Aquella estranya telefonada de Mazón

“Era per la merda eixa del Manhattan.” Ho va dir un amic en un diàleg d’aquells a moltes veus, tothom ho va donar per sabut, la conversa va continuar el seu curs i diria que jo vaig ser l’única que aquell dia, en aquell moment, va caure del cavall. Perquè tothom ho tenia clar. Que no és publicable perquè (encara) no se sap, però que, si el poses sota el llum de neó que ja torna a emetre el megalòman projecte urbanístic, el petit misteri de la telefonada de Carlos Mazón al batlle de Cullera la vesprada de la gota freda queda resolt.

Que s’entén, vull dir.

Que fa que l’oi sigui encara més gros, que s’enfili a la gola en un espasme, però que s’entén.

Situem-nos: en diuen “el Manhattan de Cullera” per posar-li un nom grandiloqüent, suposo, i és una d’aquelles macrooperacions urbanístiques que tant agraden als factòtums del capitalisme d’amiguets (així s’anomena: capitalisme d’amiguets, que ve de crony capitalism, el negoci que s’alimenta i creix dels contactes entre polítics i especuladors, aconseguidors de tota mena). El PP va engegar el projecte l’any 2005 i ara ho volen fer reviscolar: 600.000 metres quadrats de terreny per a trenta-tres torres de vint-i-cinc pisos d’alçària i un megahotel que volen que en faci quaranta i un port esportiu quan creus que ja s’acaba torna a començar.

Situem-nos 2: Carlos Mazón (PP), que encara ocupa el càrrec de president de la Generalitat valenciana, és el personatge que el 29 d’octubre de 2024, quan les torrentades causades per la gota freda ja ens arrasaven pobles i ciutats, quan ja es començava a tenir notícia dels primers morts (tornem-ho a recordar i fem-ho sempre: el govern Mazón no va enviar l’alerta a la població fins a les vuit del vespre i onze minuts), va desaparèixer del mapa per tancar-se durant hores, sembla, en un lloc anomenat El Ventorro. Des de quarts de tres fins passades les set, que va fer acte de presència al CECOPI (el centre de coordinació d’emergències), no se’n va saber res, del màxim responsable del govern autonòmic, i de veritat penso que Mazón no hauria de poder fer cap compareixença enlloc, cap acte ni roda de premsa ni res, sense que algú li preguntés: On era vostè entre les tres i les set de la vesprada del 29 d’octubre? On era i amb qui? On era i amb qui i per què?

A les divuit hores i vint-i-vuit minuts d’aquell dia terrible, el batlle de Cullera va rebre una telefonada de WhatsApp. Era un número desconegut però hi sortia la cara de Carlos Mazón. I per això el va agafar. Com que la situació era la que era, que a la Ribera Baixa no plovia però que més amunt, sí, més amunt, tant, i com que per això estaven pendents del Xúquer i de tot, rebre aquella telefonada el va espantar. Mazón no li havia trucat mai i ho feia precisament aquell dia, d’aquella manera, per WhatsApp. Què devia passar? Doncs, segons el to i el contingut del minut escàs de conversa, no res. Mazón va agafar el telèfon el 29 d’octubre a les 18.28 per explicar al batlle de Cullera que mira, que sóc ací i ha eixit el teu nom i dic, doncs telefone a Jordi: què passa, com va, bé? L’altre conta que li va mig respondre que vigilava el cabal del riu i que estava a l’espera. I Mazón: doncs au, aquest és el meu número personal, te’l graves i, per a qualsevol cosa, em crides.

No li va dir res més. Res de res. Va ser, en paraules del batlle, una telefonada “bastant frívola”. Una “conversa superalegre, en pla d’amigatxo, simpàtic i agradable”.

“Sóc ací i ha eixit el teu nom.” Ací, on? I amb qui parlava Mazón, que esmentessin el batlle de Cullera? I per què? I aquell to? Aquell to precisament aquell dia? Aquell 29 d’octubre a aquella hora? Tot és estrany i fora del món i no té sentit fins que no hi introdueixes la perspectiva PP, el seu punt de vista, el seu interès: “la merda eixa del Manhattan”.

També hauria pogut fer aquest article amb un copia i enganxa de retalls de premsa dels tres mesos i mig que fa que ens va colgar l’onada de fang i mentides i ineptitud. Hauria pogut anar encadenant notícies així: Mazón adjudica 9,5 milions a una firma lligada a un empresari condemnat per la Gürtel, és a dir, que dóna un contracte d’emergència per la gota freda a una constructora vinculada al finançament del PP de Camps, mentre el seu conseller de Sanitat amplia el contracte de gestió logística que ja havia adjudicat a Kanbanlog SL per 2,2 milions amb 800.000 euros més perquè, diu, la gota freda els ha comportat “un increment de l’activitat assistencial” (l’empresa està implicada en el cas Osvaldos, la trama de cobrament de comissions que saquejava la sanitat pública valenciana durant els anteriors governs autonòmics del PP), mentre resulta que l’empresa Tizor Hormigones y Asfaltos SL, integrada en el Grupo Cívica, farà, per 1,7 milions, la reconstrucció d’infrastructures afectades per la gota freda a Gestalgar (companyia i hòlding pertanyen a la família de l’empresari alacantí Enrique Ortiz, condemnat després de confessar que havia finançat il·legalment el PP valencià), mentre que el govern Mazón adjudica a dit la reparació d’una presa malmesa per la gota freda a un empresari condemnat pel cas Gürtel que va confessar el finançament de la caixa B del PP valencià (contracte d’emergència per 3,9 milions a Becsa SA). Etcètera. No acabaríem. És tremend i sistemàtic.

Perquè és l’única cosa que els importa: la martingala, el negociet, sucar d’aquí i d’allà, tripijocs privats amb els recursos públics. Lladronici, se’n diu, i a això es dediquen: als robaments en sèrie. Per sobre de la terra que trepitgen. Per sobre de la gent que hi viu.

Per sobre dels morts, també.