Assange: un veredicte humanament satisfactori, però políticament molt preocupant

La magistrada evita l'extradicció d'Assange però estableix les bases per a extradir qualsevol que faça allò que ha fet Assange

Vicent Partal
Vicent Partal
05.01.2021 - 11:04
Actualització: 05.01.2021 - 12:04
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Acostumats a l’emboirada prosa judicial hispànica, llegir el veredicte dictat ahir al matí per la jutgessa Vanessa Baraitser en el cas “Assange vs. el govern dels Estats Units” gairebé podria causar un plaer literari i intel·lectual. Formalment el text és magnífic, cristal·lí, endreçat, comprensible, exhaustiu, sòlid en definitiva, fins que de sobte la magistrada anuncia lacònicament, gairebé inexpressivament: “Considere que l’estat mental del senyor Assange és tal que seria cruel i injust extradir-lo als Estats Units d’Amèrica.” I per aquesta raó en denega l’extradició.

La primera reacció arran del veredicte, òbviament, va ser d’alegria. D’una enorme alegria. No s’ha acabat el malson de Julian Assange, ara hi haurà segur un llarg procés de resposta, però semblaria raonable que l’editor de WikiLeaks fos posat en llibertat ben aviat –fins i tot malgrat tenir pendent encara la pena anglesa pel trencament de condemna. Assange no ha pogut eixir al carrer i passejar-hi d’ençà del 19 de juny de 2012, quan es va refugiar a l’ambaixada de l’Equador a Londres. Ha viscut gairebé set anys dins l’ambaixada, amb un balcó per única comunicació amb l’exterior, i després ha passat més de dos anys i mig detingut en una presó d’alta seguretat en condicions que fins i tot l’ONU ha considerat una tortura. Ja és prou patiment i, per tant, és una alegria immensa pensar que prompte podrà passejar a l’aire lliure, dormir en un llit normal, fer un cafè o una cervesa, comprar un llibre o un ordinador i en definitiva gaudir de les condicions normals de vida de qualsevol altre ciutadà. No hi ha cap dubte que Julian Assange ja ha pagat ben cara la seua valentia a l’hora de revelar els crims de guerra americans a l’Afganistan i l’Irac i té merescut de sobres un descans.

Ara, aquesta alegria és tacada completament, amargament, per l’elaboració teòrica de la jutgessa Baraitser. I sobre això tan sols se m’acut de dir que la sentència és humanament molt satisfactòria, però políticament molt preocupant i perillosa.

Perquè amb una qualitat professional més que notable la senyora Baraitser en realitat desmunta peça a peça tota la defensa del senyor Assange. Amb una contundència esfereïdora. Tanta que res no feia preveure el veredicte, si la sentència es començava a llegir sense saber-lo. I això sí que és greu, perquè si l’extradició d’Assange era un colp mortal a la llibertat d’expressió al món occidental, la denegació de l’extradició ha acabat essent això mateix, en el moment que la magistrada ha fet ús de l’argument més exòtic per denegar-la. I dic ‘exòtic’ en el segon sentit etimològic de la paraula: que és o es fa estrany.

Ras i curt: la sentència diu que allò que va fer Assange al capdavant de WikiLeaks mereix la condemna demanada, però a ell –i cal suposar que tan sols a ell– hom no li exigeix de complir-la. Gràcies a un subterfugi, la salut mental, que té un fonament real però que, paradoxalment, tal com és emprat en la sentència, es farà servir per condemnar els Assange del futur. Implacablement.

En l’escriptura, en qualsevol forma d’escriptura, la coherència és un pont lògic que uneix paraules, frases i paràgrafs –és, en definitiva, aquell famós “una paraula porta a una altra” que la Grècia clàssica ja va saber detectar. Una escriptura coherent connecta les idees amb fluïdesa i articula el discurs de manera que la conclusió sembla inevitable. I és precisament per això que sobta tant, i que resulta tan sospitós, que algú escriga amb la coherència amb què escriu la magistrada Baraitser però la conclusió a la qual el discurs arriba no siga la inevitable sinó exactament la contrària.

