Molt atent al debat aquest sobre el RUI. Hi veig virtuts i defectes, pràcticament tants a tants. Hi veig virtuts més aviat polítiques. I hi veig defectes més aviat tècnics. Però no he resolt els meus dubtes encara amb tots els articles, entrevistes i manifestos llegits. Tampoc no tinc cap necessitat de tancar cap decisió. De fet, no em toca pas a mi, de decidir res sobre el full de ruta. Entenc qui diu que l’actual va passar per les urnes i s’ha de respectar com a contracte electoral. Però també entenc qui diu que cal estar oberts a millorar la via d’accés a la independència si es comprova que hi ha innovacions que poden fer-la més planera.

Em neguiteja més la manera com es fa aquest debat. Em neguiteja que l’ANC organitzi una consulta, però que tan sols doni arguments per una opció i faci campanya en un sol sentit. Em neguiteja que qualsevol que badi la boca per posar en dubte les virtuts extremes del RUI rebi automàticament un reguitzell de respostes pràcticament automàtiques. Em neguiteja que hi hagi gent que tingui veritats decidides i que no esmerci temps a la reflexió. Em neguiteja de pensar que els independentistes potser tenen necessitat d’anar trobant elements de discòrdia quan ja s’ha resolt l’anterior. Em neguiteja que no acabem de trobar l’equilibri entre la crítica i la confiança.

Fa uns quants mesos, totes les virtuts del món estaven en el procés constituent. Fer un procés constituent –començar-lo abans d’haver declarat la independència– era el camí ideal per a incorporar els incrèduls o indecisos. Quan algú deia que això era vendre la pell de l’ós abans d’haver-lo caçat, la resposta era que el debat sobre el futur estat il·lusionaria els sectors que encara hi eren renuents. Allò de fer l’exercici d’imaginar la Catalunya del futur per a fer-la desitjable a tothom. A mi el debat m’agrada tant, que la comprava fàcilment, aquesta idea. Debatre com a via per acostar-se a la llibertat. Molt bé. Ho compro.

Han passat uns quants mesos i el procés constituent havia de començar aquest setembre. Ja hi havia moltes entitats organitzant debats sobre com havia de ser el futur estat català en tots els àmbits imaginables. Teníem en Lluís Llach preparant el tret de sortida d’aquesta gran reflexió ciutadana. Col·lectiva. Però em fa l’efecte que ara hi ha una altra idea. S’ha passat de valorar el debat i la complicitat que es podia teixir entre maneres diferents de veure la societat i la Catalunya del futur a considerar que calia trobar una solució que diluís les diferències. Aquest és un dels grans arguments dels principals defensors del RUI. Que no acara ideologies. Que no divideix els independentistes segons què pensen. I això, ara suma.

Sumar amb el contrast de diferències i matisos. Sumar deixant a banda ideologies i maneres de pensar diferents. O tot suma o aquí hi ha trampa. Com s’hi sentiran atrets els votants que no són declaradament unionistes? Hom els ha de convidar a debatre el país o els ha de convidar a votar deixant les diferències de banda? O potser totes dues opcions.

D’acord. No és un article de respostes. És més de preguntes. De dubtes. Són els que tinc. M’agrada dubtar. Dubto. De manera indefinida, no. Acabaré pensant que l’una opció és millor que l’altra. Sabré resoldre la balança de les virtuts i els defectes del RUI. D’entrada, em sembla que li farien un gran favor traient-li la U. Només es pot fer el referèndum si primer s’ha aprovat la llei de transitorietat. Convindria dir-ne declaració d’independència, d’aquesta llei. Però que ho decideixi qui ha passat mesos i mesos estudiant-ne tots els pros i contres. I si s’ha fet la declaració d’independència, la U ja no hi fa res.

Un dia ho resoldrem. Podem fer el debat sense tants nervis i més repòs? O és que es tracta d’una campanya? Quants minuts passaran abans de llegir una resposta contundent a aquesta reflexió? He posat en dubte cap veritat absoluta? Si és campanya, passo. Tan sols volia fer aquest passeig envoltant el debat polític i observant aquesta curiositat: el debat i el contrast de mirades diferents era fins fa quatre dies la clau de la suma; avui diuen que la clau per a sumar és diluir les diferències i això només es fa amb un referèndum. És una evolució. La diversitat suma? Resta? Ah! A mi no em veureu acusar ningú de ‘processisme’. Ni els uns ni els altres. Bon debat.

@PereCardus, periodista

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb