El 20 de juny arribarà a les llibreries L’arrencacors de Boris Vian, l’última novel·la que va escriure l’escriptor francès, amb la qual torna als orígens i reconstrueix l’univers clos d’una família. Hi ha una casa dalt del penya-segat, un jardí ple de plantes que no existeixen enlloc més, un home i una dona que acaben de tenir tressons… Signa la versió catalana l’escriptor Joan-Lluís Lluís, que també ha escrit el postfaci. La publicació és de Club Editor i és per això que hem demanat a la responsable del segell, Maria Bohigas, que ens parli de L’arrencacors de Vian. També ens n’ofereix un fragment.

‘L’arrencacors’ de Boris Vian, realisme màgic a la francesa
«Quina novel·la voldries traduir?, vaig preguntar a Joan-Lluís Lluís després de treballar-hi El llibre dels finals de Joan Bodon, i ell va respondre: L’arrencacors. És la darrera novel·la de Boris Vian i un retorn a la infantesa. Parla de tressons en un jardí encantat, d’una dona que es transforma i d’un psiquiatre buit que xucla les vivències dels altres.

És també la novel·la que molts lectors francesos associem a L’escuma dels dies com la cara i la creu d’una moneda. ¿Quina moneda? VIAN. Quatre lletres màgiques per a qualsevol adolescent que ensopega i cau en el riu de la literatura. Associades –amb Vian tot són associacions dobles i triples– a RIMBAUD i al seu vaixell ebri. Hi ha un enlluernament, un enamorament boig, una revelació que assenyala una altra dimensió de la vida.

Per això em va fer tanta por la tria de Joan-Lluís Lluís. Trenta anys després, hauria de rellegir un llibre que duia incrustat a la part més tendra d’això que no sé com dir-ne però que existeix: el pinyol fet dels llibres que ens han conformat quan encara érem pastables. Hauria de rellegir un gran amor antic i córrer el risc que se m’esmicolés. No ve de gust, sotmetre un gran amor adolescent al tribunal de l’exigència adulta.

Potser per això vaig preferir esperar que arribés l’altre Arrencacors, el de Joan-Lluís Lluís, girat a la llengua catalana. I el miracle s’ha complert. L’arrencacors, mirat amb ulls com fetge cansat de lectora adulta, té la mateixa llum que en el record. Una llum intensa i rasa, que retalla amb precisió cada bri d’herba –aquesta herba ‘cilíndrica, verd fosc, esponjosa’ que cobreix el jardí de la casa dalt del penya-segat on han nascut tressons, i on la mare es transforma com va veure Vian transformar-se la seva quan tenia dotze anys i els metges van diagnosticar-li una bomba de rellotgeria al cor: mesures de protecció arreu, per allunyar el perill de viure i tenir ales.

Però no hi ha només la casa, hi ha també el poble veí, que ha resolt el problema de la vergonya condemnant un sol home a pagar per tots. Les novel·les de Vian són escrites a França durant els anys quaranta, val la pena tenir-ho present quan observes la vida absurda i sensitiva dels humans a través dels ulls d’en Jacquemort, un psicoanalista a la recerca de pacients que omplin el seu buit interior. ¿Surrealista, Vian? En tot cas, a la manera de Rodoreda en La mort i la primavera. Els ulls del creador transformen l’experiència viscuda en una matèria que no reconeixem tot seguit, i d’aquesta manera ens l’empassem i la deixem arribar a aquest pinyol que encara ens pasta, quan som adults, a condició que l’obra sigui molt bona. L’arrencacors de Boris Vian ho és, i ho diu prou l’homenatge que li fa Joan-Lluís Lluís acollint-lo en la seva llengua i en el seu món.»

Maria Bohigas, editora

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb