Ens trobem al nostre mail obert, que darrerament –a causa dels tràfecs de la meua maternitat– és mensual i no quinzenal. Avui voldria parlar-vos de les correspondències. De totes. Les més digitals, les més analògiques i fins i tot la nostra, a través d’aquest diari. Les nostres correspondències diàries s’han multiplicat, això és ben sabut: la llàstima és que moltes han quedat plenes de buidor, algunes són impersonals, propaganda i notificacions comercials diverses. Moltes queden apilades al correu brossa.

Però aquí vinc a parlar de les històries fascinants vinculades a les correspondències autèntiques, perquè a les nostres bústies físiques també, de tant en tant, hi passen coses inesperades, més enllà de les notificacions de multes, factures i cartes del banc. L’altre dia vaig rebre una carta d’un antic amor que, tot i viure a la mateixa ciutat que jo, m’escrivia per reprendre la relació epistolar que havíem abandonat fa vint-i-cinc anys i amb què ens relatàvem el dia a dia dels nostres estius a distància. Vaig reconèixer aquella lletra tan seua, allargada i inclinada cap a la dreta, sobre les línies d’una llibreta d’espiral. De sobte, em trobava escrivint-li sobre el meu barri actual i l’experiència de la criança, i totes aquelles explicacions tenien un aire solemne, quedaven com fixades en la història i tenien aquella cosa una mica literària que s’ha perdut quan xerrem pel mòbil. Hauria pogut relatar-li allò mateix amb un àudio de WhatsApp, sí, però era del tot diferent: la lletra escrita obligava a una reflexió reposada i a l’elecció justa de les paraules. L’únic requisit del seu gest, tal com em feia constar per escrit, era que no havíem de trencar l’encanteri, no podíem intercalar la correspondència amb la missatgeria instantània. Havíem de tornar a l’espera, a la paciència, a la incògnita de la recepció, a l’anhel de la resposta. Com passa fins i tot en aquests mails oberts, que arriben més lluny que no m’imagino i que generen interaccions curioses.

La correspondència no és només una fórmula interpersonal, també és una fórmula per a expandir-nos políticament o artísticament. Fa poc que he conegut l’experiència d’un grup d’artistes bojos de Reus que els anys vuitanta van decidir de fundar un col·lectiu d’art postal que tenia per nom Sàpigues i Entenguis Produccions (SIEP). Tot i que només va ser actiu tres anys, va aconseguir d’implicar una trentena d’artistes en l’enviament d’una cinquantena de trameses que contenien tota mena d’intervencions, imatges, missatges críptics i jocs de paraules. Aquests enviaments postals estaven vinculats amb molta de l’activitat artística que ja tenia lloc a la ciutat: rodatges, audiovisuals, exposicions, recitals. La idea de les cartes era fer sortir totes aquestes mogudes del lloc d’origen i apuntalar-les en el paper. A partir de la formulació “la gent no ens fa cas”, explicava Francesc Vidal, un dels impulsors, van començar aquesta tasca de publicitat de guerrilla, que es convertia en un objecte artístic en si mateix. No era un simple intercanvi d’art per mitjà del correu, era sobretot una fórmula de comunicació que aplicava un bon nombre de subversions. L’art postal feia que creacions que tenien poc recorregut i acabaven ofegades en l’àmbit local –perquè en aquell moment no s’esperava que res interessant passés fora de Barcelona– poguessin arribar a crítics, comissaris o seccions de cultura de diaris de més tirada. Tot això ho explica el comissari i crític Marc Navarro en un llibre actual dedicat al col·lectiu. Mostra de l’èxit d’aquesta idea és que l’any 1983 el diari Avui va dedicar dues pàgines de la secció de cultura a analitzar l’escena contemporània de la ciutat de Reus. L’estratègia havia funcionat. Un any abans s’havia constituït a Metrònom –un espai de caràcter experimental a Barcelona, actiu entre el 1980 i el 2006– el projecte Tramesa Postal/Mail art, tot i que una de les diferències entre el SIEP i Tramesa Postal era que els artistes de Reus hi contribuïen de manera voluntària i anònima, sovint amb ús de pseudònims. Com explica el llibre de Navarro, hi havia la voluntat de referir-se a un context més que no pas de promoure artistes individuals. Per això era important el projecte.

Un altre dels trets diferencials és que els enviaments del SIEP utilitzaven el català com a forma de militància política i qüestionaven la cultura artística institucionalitzada que sorgia aleshores. Si els anys vuitanta estaven orgullosos de trencar amb el franquisme, també hi havia la sensació que es fixaven les bases d’una certa cultura “oficialista”. Els membres del SIEP, amb els seus enviaments, posaven contra les cordes les convencions de les exposicions i les estratègies textuals dels formats artístics. Anaven a bombardar, des de més enllà de la ciutat, les bases del nou sistema cultural.

Han passat els anys i l’art postal ha seguit el seu camí, travessant heroicament la digitalització i la nostra saturadora cultura del mailing. Però la correspondència, aquesta intimitat compartida, els missatges i la reciprocitat, continua essent un tema central de la nostra vida. I encara més quan hi ha certs moments històrics, com el confinament de la covid, els internaments mèdics o l’empresonament, que motiven la necessitat d’establir aquestes relacions epistolars. Justament ara, com una coincidència bonica, es pot veure fins el 3 de maig l’exposició Correspondre al MAC-Mataró Art Contemporani, que aplega un conjunt de treballs d’artistes contemporanis del context català i internacional que tenen com a format la carta i derivades. Són Mohamed Boroiussa, Luz Broto, Martí Madaula, Àlex Nogué, Irena Visa i Shizuka Yokomizo. L’exposició, comissariada per Alexandra Laudo, vol continuar la conversa en aquest sentit. Investigar la naturalesa del temps i la intimitat que es crea en les relacions epistolars i pensar sobre les necessitats que ens empenyen a adreçar-nos a algú altre mitjançant la correspondència. Què vol dir correspondre? Per què les cartes compartides formen un gest relacional? Com podem tornar a les pràctiques que creen vincles i que sostenen relacions de cura i responsabilitat mútua?