[Jordi Sànchez no ha pogut llegir encara aquesta carta. La seva companya, Susanna Barreda, va provar d’entrar-la amb el paquet de la visita de divendres passat. És una carta de Nadal de la seva filla. Com que li han limitat el nombre de cartes que pot rebre cada dia, Sànchez no podrà llegir-la fins d’ací a un mes, pel cap baix. La Clara Sànchez ens l’ha enviada perquè la pogués llegir tothom.]

Hola Papa,

Van passant els dies, les setmanes i els mesos i tu continues sense estar amb nosaltres. Ja fa vuitanta-set dies que tu no ets a casa, amb nosaltres. Ara només la Mama ens està a sobre, ningú no ens demana que ajudem a casa, que ens endrecem l’habitació i que estudiem.

Abans que te n’anessis, la situació a casa era difícil. Cadascú mirava per a ell mateix, però crec que tot això que ens passa ens ajudarà a enfortir-nos com a família i a tenir més cura els uns dels altres.

Aquest Nadal ha estat una merda. No semblava que celebréssim res, eren com dinars qualssevol. El dia de Reis ningú no em va despertar amb una càmera gravant-me, ni amb un croissant, ni un capuccino. La ruta dels Reis va ser trista, sense cap emoció. Però l’any que ve tot serà diferent.

Fes el que puguis per sortir aviat; si no, tot serà molt diferent. La Mama vol un gos, l’Uri s’ha apoderat de la tele als vespres i l’Abril és a punt d’arribar a 250 seguidors d’Instagram (no et pots perdre aquest moment d’eufòria). Així que ja ho saps: AVE i cap a casa.

Ah, per cert, ja m’he comprat les vambes. He llençat les velles que tant m’agradaven i en tinc unes de noves com tu volies.

Ja saps que em costa molt escriure, però vull que sàpigues que et trobo molt a faltar. Que vull parar la taula per a cinc i que vull esborrar les paraules ‘pres polític’ de la meva vida. Tinc ganes de sentir el teu crit al matí dient-me: ‘Espavila’t, que fas tard a escola!’

Ara i més que mai, que tinguis sort.

T’estimo,

Clara