En coherència amb tot allò que diu de cap a cap de les 133 pàgines del text, Assange havia d’haver estat extradit als Estats Units. Personalment, no puc alegrar-me més que això no siga així, però, per desgràcia, em fa l’efecte que hi ha consideracions que manquen a l’escrit, extrajudicials, que s’han tingut en compte i que han acabant duent l’afer a una aparent doble victòria que és en realitat una derrota per a nosaltres: Assange guanya perquè eixirà al carrer, sí. Però els Estats Units guanyen perquè al pròxim Assange li serà molt difícil d’oposar-s’hi, en vista del precedent legal establert ahir.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Ramon Caralt
Ramon Caralt
04.01.2021  ·  22:18

Nedar i guardar la roba, ha fet la senyora Vanessa.

Josep Usó
Josep Usó
04.01.2021  ·  22:53

Els interessos econòmics dels qui viuen de les guerres són molt poderosos. Massa poderosos. Per això sempre cal mantindre el propi criteri, davant de qualsevol “informació”. I en el cas de les guerres, la pregunta a respondre hauria de ser: Qui guanya, amb això? Igual com a les novel·les policíaques victorianes. Aquell és el culpable. I a totes les guerres, com més va més, el qui més pateixen són els civils. L’enhorabona al senyor Assange, per la part que li toca.

Anna Prats
Anna Prats
04.01.2021  ·  22:53

Ja és això. Tant de bo el patiment d’en Assange acabi finalment, i sembla que podria ser així.
Però tot el que ha sofert –també aquest judici– és un atac contra el periodisme d’investigació i la llibertat de premsa, que sembla orientat a dissuadir periodistes i editors d’exercir la seva feina. Des que es va redactar el Conveni de Tromsø, el TEDH i el Comitè de Drets Humans de l’ONU van reconèixer l’accés a la informació com a dret fonamental.
Aquest és un mal precedent.

Esteve Freixa Baqué
Esteve Freixa Baqué
04.01.2021  ·  23:00

Gràcies per aquesta anàlisis i per tot el que aportes per ajudar-nos a comprendre la complexitat del cas i l’altra cara de la moneda. A la televisió francesa han entrevistat un dels avocats d’Assange i ell també ha dit que la defensa estava convençuda que el veredicte de la jutgessa seria favorable a l’extradicio i ha qualificat la sentència de “verdader miracle”. Ara ho entenc millor. Gràcies pels aclariments més enllà de la simple noticia sense el sempre necessari context. I, per suposat, com tu dius, humanament, una gran satisfacció. Doncs si l’haguessin extradit, a més del perillos precedent que assenyales, el pobre home hagués passat la resta de la seva vida a la preso.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
04.01.2021  ·  23:06

Realment no lliga escriure 133 pàgines (dieu, Sr. Partal) d’argumentacions raonades i acabar dient que no el lliuraran perquè no podria ser tractat suficientment bé a una presó dels Estats Units, oi?
Bona nit!

Josep Gualló
Josep Gualló
04.01.2021  ·  23:06

ENTENC QUE ÉS UNA SENTÈNCIA QUE NEGA LA LLIBERTAT DE DENUNCIAR LES ATROCITATS COMESES PER EL TEU PROPI PAÍS

Degut als anys que ha romàs sense poder eixir al carrer. set en una ambaixada i dos més en una presó d’alta seguretat, la jutgessa considera que esta en unes condicions. mentals mol deficitàries, i no podria suportar l’extradició als EEUU.

Per aquest motiu i només per aquest no concedeix l’extradició i en conseqüència la condemna que sofriria a Americà.

Hem de sentir molta alegria per la persona que.no rebrà mes castic que el que ja ha tingut immerescudament.. Però la sentencia ha creat una jurisprudència que si en el futur s’aplica pot esdevenir un perill per els dret humans.

Joan Benet
Joan Benet
04.01.2021  ·  23:11

Val més que ens en comencem a fer a la idea: vivim en dictadures. La única raó per la que encara podem votar és perquè res de substancial pot canviar el resultat del nostre vot. Només una revolució podria canviar les coses. I serà costosa perquè aquests malparits no deixaran anar el control per les bones. Per molta gent que ho demani. El dia que varem perdre el control sobre com i quan pagar els nostres impostos varem perdre la llibertat. Ara, ni que ens volguéssim negar a pagar, no podríem.

Antoni López
Antoni López
05.01.2021  ·  00:05

Molt d’acort amb en Joan Benet.

Josep Mª Juanpere
Josep Mª Juanpere
05.01.2021  ·  00:17

Molt d’acord amb en Joan Benet

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
05.01.2021  ·  00:41

Va a Assange toda la mia incondicional solidariedad por ser el un auténtico Antifascista, siendo la unica autentica esencia del Antifascismo la Nobleza de Espíritu en su lucha contra toda porquería con la cual el fascismo se expresa y se identifica.

El mejor honor que podemos hacer a Assange es no bajar la atención hacia la lucha que se esta combatiendo contra el fascismo en el frente interno de Catalunya.

No hablar claro de los juegos sucios que los fascistas están haciendo en Catalunya solo puede servir para facilitar la obra de estos criminales.

Hay que focalizar nuestra atención en la gestion de la pandemia que los de ER estan haciendo desde la Generalitat de Catalunya.

Es evidente que están haciendo de todo para crear el caos y justificar asi la supresión de las eleciones del 14 de Febrero.

Están usando los mismos medios sucios que los franquistas de España…

Y si usan los mismos medios sucios de estos criminales es solo porque tienen la misma asquerosa cabeza podrida.

Hay que pararlos. Y esto es prioritario… Este nuestro impeño es el modo mas efectivo para honorar nuestra Dignidad, nuestro Antifascismo y la Dignidad y el Antifascismo de Assange.

Jaume Riu
Jaume Riu
05.01.2021  ·  07:14

Amnistia o indult, aquesta és la qüestió.
A Catalunya no hem demanat mai el perdó en forma d’indult perquè això seria un regal enverinat, com li han fet a Julian Assange.
Molt bona anàlisi de Vicent Partal d’una sentència de “perdó humanitari” que encara fa més mal, perquè ens esperàvem que l’estradissin i hem de donar gràcies a la jutgessa, tot i que així s’estalvien d’exonerar el delicte amb una amnistia.
Sentència que reforça la gravetat del suposat delicte.
Veurem això mateix a Catalunya amb els presos polítics?
Jordi Cuixart, molt lúcid, ja es va afanyar a dir que el perdó no és la prioritat.

Albert Miret
Albert Miret
05.01.2021  ·  07:23

La “civilització” del món occidental ha fet i segueix fent una regressió brutal cap a l’època feudal. Ja tornem a patir amb una classe alta plena d’ignorància i les seves innumerables muralles físiques i mentals que per desesperació fan desdir de tots els drets humans. Gràcies als seus exèrcits de sicaris comprats i mantinguts pel poble, poden desfer qualsevol brot d’intel·ligència civil, mentre a l’altra banda dels murs, els esclaus enriquim obligatòriament als nobles per a ser més i més esclavitzats. Això, ornat amb quatre drets ficticis que mai obliguen als senyors, és el que en diuen sense gens de vergonya: justícia i progrés. Aquesta forma d’explotació, amb sort et permet sobreviure físicament, però intel·lectualment ho fa impossible.

Ramon Bonet
Ramon Bonet
05.01.2021  ·  08:10

Aixi doncs , si el anomenat per la jutgesa estat mental ” tal ” , evoluciona positivament vers un estat mental ” qual ” millor , ja podria extredir-se ? .

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
05.01.2021  ·  09:10

Era d’esperar una sentència favorable als poders a l’ombra dels Estats. I aquesta ho és, perquè en el fons condemna a Julian Assange per abanderar la llibertat d’informació contra els poderosos deep state.

Era d’esperar perquè s’ha dictat ara, un cop consumat el Brexit, i Londres necessita subornar als USA per a avançar en futures negociacions comercials bilaterals. Aquest és el fons de la qüestió, el poder econòmic per sobre de qualsevol dret humà.

