Una petita recapitulació més de paraules i expressions, en aquest cas d’anàlisis polítiques. I no sempre mèdiques, per bé que tenir-ne en consideració algunes és bo per a la salut política, que és com dir la salut i prou. No totes són meves, són de la intel·ligència col·lectiva que ve de parlar, llegir i debatre:

Resultats electorals: Em fixo en els espanyols. L’únic analista que els va predir i clavar va ser un agricultor, mon germà Jaume, elector aragonès. Davant les batusses entre les esquerres (en sentit ample) de la fallida legislatura, va dir cap al març o potser abans: tot això representarà entre deu i catorze diputats més per al PP. Sempre costa de donar la raó al germà gran, caram, però la hi vaig donar la mateixa nit electoral enmig de les seves rialles mefistofèliques que amagaven una mica, només una mica, la seva aflicció.

És la millor anàlisi també del perquè dels vots perduts d’UP i per què no ha estat així ni en el cas català ni en el basc. A propòsit: per què no se’n parla més, dels resultats electorals a Euskadi?

Guanyar i perdre: L’escriptor i amic Jordi Bonells, format amb l’historiador Pierre Vilar i el sociòleg Pierre Bordieau, m’envia aquesta anàlisi:

‘Petita reflexió sobre les eleccions. Sembla com si el PP fos el triomfador i Unidos-Podemos el perdedor. Però es reflexiona (si es reflexiona…) solament comparant el 20/12/15 amb el 26/12/16, oblidant o fent oblidar que aquestes dues eleccions formen part d’un mateix procés electoral que caldria comparar amb el del 20/11/11. I si es compara el que s’ha que comparar:

PP:  de 44,63%, 10,9 milions de votants i 186 diputats (53,14 % de la cambra), passa a 33,03%, 7,9 milions de votants i 137 diputats (39,1% de la cambra)

Unidos-Podemos: de 6,9% d’IU, 1,7 milions de votants i 11 diputats (3,14% de la cambra), passa a 21,1%, 5,05 milions de votants i 71 diputats (20% de la cambra).

On és el èxit i on el fracàs?’

Populisme: Comento amb Amanda Cuesta, llibrera de La Caníbal amb Jesús Arpal, l’article de Josep Ramoneda a l’Ara d’aquest dimecres sobre el populisme, que recomano. L’analista posa les coses a lloc respecte de la paraula, advertint de les diferències entre els usos que en fan el PP i UP, tot concloent en el cas de les noves esquerres: ‘El que s’etiqueta com a populisme sobiranista té nom propi: independentisme. El que és assenyalat com a populisme d’esquerres necessita trobar nom propi si vol començar la remuntada. I no crec que hagi de ser populisme.’ L’Amanda afegeix: ‘Ja té gràcia que el PP acusi Podem de populista, quan ell mateix es diu “Popular”.’ Li dono la raó. Ens hem acostumat al nom, però, per què és diu ‘Popular’ el PP? Les paraules no ens diuen res?

3%: He perdut el compte dels ajuntaments catalans i espanyols que són investigats per la Guàrdia Civil. En última instància, la xarxa prové de Catalunya, que en aquest sentit potser no està gaire lluny de les corrupteles del País Valencià. Finalment, és la consultora Efial, gestora del cas 3%, la que va crear l’estructura paral·lela i els comptes bancaris a Andorra de la xarxa corrupta catalano-espanyola a partir de la CDC que ara canvia de pell… Quina llàstima que el president Maragall no pugui veure-ho amb totes les facultats i la seva memòria. Una historiadora em comenta que quan el president Maragall va dir a CDC al parlament allò avui clàssic de ‘Vostès tenen un problema i es diu 3%’ va començar la seva caiguda en desgràcia, dins el seu partit.

Socialisme: L’informe Chilcot d’aquesta setmana esgarrifa. El laborista Blair. Ai. Els soldats, sempre, els grans abandonats. Per no parlar dels efectes duradors d’aquelles mentides monstruoses, que Vicent Partal comentava amb agudesa dimecres. El ministre Valls a França, ai. Un col·lega periodista a París em diu: ‘Ja no sé com posar-m’hi, amb aquest home. Un dia diu que a França no es pot parlar en llengua corsa, només en francès; si això ho diu Aznar, mira, ja se sap; però el fill d’un emigrant culte i catalaníssim? I un altre cop, dia rere dia, fa aprovar les seves lleis a l’assembla nacional a cop de decret inapel·lable.’

En paral·lel, i enllà de què vol dir avui socialisme i, sobretot, per què es continua dient així la política dels laboristes britànics com dels socialistes francesos –fem-hi els paral·lelismes que ens corresponguin–, acabo amb la petita descripció de l’historiador Fontana sobre el Brexit: ‘la forma en què els treballadors pobres i la gent dels pobles i del medi rural s’han carregat a Gran Bretanya la palinòdia que havien organitzat les elits de Londres’, que podeu llegir ací.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.