El Departament de Justícia acaba d’informar que només el 6,5% de les sentències que es dicten al Principat són redactades en català. Només un 6,5%! Esfereïdor, certament. I això que el català és la llengua “pròpia” de Catalunya i la d’ús normal i preferent de les administracions públiques (bé, com a mínim és allò que diu l’estatut, fins i tot després del “raspallat” del 2010). Com ho podem explicar? Fa aproximadament vint-i-cinc anys que treballo de jutge a Catalunya i diria que en puc dir alguna cosa. Però us vull parlar no tant de com es redacten les sentències, sinó de què passa, en termes lingüístics, a l’interior de les sales de vistes. És un tema, crec, que afecta més la ciutadania i del qual es disposa de menys dades oficials. D’entrada, una mica de context.

Quan el català topa amb la justícia, comença una llarga cursa d’obstacles que podríem ordenar en cinc escenaris problemàtics: l’idioma dels escrits que presenten les parts als tribunals; l’idioma amb què el tribunal tramita, per escrit, el procediment (aquí sovint hi ha queixes de professionals a qui no es respectaria la petició que es faci en català); l’idioma amb què els funcionaris del tribunal atenen el públic que hi assisteix; l’idioma en què es fan les vistes (tema de què vull parlar); i, sí, també l’idioma amb què es proclamen, finalment, les sentències, la justícia final del cas (el ja esmentat 6,5% de la vergonya). És important diferenciar aquests escenaris perquè les mesures que calgui adoptar (si és que se’n vol adoptar cap, és clar) són molt diferents en cada cas.

Però què passa a l’interior de les sales de vista? En teoria, tothom (el jutge mateix, lletrats, parts, testimonis i experts) hi pot emprar, segons la seva elecció, tant el català com el castellà. Aquesta seria, en teoria, la virtut de la cooficialitat. Però vet aquí que, des que vaig començar a dirigir judicis, en centenars o milers d’ocasions ha passat el següent: jo mateix o qualsevol intervinent s’ha vist forçat o pressionat per les circumstàncies a no emprar l’idioma que tenia pensat d’utilitzar i ha hagut de saltar a l’altre. Si n’haguéssim de fer una estatística, d’aquest fenomen, acabaríem ben aviat: el 100% dels casos (ni el 98% ni el 99%, sinó el 100%) el trànsit ha estat del català al castellà. Mai (ni una sola vegada) del castellà al català.

La gran pedra a la sabata del català a les sales de vistes és, és clar, que cal evitar, de totes totes, que cap part sigui objecte d’indefensió i una forma molt evident d’indefensió és, certament, no entendre del tot (la part o, especialment, el seu advocat) què es diu durant un judici. L’altre problema és la llarguíssima llista de circumstàncies que poden condicionar i pressionar un intervinent a passar del català al castellà. Per exemple, quan el jutge o la jutgessa comença, gairebé sempre, en castellà, tothom (lletrats, testimonis, experts, etc.), per un motiu ignot que convindria d’estudiar a psicologia o a astrologia, s’hi adapta i canvia a l’idioma “comú”. També sol passar que, tot i que el jutge ha començat la vista en català, més endavant un lletrat que sap el català decideix (pel motiu que sigui i amb tot el dret del món) d’emprar el castellà i, de nou, es produeix el mateix fenomen d’acoblament lingüístic: el testimoni s’hi adapta i passa al castellà.

Els casos exposats són absurds, perquè res no impedia a ningú d’emprar l’idioma que volgués: tothom els comprenia ambdós. Però hi ha un tercer cas més dramàtic: el lletrat d’una part no entén el català i (ja ho sabem) no pot ser objecte d’indefensió. S’obren, llavors, unes quantes alternatives: de cercar, a corre-cuita, un intèrpret (fins i tot a la sala), fins a suspendre el judici. Però gairebé sempre s’acaba imposant el pragmatisme: ja estem tots asseguts, qui més qui menys té pressa i una suspensió implicarà haver de tornar al tribunal un altre dia i haver d’esperar, qui sap, potser un any. Resultat: tothom passa al castellà. L’absurd màxim s’assoleix quan el lletrat que no entén el català intervé telemàticament (mitjà cada vegada més emprat): tots els assistents físicament entenen el català, però han de passar al castellà perquè qui no s’hi ha desplaçat no entén la llengua pròpia de Catalunya. El pa nostre de cada dia.

No hi ha res a fer? I tant! Avui estem molt millor que en el passat! La història del català i els tribunals radicats a Catalunya és llarga, sovint ben tèrbola. Del Decret de Nova Planta se’n parla molt, però poca gent sap que dedicava trenta articles, dels cinquanta-nou en total, al nou sistema judicial. Més endavant, va ser Carles III qui, el 1768, va concretar allò que no es va explicitar el 1716 i va imposar el castellà als tribunals. L’any 1881 es va introduir l’obligació de traduir al castellà tot document redactat en qualsevol altre idioma i el 1940 un decret del governador civil va fixar els criteris sobre “el uso del Idioma Nacional en todos los servicios públicos’, entre més coses per a “purificar el ambiente”. Poc amistós, tot plegat, certament. Però, ja en democràcia, l’any 1985 es va tolerar (finalment!) l’ús del català als procediments judicials seguits a Catalunya. Això sí (sempre hi ha, és clar, un però), “si ninguna de las partes se opusiere, alegando desconocimiento de ella que pudiere producir indefensión”. Ja ho deia, Croce, que tota història és història contemporània.

Però, avui, Catalunya té competències en llengua i organització dels tribunals i hi ha, per tant, un cert marge de maniobra. Per això vull ser optimista i fer un parell de propostes. Primera: per què no crea, la Generalitat, un cos d’intèrprets català/castellà radicat, com a mínim, a les ciutats grans, que es dediqui a traduir escrits o resolucions i que estigui, alhora, permanentment a disposició de ser cridat, sobre la marxa, a qualsevol judici quan ho demani un intervinent, sense necessitat de suspendre’l i, fins i tot, sense necessitat que s’hagi demanat amb antelació? Segona: per què no s’aprofita l’estat actual de la tecnologia i es fa una inversió forta per a implementar un sistema de traducció automatitzada potent i fiable, de manera que si un lletrat no entén el català pugui llegir la transcripció, en temps real, en castellà, sense que ningú hagi d’abandonar el català? Per què no demorem un any o dos el tren orbital (quedaria per al 2042) i invertim els diners en coses que repercuteixin positivament, ara mateix, en la ciutadania?

Acabo amb un missatge per al lector: quan vagis a un judici a Catalunya, si vols emprar el català, pots fer-ho. Si alguna circumstància et pressiona a passar al castellà, no has de canviar obligatòriament de llengua. De fet, ni tan sols t’has de justificar. Joan Laporta, en un cas que es va difondre, va fer molt bé de voler declarar en català, tot i la pressió que va rebre per passar al castellà. Però, filant prim, fins i tot es va justificar massa. No cal. El problema és del tribunal. O de la Generalitat. No teu. Que hi trobin ells la solució! Atorguem a aquest problema la importància que realment té. Posem-lo al mateix nivell que la conjuntura del català a l’escola i la sanitat. No deixem morir la llengua, també, a les portes de la justícia.