El comunisme va néixer com a reacció a les dictadures aristocratiques i, especialment, a les dictadures econòmiques industrials de primers del XX. Malauradament el comunisme va acabar essent una altra mena de dictadura, igual de ferotge.
Ara crec que s’està covant algo, que no sé com es definirà, que petarà quan les noves dictadures econòmiques facin que la vida comenci a ser insuportable per a una majoria de la gent.
Tindrem noves revolucions tard o d’hora, es vessarà mes sang, i tot perquè cada cop hi ha menys líders polítics que pensin en el poble per comptes de pensar en el preu que cobraran per servir als nous poders a l’ombra.

Pep Agulló
Pep Agulló
05.01.2021  ·  09:13

UN “BON REDACTAT” PER JUSTIFICAR LA RATIFICACIÓ DE LA CONDEMNA…

És allò que en les pel·lícules doblades al castellà es deia: “lo quiero vivo”… Extradit amb plena salut per complir la pena.

Quan es toca la seguretat de l’Estat les formes democràtiques civilitzades muten cap a les formes autoritàries de països poc menys que feixistes.

La diferència entre els togats espanyols i els anglesos en quan a la condemna dels drets democràtics de qui ha desafiat l’Estat, és formalment diferent.

Uns defensen el dogma de la unitat de la nació i n’adapten la llei. És el decalatge entre un règim neofranquista que intenta aparentar ser una democràcia, amb unes lleis que han de tenir un cert ressó de la justícia que s’imparteix a Occident.

Els altres, les democràcies occidentals, defensen el dogma de la justícia i en tenen prou en aplicar les lleis… Les han fet a la seva mida.

Per això, en un cas, l’espanyol, la crueltat de la pena l’han d’exhibir perquè és una venjança i no hi caben febleses en el tracte a l’enemic. En l’altre cas, l’eximent humanitari, tapa la crueltat de la mateixa condemna. És una ajornament mediàtic, no pas polític.

Si no l’alliberen, els drets de Julian restaran negats en un estat d’indefensió total.

LLIBERTAT PER A JULIAN ASSANGE!

Carles Viñals
Carles Viñals
05.01.2021  ·  09:15

Ja fa temps que la meva visió global del món es resumeix en la dels Srs. Joan Benet i Albert Miret. El món el governa el capitalisme amb l’ajut indispensable del feixisme, el seu fill no reconegut. Descarat i orgullós en el cas d’Espanya; disfressat i vergonyant en moltes (massa) democràcies. Hi ha una mena de consens general, fins i tot entre les seves pròpies víctimes, en amagar que, com a creació del capitaiisme i garantía de supervivència, el feixisme en qualsevol de les seves formes, que només varien en funció de les necessitats del primer, és consubstancial amb ell i, per tant, persistent i omnipresent.

Només els qui s’hagin pres la molèstia d’observar amb atenció ia història d’Europa des de la IGM fins avui mateix, poden arribar a aquesta conclusió. La Gran Guerra europea, la Revolució Russa, l’ascens del feixisme a Italia i Alemanya, la guerra civil espanyola, la SGM, la guerra freda, Corea, Vietnam… un fil comú lliga tots aquests esdeveniments, que no han tingut altre propòsit que perpetuar la dominació d’una minoría opulenta i ortodoxa sobre una majoría indigent i heretje.

Això ve de molt lluny i. qui vulgui saber per què els heretges oprimits ho tenen tan difícil per triomfar sobre els seus opressors, que encara no ho han aconseguit, pot assabentar-se, per estrany que pugui semblar, llegint el capítol XVI de El nom de la Rosa, “on Guillem parla a Adso del gran riu herètic, de la funció dels simples dins l’Esglèsia, dels seus dubtes sobre la cognoscibilitat de les lleis generals i, gairebé incidentalment, li explica com ha desxifrat els signes nigromàntics deixats per Venanci.”

Les revolucions francesa i russa feren el que pogueren, però la GRAN REVOLUCIÓ, la REVOLUCIÓ MUNDIAL, és encara per arribar. Tant de bó no es faci esperar.

