Ribera baixa del Cinca, agost del 2019 (fotografia: Mercè Ibarz).

És el retorn dels tractors en cua a les carreteres cap les ciutats. Encara que sembli, aquests dies, que la protesta agrícola és cosa de les terres ibèriques del costat i no de les del domini lingüístic que ens acull, no ens enganyem: passa arreu i si encara no ho veiem a les teles i a les portades, és al caure; o potser no, si persistim en la ceguesa que així promou l’abandó pagès. Passa també a Alemanya i a França, encara que ens ho expliquin ben poc els mitjans, també hi surten els tractors a carreteres i carrers. La cancellera Merkel s’acaba de reunir amb les grans plataformes d’hípers i súpers de capçalera alemanya que, allí i a tot Europa, dominen el mercat de la distribució i comerç agrícola d’hortalisses, fruita i més, a preus infames que, així i tot, són preus centenars de vegades més alts que els que rep la pagesia que els produeix en un sistema d’agricultura intensiva, més i més industrial, fins i tot uberitzada, crisi climàtica inclosa. En el marc d’una política agrària europea que ben bé es pot dir criminal, la temible PAC, si atenem al suïcidi de pagesos a França, gairebé diari, cada dia o dos es mata un pagès, una pagesa.

El tractors han sortit aquests dies al delta de l’Ebre, s’han plantat a la vora de la mar, per recordar-nos que tot allò que ens dolia tant a tots fa quatre dies continua sense cap mena de resposta institucional, ni aquí ni allà. La Unió de Pagesos reuneix el seu congrés, el tretzè des del fundacional del 1974, aquest cap de setmana a Falset, al Priorat. A la convocatòria a la web hi podem llegir: ‘El sindicat defensa un model d’explotació d’economia familiar agrària que permeti un desenvolupament social, econòmic i territorial sostenible a Catalunya. Però recorda que, per garantir-ho, cal una equiparació de les condicions de vida i de treball de la pagesia amb les de la resta de sectors, ja que la renda agrària a Catalunya ha disminuït en termes constants més d’un 34% entre el 2001 i el 2018.’ Retinguem-ho:  La renda agrària ha disminuït en termes constants més d’un 34% entre el 2001 i el 2018. En menys de dues dècades.

També hi ha moviment a la Franja i enllà, a banda i banda de les fronteres subtils que l’emmarquen: cap al Segrià i cap al Baix Cinca amunt, fins a Albalat com a mínim. Catorze pobles de les contrades d’Osca i quaranta-dos de Lleida s’han ajuntat en un manifest. L’alcalde de Saidí, Marco Ibarz (res a veure amb mi, allà en som molts, d’ibarzos), socialista, president de la comarca del Baix Cinca, també hi dóna la cara. Ho llegeixo a Eldiario.es, informació d’Óscar Senar Canalís, que recull així mateix les paraules d’Óscar Moret, de la Unió d’Agricultors i Ramaders d’Aragó (UAGA, el sindicat germà en origen de la Unió de Pagesos): ‘Les comarques del Baix Cinca i del Segrià compartim un problema comú: la crisi del preu de la fruita que fa plegar explotacions familiars.’ Moret és el responsable del sindicat per a la fruita dolça. Els pagesos afronten diferencials fins al 600% entre el preu que reben i el que paguem els consumidors: sovint, a més, amb un retard de sis mesos a cobrar.

Com ho pot resistir l’agricultura, encara no me’n sé avenir. De vegades em fa tanta paüra, tot plegat, que aquests dies, quan per sort pots llegir-ne més coses als mitjans, fins i tot en paper, em refugio en la saviesa antiga pre-industrial. No és que sigui luddita, no vaig pas contra les màquines, però és impossible no remarcar que la industrialització del camp s’ha fet tan malament com tota la resta. I ara, això, la gran novetat tapada fins ara, la uberització del camp: ‘Observem un canvi de paradigma en el model productiu en què els grans inversors, en moltes ocasions amb capital aliè a l’agrari que només busca rendiments econòmics […] guanyen terreny en detriment dels agricultors i agricultores tradicionals’, segons una de les grans organitzacions agràries ibèriques en el seu informe ‘La uberización del campo español’, que reporta Eduardo Bayona.

Saviesa antiga, deia. Davi Kopenawa, xaman i cap indígena dels Yanomami, a l’Amazònia, interviuat a Le Monde per Nicolas Bourcier, avisa de La caiguda del cel, títol del llibre que recull la seva experiència. El xaman Kopenawa fa èmfasi en el valor i el poder dels somnis: ‘Els blancs destrueixen l’Amazònia perquè no saben somiar. Si poguessin sentir com nosaltres paraules diferents de la mercaderia, sabrien ser menys hostils amb els pobles autòctons.’ Canviem pobles autòctons per la gent del camp, les pageses i els pagesos que resisteixen tant com els pobles amazònics,  i ho tindrem.

‘Els capitalistes, els polítics i els homes dels grans negocis volen arrancar totes les arrels de la terra. No se n’adonen perquè no somien. No poden imaginar-se que a còpia d’extreure tots els minerals faran caure el cel’, reflexiona Davi Kopenawa el xaman, i rebla: ‘En el futur, potser el 2021 o el 2023 [!!!], si els Yanomami desapareixen, caldrà esperar una mica i veure què passarà. El cel no us previndrà. Us adormireu per no sentir el pes enorme que us caurà al damunt. Bolsonaro fa molt de soroll, lladra com un gos. Però quan el cel caurà, no se sentirà res de res.’ Canviem el nom de l’actual president del Brasil pels dels responsables de la crisi climàtica i agrícola i el nom dels Yanomami pels col·lectius pagesos europeus, i ho tindrem.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb