edifici espai verd valència
Un cas exemplar d’integració de la natura a l’arquitectura és l’Espai Verd a València, edifici dissenyat per l’arquitecte Antonio Cortés, les terrasses del qual alberguen vegetació en les diferents altures. / Foto: Jesús Císcar

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Al llarg de la història, les ciutats han acollit arbres en jardins públics i privats, com també en determinats passejos o avingudes. Quan eren petites, pocs trobaven a faltar el contacte amb la natura: el camp o el bosc estava a l’abast dels residents, a escassa distància a peu. Amb la industrialització, creixen les ciutats i es generen teixits urbans amuntegats, i mentre es planificaven alguns eixamples amb ordre, sobretot es construïen perifèries ermes de verd. Els eixamples ben concebuts (el de Cerdà a Barcelona, com també el de València) introduïren arbres als carrers, mentre que l’interior de les seues illes, jardins potencials, aviat es va ocupar amb garatges, magatzems i altres usos. A més de criteris d’higienisme, el planejament urbanístic va acabar introduint el concepte de zones verdes, mentre que la realitat és que a hores d’ara continua pendent l’assignatura de la integració de la natura a la ciutat.

Les poblacions menudes encara troben poc a faltar el verd urbà, alhora que els centres de les ciutats, en particular les capitals, s’han convertit en illes de calor on la temperatura pot arribar a ser en alguns casos 8 ºC més alta que en el seu entorn rural (entre l’horta i la ciutat de València arriba d’habitud a uns 4-5 ºC de diferència). La causa és la combinació de materials dels edificis que acumulen calor, l’acció dels emissors contaminants (vehicles de motor d’explosió, aparells climatitzadors, etc.) i l’eliminació de sòls (de terra) permeables, entre altres factors. El benestar dels residents fa necessari que les ciutats emprenguen polítiques anticontaminació atmosfèrica, que transformen els seus sistemes de mobilitat urbana i que es doten de cobertures vegetals i xarxes d’arbres que ajuden a climatitzar-les, també com a contribució a moderar el canvi climàtic, una tasca planetària que necessita imprescindiblement la suma de contribucions locals.

Per integrar-hi la natura, en els últims anys s’ha hagut de passar a un altre concepte: la infraestructura verda. De les taques de verd (parcs, jardins…) en els plànols urbanístics i en la trama edificada, a la necessitat que el verd constituïsca una xarxa urbana connectada. De la vegetació que «adorna» i serveix d’esplai puntual, a una realitat de vegetació que protegisca el conjunt de la ciutat i esdevinga el camí dels vianants. Dels tancats del verd a un canemàs arbrat que desborde els límits urbans. Es tracta de millorar la qualitat de l’aire, de protegir la salut humana i de restablir condicions de la bona vida general de tots els éssers vius.

Són coneguts els valors i les funcions dels arbres. La seua capacitat descontaminant com a embornal del CO2; com, d’arrels a copa, creen microclimes i contribueixen a la mitigació tèrmica; com ajuden a la salut mental de les persones, embelleixen el paisatge urbà, moderen l’acústica ambiental… Aquestes són també funcions urbanístiques no sempre degudament ateses pels planificadors. Els arbres són petites màquines climatitzadores en els àmbits urbans, component essencial d’una majoria dels espais públics, generadors de benestar per a transeünts i observadors. Ho possibilita un valor seu poc reconegut: l’adaptabilitat dels arbres, i de la vegetació en general, a les diverses realitats urbanes. Naturalment, amb la condició de triar amb rigor i encert les espècies, plantar-les degudament i mantindre-les amb cura. Els professionals de la botànica i la jardineria ho coneixen.

Integrar la natura

Tanmateix, el disseny urbà ha menystingut sovint aquestes condicions. En una ciutat com València, en moltes vies els arbres s’han plantat sobretot com a ornaments, sense atendre les altres funcions que han de tindre en el medi urbà (i, de vegades, d’acord amb el gust personal de regidors polítics). Per exemple, s’hi ha abusat de la plantació de washingtònies, fàcils de mantindre alhora que d’escassa versatilitat i pràcticament nul·la generació d’ombra; o, en alguns períodes, dels tarongers de carrer, discutibles com a espècie ornamental i en tot cas sense funció climatitzadora. La tria d’espècies ha de considerar una pluralitat de criteris: robustesa, economia de manteniment, adequació estacio­nal, integració en l’espai públic, forma i estètica, i ara també, amb l’emergència climàtica, de capacitat descontaminant; és a dir, d’emmagatzematge de CO2.

Els escocells de superfície esquifida han sigut habituals en moltes voreres, de vegades perquè aquestes eren d’ample insuficient per a poder acollir arbres després que s’haja retallat fins i tot l’espai per als vianants, en dissenyar-se les vies públiques pensant només a encabir-hi el màxim de vehicles de motor circulant i aparcant. Els criteris de disseny eren repetidament unilaterals. Aquests errors s’han corregit en alguns carrers del centre (Sant Vicent de dins, per exemple) mentre es mantenen en amples sectors de les barriades de la perifèria.

La ciutat de València compta amb alguns parcs d’enorme vàlua (el Jardí del Túria, Vivers o el Parc Central, a més del veïnatge del Parc Natural de l’Albufera i l’embolcall de l’horta cultivada) però falta per establir una xarxa de connexions verdes. Sí, hi ha arbres en molts carrers, però sense continuïtat i sovint distribuïts de manera incoherent, en molts casos sense el port necessari per a protegir els vianants i ajudar la climatització: el repetit error de considerar-los només com un ornament. També hi ha voreres insuficients que no permeten escocells amples o, simplement, la plantació d’exemplars. Pensem en les avingudes que ara ocupen l’antic Camí de Trànsits, en la inexistent connexió arbrada entre la Malva-rosa i Pinedo, en l’avinguda del Port o en el trànsit de vianants per un carrer tan central com el de Xàtiva (on milers de persones arriben cada dia a l’estació del Nord). O en quants carrers falten arbres o no tenen plantats els adequats, o en cantons que permetrien la plantació d’un arbre gran. O en la indefinició dels accessos dels vianants a l’horta…

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Carles Dolç. Arquitecte superior, especialitzat en urbanisme. Com a urbanista ha centrat els seus treballs en l’estudi de qüestions com l’ecologia urbana, els centres històrics i el creixement urbà. Com a professional de l’arquitectura, compartint autoria i estudi amb Neus Sanfèlix, ha fet nombrosos treballs de rehabilitació i restauració d’edificis residencials al centre històric de València. També ambdós han projectat espais culturals, com la Fundación de Arte Chirivella-Soriano, que s’alberga en la casa-palau de Joan Valeriola, i el Centre de Cultura Contemporània Octubre, i han confeccionat plans referits a la mobilitat en centres històrics i intervencions de reurbanització, com ara la de la plaça del Carme de València. Com a activista, Carles Dolç ha col·laborat al llarg dels anys amb diverses plataformes ciutadanes, entre les quals Salvem el Botànic, de la qual va ser un dels membres fundadors.

Què és Mètode?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.