O tres. Perquè les convocatòries de demà es multipliquen. Hi ha la convocatòria de Som Escola en defensa de la immersió, a la qual s’ajunta la de l’Assemblea Nacional Catalana, que hi coincideix però marca diferències. Hi ha, evidentment, el concert de Lluís Llach al Palau Sant Jordi a favor de Debat Constituent, pel qual ja s’han venut la gran majoria de localitats, si bé no totes. I hi ha la marxa de torxes contra la repressió que es va convertint en una cita anual de recordatori i compromís amb tots els qui pateixen en la seua pell les conseqüències de defensar el país.

Hi ha, per tant, on triar i decidir, de sobres. En formats, en models i en prioritats. Alguns anirem a totes les que podrem, bàsicament condicionats només pels imperatius purament físics (desplaçament, horaris coincidents, etc.) Però que cadascú faça com vulga i que vaja allà on se senta més còmode i s’expresse com li parega millor, sense retallar en cap cas ni els seus sentiments ni els seus anhels. Ara, per damunt de tot, cal que aquest dissabte siga un nou dia de mobilitzacions d’èxit, com tants n’hi ha hagut ja –ahir mateix, a càrrec dels estudiants–, i com presumiblement tants n’hi haurà d’haver encara, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

En definitiva, importa ser-hi. I alçar la veu. I defensar-nos col·lectivament. L’agressió contra la immersió lingüística, d’una manera molt especial, representa un tomb delicat en la vida dels Països Catalans que no podem deixar passar per alt. I aquesta és la raó per la qual som necessaris al carrer. Per més decebuts que estiguem amb la resposta tèbia, massa tèbia, de les institucions. Per menys ganes que tinguem de caminar al costat de segons qui. Tot això, en realitat, és secundari ara. Perquè per damunt de totes les diferències que puguem tenir nosaltres, i jo he expressat amb claredat les meues cada dia, hi ha la llengua, que és la base del país i allò que el sosté, hi ha la cohesió social que volen trencar des d’Espanya amenaçant la convivència i hi ha el convenciment que el conflicte entre el nostre país i l’estat espanyol ni s’ha acabat, ni s’ha desinflat, ni ha esdevingut secundari.

Aquests dies, hem vist coses molt grosses, que irriten molt. Als parlaments, a les televisions i els mitjans espanyols, als papers publicats, a les parets de l’escola de Canet, una miqueta per tot. Hi ha hagut declaracions, afirmacions i actituds que expressen un odi dantesc, irrefrenable, contra la llengua catalana, contra la nostra pròpia existència nacional.

I per això, segurament tothom mesurarà el que passe demà a Barcelona com una reacció directa a aquest atac descontrolat del nacionalisme espanyol. En part serà així, no ho negaré jo ara, i és lògic. Tots tenim ganes de replicar des del carrer tanta barrabassada irracional. Però no perdem pas de vista que hi ha més en joc, molt més. La llengua torna a ser l’epicentre del conflicte nacional i, per tant, defensar la llengua catalana avui és defensar, també, que hi ha un conflicte viu i conjurar-nos a guanyar-lo. Amb les accions de cada dia que cadascú per separat puga fer. Però quan toca, i dissabte toca, tots junts al carrer. No necessàriament units, en absolut conformes entre nosaltres, però junts. Com un sol poble.

 

VilaWeb us necessita. Feu-vos-en subscriptors.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.