidents autonòmics. No es podria trobar una imatge més gràfica del que és l’estat de les autonomies. Disset pantalletes més una.

La reunió ha estat esperpèntica. Abans-d’ahir, solemnement i clara, sense previ avís de res, el president Sánchez declarava l’estat d’alarma i, de passada, la centralització de les competències en Salut, Interior i altres. És, de facto, un 155 sanitari. Res de nou, l’Espanya de sempre.

Mentre la reunió estava en marxa, em tocava prendre’m la temperatura, d’acord amb el protocol de prevenció que hem establert. Ha d’entrar a fer-ho Joana Nieto, la meva cap de Secretaria, amb un termòmetre d’aquells de pistola. Ara ja no recordo qui parlava en aquell moment, però el cas és que alguns presidents autonòmics han quedat literalment bocabadats quan han vist l’acció. Em sembla que no hi ha gaire consciència del monstre que tenim al davant.

De fet, la reunió havia de fer-se ahir mateix, però es veu que els sobra el temps, al govern espanyol. Van trucar-nos dient que endarrerien la reunió fins avui. Per Twitter vaig respondre que la situació era greu i que calia el confinament de Catalunya. A Instagram vaig insistir-hi amb el mateix missatge que ahir havia piulat a Twitter.

Precisament arran d’aquesta decisió ahir vaig trucar al president Urkullu, que compartia la mateixa indignació que jo. Li vaig plantejar de fer un front comú en contra que es confisquessin les nostres competències en Salut, Seguretat i Transport. Va preferir no tancar cap compromís.

Tanmateix, durant tot el dia d’ahir em vaig estar movent i trucant. Podríem ser capaços d’aturar el país?

El primer a parlar ha estat el president Sánchez. Encara recordo la primera vegada que ens vam veure, a la Moncloa. De fet, buscaré si trobo les notes que vaig prendre de la visita per transcriure-les. L’únic valor que el sosté és el de la permanència. Ha estat capaç de tot, de dir una cosa i la contrària, de pactar amb qui sigui per mantenir-se al poder. Es va autoqualificar de «resistent». Ho és. Però és una resistència freda, sense ànima, metàl·lica, com un autòmat. Avançar, sobreviure un dia més en el poder, encara que no se sàpiga ni per què, ni amb qui ni cap a on. Com s’enfrontarà a la pandèmia?

Doncs ha repetit fil per randa allò que va anunciar a Espanya per televisió ahir, insistint un cop i un altre en la “unidad”, “todos juntos”, etc. La sortida clàssica espanyola davant de situacions com aquesta.

Després ha començat la ronda dels presidents. El lehendakari Urkullu, el primer. Atès el que havíem parlat, m’esperava un atac frontal contra Pedro Sánchez. Tan sols ha mussitat alguna queixa inicial, i res més.

Aleshores he intervingut jo, amb tota la carregada: els experts ens recomanen el confinament domiciliari de tots els ciutadans i el tancament del país, mentre que la recepta del govern del PSOE i Podemos és confinar el govern i les competències de la Generalitat. Això va de salut i de la vida de les persones i no de proclames patriòtiques.

Podia veure en les disset pantalles restants molts ulls inquisitorials. M’imagino que a l’estat dec ser considerat un boig sense aturador i que represento una causa contra la qual estan disposats a tot. Però avui han hagut d’aguantar tot el que els volia dir.

Després han anat parlant tota la resta. El moment decisiu ha estat quan la presidenta Ayuso ha dit, emocionada: “se nos mueren por minutos”. La frase se m’ha quedat gravada al cap i m’anava tornant un cop i un altre durant tota la reunió. En acabar, i encara que no estava previst el torn de rèplica –només faltaria–, he repetit aquestes paraules d’Ayuso a tots ells i he tornat a demanar el confinament total per a Catalunya.

Acabada la reunió, he sortit corrents per fer la compareixença. En Pere havia anat escrivint els punts més importants. He retocat quatre coses (Annex 3).

Posteriorment, em comenten que ha agradat la fermesa amb què he sortit a defensar la nostra posició. Jo diria que tan sols era una qüestió de sentit comú. Ens hem situat al capdavant d’una reclamació molt senzilla, que piulo:

Demano als ciutadans de Catalunya que s’autoconfinin i només surtin a treballar els sectors de l’alimentació, l’atenció i assistència sanitària o serveis essencials. Qualsevol prevenció és poca. Fem de la lluita contra el coronavirus una lluita compartida, cívica i solidària. És l’hora de vetllar pels més vulnerables, de tenir cura amb tota la nostra força i estimació dels professionals de salut i emergències. Protegir-nos per protegir els altres.

Dino ràpid. No em trobo bé, tinc tos i el pit agafat. Com que el vice-president Aragonès ha donat positiu i hem estat compartint moltes hores de reunions aquests dies, em vindran a fer la prova. Estic molt cansat. Faig una migdiada que interromp Pere Cardús per dir-me que de la Moncloa pregunten si signem el comunicat conjunt. Li demano que me’l llegeixi. És espantós. Li responc que de cap manera.

Aprofito per enviar un missatge per WhatsApp al president Sánchez:

Presidente, el vicepresidente Aragonès ha dado positivo. La situación ya la has oído de la presidenta de Madrid. Catalunya va detrás. De verdad, no podemos esperar más. Alemania cierra fronteras. Chequia también. Te lo ruego, tomad la decisión de que la gente se quede en casa. Solo debe ir a trabajar el personal de servicios esenciales. Sin ningún reproche, seré el primero en felicitarnos de estas decisiones. Si quieres, puedo pasarte el contacto de los mejores doctores catalanes, que me insisten en tomar esta decisión. Y ánimos con tu mujer. Podemos luchar juntos contra esta emergencia. Hagámoslo. Saludos.

S’ha limitat a acusar recepció del missatge.

Estic pressionant perquè enviem oficialment el pla de confinament a Madrid. No localitzo la consellera Vergés. Cesc Esteve, cap de l’Assessoria Jurídica, ja hi està treballant. Ho enviarem demà a les 8h.

Al despatx de la consellera Budó ens trobem: el seu cap de gabinet, el secretari del govern, Pau Villòria, l’Anna i en Pere. Estic tan preocupat pel que pugui passar demà que intento a la desesperada que les patronals i els sindicats signem un acord que faci que a Catalunya puguem fer el confinament total. Parlo amb els presidents i secretaris generals. La conversa, amb alguns d’ells, és molt tensa i pujada de to. A mi em sembla terrible que els sindicats no surtin a defensar els treballadors. Per què els funcionaris i els polítics ens podrem quedar a casa i els treballadors de la construcció o de la indústria hauran d’anar a treballar? Els demano, els imploro que signem aquest acord, que per la salut de tots aturem el país. S’hi neguen els quatre, uns per falta de seguretat jurídica, altres per excuses que em semblen inversemblants.

Enmig de les trucades, arriba l’equip del SEM, el Servei d’Emergències Mèdiques, que m’ha de fer el test. Potser no ha estat fins ara que no m’he adonat “físicament” de a què ens hem d’enfrontar: semblaven un equip d’astronautes. Òbviament, ens hem fet la prova tots els que estàvem a l’habitació.

Em truca la Carola i em diu –via l’amiga Cristina Nadal, la doctora amb qui vam tenir la primera visita en què li van diagnosticar el càncer i amb qui hem esdevingut grans amics, com també després amb el Dr. Lacy, que la va operar– que em posi en contacte amb el Dr. Josep Maria Argimon, director de l’Institut Català de la Salut, que m’ajudarà. No el conec, però si la Dra. Nadal me’l recomana, li truco ara mateix.

A la nit, sopem junts en Pere i jo. En Pere també es quedarà aquests dies a Canonges, a l’habitació de convidats.

Per mi és com un retorn a l’inici de la Presidència, quan, tot just nomenat president, vaig optar per instal·lar-m’hi. Tot passava tan de pressa que gairebé ni tenia temps de sortir d’aquestes parets. Aquells dies es va desfermar una tempesta mediàtica que no sols em va afectar a mi, sinó tota la meva família. Sempre he pensat que tot plegat va ser d’un cretinisme tan monumental que va acabar girant-se contra els seus promotors. També van ser els dies que, nomenat el primer govern amb consellers presos i exiliats, l’estat espanyol no va deixar-los prendre possessió. Vam passar-nos quinze dies així, amb un president sense govern. Malgrat tot, les pressions per fer un «govern efectiu», que venien de totes direccions, em van obligar a nomenar un segon govern.

Ara tot just miro pel balcó de Canonges, on hi ha penjada la senyera. No passa gairebé ningú pel carrer del Bisbe. La nit és fosca com la gola del llop. Tanco la porta i recorro l’estança amb els ulls, el tapís del segle XVI que va adquirir la Diputació de Barcelona ara fa cent anys per redecorar el Palau i que ha acabat en aquest despatx, el retrat a carbonet de Macià de Ramon Casas, la taula del president Companys, la que Tarradellas, en tornar de l’exili, manà recuperar de l’edifici del Govern Militar on havia anat a parar després de l’espoli patrimonial feixista.

Macià, Companys –Irla va morir a l’exili–, Tarradellas, Pujol, Maragall, Montilla, Mas i Puigdemont, tots ells han treballat aquí en un moment o altre. I penso com afrontarien cada un la crisi que ens ve a sobre.

Escric un darrer missatge per a la ciutadania:

Demà dilluns –i dimarts, i dimecres…– ha de ser com aquest diumenge. Per la salut de tots, quedeu-vos a casa. Moltes gràcies a tots els ciutadans de Catalunya per la resposta responsable i solidària d’avui. Protegiu-vos. Per vosaltres, per ells, per tots nosaltres.

A les 23h pujo a dormir. Em costa. Ha estat un dia llarg. Les xifres que arriben a última hora són esgarrifoses. Cal confinar Catalunya, cal confinar Catalunya…

Dilluns, 16 de març

Els casos de coronavirus a Catalunya són: 1.394 positius i 18 persones mortes. A Espanya els positius arriben a 13.716, amb 309 morts.

M’aixeco congestionat, amb tos i mal de cap. He dormit incòmode, arraulit, suant a estones, amb calfreds.

Tenim una reunió d’hora, amb en Pere, al pis de dalt de tot de Canonges, on hi ha el menjador i on hem instal·lat una pantalla per connectar-nos amb qui convingui. L’Anna es connecta des de casa seva.

A les 9h em confirmen que ja s’ha presentat el pla de confinament. A veure què hi diu el govern espanyol.

Prenc una decisió que aquesta nit no em deixava de bullir al cap: cal informar a la ciutadania cada dia de la marxa de la gestió del coronavirus. I demano als consellers Buch, Vergés i Budó que, diàriament, compareguin en roda de premsa a les 13h.

Aprofito per enviar el nombre d’infectats i morts a UGT, CCOO, PIMEC i Foment. Cap canvi d’opinió. Només silenci o reiteració de les excuses d’ahir.

Informo als grups parlamentaris de la situació. En general, potser perquè tothom està commocionat, les intervencions són força constructives.

Avui continua la polèmica política amb tot el tema de la meva declaració d’ahir i pel fet de no haver signat el comunicat conjunt, que sí van signar tota la resta de presidents, Urkullu inclòs. Era el meu deure no fer-ho. Allò era un pamflet sobre la unitat de la pàtria. Em negaré sempre a firmar aquestes coses.

A les 12h, quan estic al pis de dalt de Canonges, em truca la consellera Vergés. Sóc positiu de coronavirus. M’ho temia. Ningú més dels qui es van fer la prova ahir ha donat positiu. Només jo.

Arriba en Pere. No el deixo passar de la porta. Hem de fer-ho saber a la ciutadania, em diu. Però jo en aquell moment només penso en la Carola. Pateixo per ella. Les seves cinc intervencions de càncer –l’última el febrer– i la químio… No té defenses. Si l’ha agafat, pot ser perillosíssim.

Em quedo una estona sol per escriure el comunicat. Realment, ha passat de tot, en aquesta legislatura: la no investidura del president Puigdemont ni de Jordi Sánchez ni de Jordi Turull; la meva designació, el primer govern que no va poder exercir, la moció de censura a Rajoy, l’arribada al poder del president Sánchez, la farsa de la taula del diàleg, la no aprovació dels pressupostos espanyols, les dobles eleccions espanyoles, els pactes municipals de tots amb el PSC i a la Diputació de Barcelona, el judici als presos polítics, la lluita de l’exili, la reacció a la sentència –que hauríem d’haver convertit en el momentum i que la classe política no va/m tenir el coratge de fer-ho–, el “Sit and Talk”, les ganivetades constants i despietades entre els socis de govern, incendis, inundacions, explosions, la retirada per part del president Torrent de la meva acta de diputat i ara la pandèmia, probablement la crisi més greu que viu el nostre país des de fa dècades.

Si haguéssim seguit una línia recta, si realment haguéssim volgut complir el mandat del Primer d’Octubre! Em passen pel cap imatges de les picabaralles permanents de tots contra tots. No estava preparat per a la crueltat de la política catalana. Potser tampoc tenia l’ambició ni la força que calen. Però jo em pensava que anàvem a fer la independència i no la guerra entre nosaltres. És absolutament necessari que el més aviat possible superem totes aquestes desconfiances per poder avançar d’una vegada per totes. Per això, ara no puc més que sentir una gran decepció. Tenir l’oportunitat de presidir el país i no haver pogut avançar, no haver estat capaç de saltar els obstacles que els uns i els altres anaven posant. Quina decepció!

S’ha parlat que sóc un president solitari. No crec que a la política s’hi vagi a fer amics, però sí que el respecte a la voluntat popular és sagrat, i que la veritat és la millor mostra de la dignitat d’un polític. Per això, davant de totes les hòrrides politiqueries que he vist –de les quals dec ser també responsable per no haver-les aturat–, la meva ha estat una solitud volguda, gairebé desesperadament promoguda per mi mateix, per allunyar-me de tot allò que jo pensava que era un engany al mandat del Primer d’Octubre. He pecat d’omissió? Segurament. Però també és veritat que no he abandonat mai cap lluita que per mi fos innegociable, al preu de perdre fins i tot el suport d’alguns dels meus companys. Sí, he comptat amb poques amistats entre la classe política. I, malgrat això, m’he sentit molt acompanyat per la gent en tot moment.

Quan anant amunt i avall del país sempre he estat rebut amb una gran cordialitat i estima, m’he preguntat sovint a què obeïa. Si hagués estat pels comentaris de tertúlies i articles polítics, m’haurien d’haver rebut a pedrades. I, en canvi, he gaudit de cada moment del contacte amb la gent, de la seva conversa, dels seus precs i preguntes. I de les seves crítiques. Probablement tampoc tenia una altra arma a utilitzar que la de la proximitat. En qualsevol cas, m’hi he sentit a gust. Espero que totes les persones amb les que hem compartit algun instant tinguin la mateixa sensació.

Tanmateix, sospito que no és qui sóc, sinó què represento. Hi he pensat molt i he arribat a la conclusió que es tracta de la “màgia de la Presidència”. El símbol, el mite de Macià i Companys; més que “poder”, l’aurèola d’alguna cosa pròpia, fundacional de la nació, lligada a la terra.

Quedem que Televisió de Catalunya connectarà en directe al migdia. En previsió del que pogués passar, l’Anna va fer instal·lar un hot point en una sala de Canonges. Es tracta d’agafar dos cables, connectar-los, trucar pel mòbil a TV3, posar-me el micro i… endavant. Jo, que era incapaç a casa de gravar una pel·lícula de la televisió en vídeo… Però ha sortit bé:

Bon dia,
Vull explicar-vos que, en haver presentat alguns dels símptomes previstos, m’he fet el test de la covid-19, que ha donat positiu de la malaltia.
Us parlo des de la Casa dels Canonges, on ja ahir em vaig instal·lar preventivament. Us torno a demanar, com he insistit aquests dies, que siguem tots molt conscients del perill d’exposar-nos i d’exposar els altres al risc del contagi.

Tant jo mateix, que continuo exercint totes les meves funcions com a president, com la resta del govern, continuem actius, decidits i determinats en la lluita contra aquesta malaltia tan expansiva. Més d’un miler de catalans ja la pateixen. En els propers dies seran molts més.

El repte per al país és formidable i ens cal una actitud més cívica, més solidària, més generosa que mai. Per això us torno a demanar l’autoconfinament solidari de tots. Per això torno a demanar al govern espanyol que autoritzi de manera immediata el pla de confinament que li hem fet arribar, així com totes les mesures que, des de divendres, hem anat proposant.

No podem deixar passar ni un minut més. Depèn de nosaltres. Però estem segurs, estigueu segurs: lluitarem junts i guanyarem junts.

Moltes gràcies i continuem. Endavant, sempre endavant!

Molts amics m’envien missatges de suport i ànim. Ara sí que Canonges passa a ser casa meva. Em sembla que només Macià, Companys i Tarradellas hi van viure (els altres presidents, molt ocasionalment). Durant quants dies?

Li dic a en Pere que agafi les coses i marxi. No es pot quedar ningú. Li sap greu i es resisteix, però no hi ha alternativa. A la tarda parlo amb el vice-president i els consellers Buch i Vergés. Em truquen del Clínic. Em diuen que si no tinc febre, vagi tirant de paracetamol.

Portem un dia sense el confinament que demanàvem. Insisteixo per Twitter en una doble via:

1. “The greatest error is not to move”. Anem massa dies tard, però mirem endavant, calia tancar la frontera. I tanmateix continua essent necessari tancar aeroports, ports i trens d’alta velocitat i sobretot que el Govern espanyol aprovi el Pla de confinament que ha presentat la Generalitat. No podem perdre ni un minut més.

2. Cal un pla de xoc econòmic urgent per part del govern espanyol: si es van dedicar 60.000 M€ a salvar la banca, ara es tracta de salvar empreses, treballadors i autònoms.

Amb més calma –ja li havia avançat abans de fer-ho públic–, em connecto per videoconferència amb la Carola, l’Helena i la Carola filla. Les enyoro. M’agradaria dir-los tot el que moltes vegades no he estat capaç o no he gosat de dir: que me les estimo amb bogeria.

Abans de dormir, surto al pont del carrer del Bisbe. Avui tampoc no hi passa ni una ànima. És el pont més fotografiat de Barcelona, obra mestra de l’engany amb què obsequiem els milions de turistes que envaeixen Ciutat Vella. Ells se’n van contents amb la fotografia pensant que és un pont gòtic medieval, i nosaltres no deixem de somriure davant de tants milions de fotos fetes a una obra executada el 1928 –això sí, bellíssima– per Joan Rubió i Bellver.

Trec el cap fins al Pati dels Tarongers. El seu silenci rebota contra les pedres. El terra és moll. Els tarongers tremolen pel vent.

Les gàrgoles tenen un aspecte fantasmal. El campanar sembla un monstre de Lovecraft.

Vaig al llit entre paracetamols, però també hi afegeixo mucolítics i aspirines, perquè he llegit a internet que a algú li va anar bé. És a dir, faig tot el que no s’hauria de fer. A mitjanit escric a Cesc Esteve: hem de fer el que sigui per confinar Catalunya. Per exemple, utilitzar la Inspecció de Treball, el que sigui, que es miri totes les eines i solucions possibles.

M’adormo.»

Podeu comprar Les hores greus a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.