Eduard Samarra
Eduard Samarra
05.01.2021  ·  09:18

Que hi hagi molts menys comentaris a l’editorial que els que habitualment hi ha a aquesta hora per mi és indicatiu de la falta de conscienciació que hi ha sobre com funciona el món. Ens costa veure més enllà de casa nostra, o inclús dels nostres problemes del dia a dia.

Per això celebro aquest editorial, perquè avui tocava parlar d’això. Perquè és gravíssim i perquè és una peça cabdal de tot plegat, pandèmia inclosa, encara que molts no ho vulguin veure. Tot lliga amb tot, car amb un periodisme realment independent la gent no es creuria les aberrants mentides necessàries per a justifcar la barbàrie (la “manufactura del consentiment” de Chomsky).

Per a qui vulgui aprofundir en el tema concret d’Assange (i parli anglès) aquí deixo un enllaç d’una periodista australiana independent que ha seguit el cas fil per randa.

https://caitlinjohnstone.com/2021/01/04/the-assange-extradition-ruling-is-a-relief-but-it-isnt-justice/

Josep Salart
Josep Salart
05.01.2021  ·  09:23

Destapar crims de guerra és l’autèntica victoria de qui es capaç de fer-ho, i jugar-se uns anys de vida és un preu que probablement saps que el pots pagar i davant d’una valentia com el del senyor Assange només pots que agrair-li i posar-te al seu servei. El d’ell i al de tots els Assange que continuaran i continuarem fen el mateix: enfrentar-nos a les injustícies.

Es per això que, si hi ha una cosa que repugna és ser tot lo contrari del senyor Assange, un botifler que s’entregar-te al botxi, sense lluitar i mentint als lluitadors del carrer.

Per lo demés, a nosaltres ens toca treure els nostres presos polítics perquè allò que a espanya en diuen justícia, és injustícia per nosaltres.

Presos polítics: si el 14 de Febrer el poble de Catalunya entén que no s’ha de votar a ERC, us alliberarem.

Us tenín cada dia de cada dia en el pensament¡¡¡¡¡

Rafael Benavent
Rafael Benavent
05.01.2021  ·  09:55

Aquesta jutjessa ens està dient: “Contra els poderosos no vages”. L’únic mal que han d’afrontar és que periodistes com Assange posen en evidència els seus abusos de poder. Com en el cas del negre assassinat pel policia posant-li el genoll al coll. Res a dir si les càmares no l’haveren aixampat.

Jaume Jose
Jaume Jose
05.01.2021  ·  09:59

Estem davant una nova entrada a l’Edat mitjana. Necessitem l’assessorament dels medievalistes per analitzar si podem evitar d’esdevenir serfs.
La jutgessa Vanessa Baraitser ha demostrat no estar lliure del sistema feudal que ens estan imposant al no valorar la culpabilitat del demandant d’extradició.

ramon Feixas
ramon Feixas
05.01.2021  ·  10:39

Si a l’Amèrica llatina parlen d’un carro per referir-se al que nosaltres en referim a un cotxe, exemplifica que l’evolució duna evolució (de la força de l’animal a la força mecànica) pot comportar o no evoluciones semàntiques. En el cas den que es refereix l’editorial ho veig més una evolució religiosa de la praxis, però que s’ha mantingut conceptualment afers polítics que han ocupat el lloc dels religioses després que le déu diner fes abdicar els germans grans (La trinitat i Al·là) que ja varen nàixer impalpables per la majoria d’humans i van haver de simular no haver estat creats per l’home. És inqüestionable que el tribunal d ela inquisició va ser un tribunal religiós. Ho era gràcies al poder executiu que hi havia al darrere. L’aplicació de les lleis és current que sigui en funció de la força coactiva que al darrere. Prova n’és la capacitat executiva del tribunals de drets humans. El governador de la comunitat autònoma Judea que fa 20 segles es va rentar les mans, ho va haver de fer perquè davant d’un fet religiós no tenia cap mena de competència. No és quelcom indubtable que els secrets d’un estat bèl·lic són d ela família dels misteris religiosos? No ens escoltem cada dia que els que bombardegen ho fan per la democràcia i primaveres alliberadores? Amb els xafastres que fan no és un misteri que la societat n’accepti aquests termes? En el marc d’una religió monoteista com la del déu diner é totalment coherent el que ha fet aquesta jutgessa. Com a mínim la sentència mostra humanitat. Just al revés dels tribunals franquistes espanyols amb la seva revenja. L’exposició és lògic que l’hagi hagut de fer segons els paràmetres que dicta la religió del capital, amb la cruesa imprescindible de la mostra de valors a la que estan sotmesos per prosperar en la seva carrera. Els gestors polítics estan per dessota dels altres poders. Si les guerres que han prosperat fins a arrasa orient mitjà haguessin estat voluntat der la majoria de la ciutadania dels països participants es podria parlar d’assumptes polítics, però més aviat ha estat tècnica d’imposar criteri de Hollywood qui ha fet possible la bestialitat d’una cultura que dedica els principals recursos a fer la guerra, sembrar odi i , misèria, sotmetiment destrucció.. La perspectiva històrica ensenya la creu i l’espasa encapçalant la tropa. Ara ho fan les accions i les bombes. Significa que la gestió política continua tenint els dos poders a qui servir.

JOAQUIN PALOMAR
JOAQUIN PALOMAR
05.01.2021  ·  11:25

Està clar que també a Anglaterra hi ha jutges presionats per els poders reals. Encara que ha buscat una fórmula per acontentar el poder amb la sentència tot i excusant-se en la salut de l’acusat per evitar l’extradició, el cert és que formalment la jutgesa ha considerat culpable a Julian Assange. Per a mi un cas gravíssim de com els poderosos estan intentant modificar el món, retallant llibertats i drets individuals i col·lectius per assegurar que les posicions de poder no canviin. Si bé molts ho veiem, no cal tenir gaires estudis, també és cert que molts no ho veuen, estan distrets amb pandèmies polítiques i reis condemnats a viure el luxe fora de casa seva, o senzillament enganyats pels llenguatges enganyosos de la premsa col·laboradora.
La pregunta és, però, què podem fer? Com podem organitzar-nos, unir-nos, actuar, rebel·lar-nos…???

Aleix Gaus
Aleix Gaus
05.01.2021  ·  11:30

Julian Assage ha tin molt coratge a posar a la llum uns crims contra la humanitat, per tan si ho mirem en el sentit humanistic és una victoria. Ara bé la meva pregunta és si les condicions mentals haguesin sigut optimes s´hagués fet la extradició? Si ho mirem juridicament pot ser una tristesa, malgrat tot felicitats per Julian Assage

jordi Rovira
jordi Rovira
05.01.2021  ·  11:53

No he llegit aquesta argumentació formal (tan ben travada ) que desplega la jutgessa anglesa en les 133 pàgines que acompanyen aquest veredicte, segons ens explica l’editorial d’avui. Sí entenc que tothom ( i aquí incloem els mateixos advocats de la defensa ) tenien ben present una jurisprudència pensada per a castigar la revelació de secrets d’Estat. És a dir, la llei posa per davant dels drets polítics a la llibertat d’expressió, d’informació i d’opinió individuals; els drets polítics destinats a protegir els Estats. Però es modera davant qüestions humanitàries que l’aplicació de tota pena ha de tenir en compte, en tant quan la justícia s’aplica sobre algú concret, al qual no pot ser víctima de cap venjança; sinó de la norma. El cas Assange, és justament això mateix. El cas Assange és una píndola més en aquesta lluita entre els drets individuals ( inclosos en els drets col·lectius i humans ), i els drets dels Estats. Una guerra que ocupa el sentit històric de la nostra època. Hem deixat la pugna entre les ideologies comunista i capitalista; potser per entrar en la controvèrsia entre els Estats i les seves nacions. I aquest veredicte preocupant, deixa un espai (no entrant-hi ), per a fer la reforma d’unes lleis que cauen en aquestes contradiccions (que són d’índole clarament polític). De nou, la llei no pot passar per davant de la política.
No sembla pas que vinguin temps ni calmats, ni avorrits. I si a la pandèmia vírica, sumem ( tal i com suggeria l’editorial de cap d’any ) la pandèmia política; podem presumir que el terratrèmol que ens ve al damunt té amplitud planetària. Sembla que Catalunya està en l’epicentre d’aquest moviments. Un epicentre que sortosament és prou escampat arreu. De moment però, la nostra no és pas una postura provinciana i retrògrada. M’ho prenc com a bon senyal!

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
05.01.2021  ·  13:12

En un món de militars i bancs assassins era d’esperar.
La història es repeteix ciclicament i tornen els absolutismes que volen anorrear els avenços socials aconseguits amb suor i sang per la gent del carrer.
Assange ha denunciat profeticament els abusos d’aquesta elit cobdiciosa de poder.
Els profetes poden ser assassinats però la seva denúncia fa avançar la pau i la solidaritat.

El volen condemnar. El volen fer callar.
Tots nosaltres podem ser la seva continuació si som valentes com Julian.

Rubén Cruz
Rubén Cruz
05.01.2021  ·  14:24

Com més va més evident és que els secrets d’estat només els revelarà un altre estat que resulti guanyador d’una bona brega. És el que va passar després de la Segona Gran Guerra, al judici de Nuremberg, tot i que els veritables secrets (els amagats) se’ls van fer seus els aliats per mirar de treure’n profit: tota, la resta, la misèria humana ni es podia ni es pretenia amagar. A la Segona Guerra del Golf es va prometre que es faria brillar la veritat del règim iraquià (és a dir, la maldat encarnada) i, en acabada la destrossa, allò que no es va trobar es va inventar i circular pels mitjans globals: la Mentida que ens acompanya.

Però aleshores tot queda en casa, “lo comido por lo servido” (agrairé qui en sàpiga dir la dita catalana adient): Un estat poderós cau i li succeeix un altre estat de més fort encara, que només en farà la befa justa, sense ni desvetllar els mecanismes perversos del seu poder. I encara posarà una flor a la seva tomba, amb l’ajut d’inefables periodistes i historiadors veneradors dels poderosos.

Miquel Àngel Sirera
Miquel Àngel Sirera
05.01.2021  ·  16:35

Llegit a una tàpia a La Garriga:
Si votar fos útil, ja estaria prohibit

jaume vall
jaume vall
05.01.2021  ·  19:00

Jordi Rovira fa una reflexió prou oportuna.

En qualsevol cas, i abans de continuar a fer-nos els bons, purs, i empàtics amb tots els sofriments, i poder continuar a blasmar el que fan l’estat espanyol, i la majoria d’estats que ens envolten, si us plau, fem un exercici polític d’imaginació, tant a nivell personal com a a nivell social. En forma de pregunta :

Què acceptaríem que fes el nostre govern sobre l’assumpte si tinguéssim una república independent?

Perquè esclar, des de la inocència de no haver de decidir com a estat, és fàcil optar per la via acusatòria. Si els nostres dirigents, si els nostres jutges rebessin la pressió de la primera potència mundial, ¿actuaríem amb llibertat incorruptible, o també faríem equilibrismel com ha fet la jutgessa ?

Quan opinem sobre algun subjecte delicat, reflexionem, “si nosaltres fóssim un estat independent, què acceptaríem, que toleraríem, què ens preocuparia” ? Serem tan exigents, tan bonistes, tan defensors del bé i tan crítics del mal, si les imperfeccions venen “dels nostres” ?

(Així ens acostumaríem , també, a pensar -i a actuar- COM SI tinguéssim ja la república. No fos cas que aleshores llisquéssim pel pendent del conformisme i de la raó d’estat)

enric llopis
enric llopis
05.01.2021  ·  19:35

La justicia al servei dels poderosos.

Jordi Casanellas
Jordi Casanellas
05.01.2021  ·  20:59

Si a la editorial, si als comentaris. Especialment als dels Srs. Joan Benet i Carles Vinyals.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies