Fa poques setmanes que es va presentar l’assaig ‘El món, un escenari. Shakespeare: el guionista invisible‘ (Anagrama), de Jordi Balló i Xavier Pérez, a l’escenari de la seu teatral de la companyia La Perla 29, a la Biblioteca de Catalunya. Com que l’esdeveniment s’ho valia, el vam enregistrar (vídeo): els autors del llibre van conversar amb el director artístic del Teatre Nacional de Catalunya, Xavier Albertí, i amb el filòsof Xavier Antich. Va presentar i conduir l’acte l’amfitrió, el director teatral Oriol Broggi, responsable de La Perla 29.

Us oferim un extracte d’alguns dels moments més remarcables, que van marcar l’acte. També podeu veure’l íntegre en vídeo.

El llibre recull algunes de les grans aportacions del teatre de Shakespeare que marquen el cinema i la televisió contemporanis. Jordi Balló i Xavier Pérez, professors del departament de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, especialistes en l’àmbit de l’audiovisual, també celebren la reedició de l’assaig ‘La llavor immortal‘ (Anagrama), que es va publicar fa vint anys i que ha estat un referent en l’àmbit assagístic a Catalunya, imprescindible en els estudis de comunicació audiovisual, cinema, dramatúrgia…

Va obrir el diàleg Xavier Albertí, disculpant-se perquè no faria una apologia del llibre i aclarint que els autors precisament els havien demanat que se n’estiguessin. Albertí, com després va fer Antich, va partir de l’experiència personal per entrar en el món de Shakespeare des d’una lectura d’avui. Es tractava de veure com els relats i els plantejaments argumentals del dramaturg anglès, escrits al segle XVI-XVII, són un fil invisible i una llavor ben fèrtil, influència de tantíssimes propostes audiovisuals, tant al cinema com a la televisió.

Xavier Albertí:
Durant molt de temps vaig impartir a l’Institut del Teatre, al departament de direcció i dramatúrgia, una assignatura que es deia ‘Dramatúrgia 4’ i que volia dir reescriptura de textos clàssics. Una de les feines que fèiem era intentar entendre com s’havien d’anar reescrivint els textos clàssics i proposar eines de reescriptura. Proposava als alumnes de treballar el ‘Hamlet’ de Shakespeare. Un dels exercicis que fèiem era agafar la guia de telèfons de la ciutat de Barcelona i arbitràriament triar-ne deu números. I els alumnes trucaven i havien d’aconseguir que a l’altra banda la persona desconeguda no pengés el telèfon per poder-li preguntar: ‘Què en sap vostè de “Hamlet”?’ Sovint, la primera resposta era: ‘Ai, que se’m crema l’arròs…’ O sigui, el primer nivell era: no en sé res. Però no ens donàvem per vençuts. La voluntat era saber què sabien aquelles persones de ‘Hamlet’. Sovint en sabem moltes més coses que no ens pensem. I sortien veritables i enormes tresors, del que la gent sabia de ‘Hamlet’. A vegades sortia la paraula ‘venjança’, a vegades ‘espectre’, ‘ofec’… Sortien moltes coses. I això ens permetia de passar a un segon exercici que ens agradava molt de fer, que el va ensenyar Bertolt Brecht als seus alumnes: resumir l’argument d’una obra com ‘Hamlet’ en un màxim de dotze paraules. La gràcia era descobrir què hi havia al voltant d’un concepte genèric que circula per la cultura europea ja fa molts anys (‘Hamlet’ em sembla recordar que és de 1602 o 1603) i que tot aquest temps ha circulat per la nostra cultura i ha alimentat una quantitat enorme de literatura. I després contrastàvem l’exercici que havien fet els alumnes amb el que havien escrit grans prohoms estudiosos de ‘Hamlet’. I descobríem, per exemple, els que deien que Hamlet era el primer intent de protodemocràcia a l’Europa tardomedieval i de trànsit del Renaixement cap a societats més modernes; que la idea de la llei del talió ‘tal faràs, tal trobaràs’ quedava per un moment suspesa, perquè quan Hamlet rebia l’ordre es parava i deia: ‘Un moment que he de pensar.’ I d’aquesta manera Europa se civilitzava… Alguns deien que ‘Hamlet’ era el mite de la fundació d’Europa; hi ha qui diu que ‘Hamlet’ és la primera consciència del desig femení i que Europa no està preparada per a acceptar-la i per això té necessitat d’ofegar Ofèlia… Molts etcèteres de la manera d’entendre ‘Hamlet’. Per tant, la primera cosa que descobrim és que l’argument no serveix de gran cosa si un no sap què en vol fer, d’aquest argument. Quan un diu: Vaig a fer ‘Hamlet’, de seguida cal preguntar-li: ‘I què explicaràs? La por al desig femení, el mite de construcció europea, la venjança portada a la seva exacerbació…?’ La primera cosa que has de fer és llegir en profunditat i ideologia una obra.

La meravella de textos que ens han regalat aquest parell de pensadors, una parella de fet de la literatura analítica dramatúrgica a casa nostra, és un tresor enorme. Perquè no només expliquen arguments, sino que sobretot expliquen les digestions que va propiciant d’una part importantíssima de la cultura visual. I encara més, perquè és un llibre pleníssim de referències escèniques i culturals. Per tant, sí que és meravellós trobar una frase enginyosa com afirmar que ‘Lost’ pot tenir una arrel profunda en ‘La tempestat’ de Shakespeare, és clar que la hi pot tenir; però el que és meravellós és que si has vist ‘Lost’, com tornes a ‘La tempestat’. El que és meravellós del llibre no és el viatge d’anada, sinó el viatge de tornada. És aquest joc màgic, miraculós i infinit, el joc de miralls que és la cultura, d’anar posant capes de sediments sobre coses que ens serveixen per a continuar pensant-nos a nosaltres mateixos.

Xavier Pérez:
Voldria aclarir que nosaltres no som especialistes, som lectors. Nosaltres som professors de comunicació audiovisual de la UPF i som especialistes (i és molt dir) en cinema i televisió. Sempre ens ha agradat molt llegir, som lectors, i el que fem és veure si aquestes lectures ens il·luminen sobre coses que passen a l’audiovisual. El procés que sempre hem fet és explicar-nos les lectures a nosaltres mateixos i comentar-les amb altres lectors, ben bé com a lectors. És un dels punts de partida.

Jordi Balló:
Això que has dit, Xavier, del viatge d’anada i retorn, és veritat: una de les coses que intentàvem evitar era el determinisme. Ens interessava molt poc quines adaptacions s’havien fet de Shakespeare. La qüestió era el diagnòstic de la contemporaneïtat, quan mires com funcionen algunes coses del present i del passat recent, fins i tot imaginant les tendències que s’apunten dins l’audiovisual contemporani, retrobar aquella llum… Retrobar la catàstrofe i és això que et porta a ‘La tempestat’. Un viatge de retorn és quan trobes també una manera nova de rellegir el text clàssic. És aquesta, la metodologia que fem servir.

Xavier Antich:
Jo vaig sentir a parlar per primera vegada de Shakespeare a setze anys, en un curs de literatura espanyola. El professor d’institut de la literatura espanyola ens va fer llegir ‘Hamlet’. I durant aquell curs, el professor de grec ens va dir una cosa que em va deixar colpit: ‘Jo cada any rellegeixo tot Shakespeare. A setze anys, aquella afirmació em va semblar una excentricitat insuportable i incomprensible. A més, el professor de grec deia que no calia llegir res més. Penso que, a setze anys, cap de nosaltres no s’imaginava que acabaríem fent com ell, aquest retorn inevitable a les obres de Shakespeare. Rellegim poc, però amb Shakespeare això passa, no en tens mai prou, amb una sola lectura.

Després, no va ser fins a l’últim any d’estudiant de filosofia que vaig descobrir que Shakespeare no era només literatura. I penso que això té molt a veure amb el que hi ha en joc en aquest llibre. Algú podria dir que passa amb tots els grans textos literaris, que no només són literatura. Potser sí. Però en el cas de Shakespeare és molt evident. Vaig llegir un llibret petit d’Emmanuel Lévinas, que es diu ‘El Temps i l’Altre’, que deia: ‘De vegades em sembla que tota la filosofia no és res més que una meditació de Shakespeare.’ Després de cinc anys estudiant filosofia, que vingui algú i et digui que en el fons tot està en Shakespeare, home no deixa de ser revelador. Va ser un segon descobriment. Shakespeare tenia a veure amb les grans qüestions de la filosofia: la identitat, el poder, el desig, la naturalesa… Utilitzant una expressió vostra, del llibre, aquest descobriment va ser una ‘potència filosòfica’ de les grans ficcions o textos literaris.

Aquest recorregut es completa amb un tercer descobriment, que és el descobriment d’alguns muntatges teatrals de Shakespeare, reveladors, que ens descobreixen que parlen de nosaltres. I estic segur que cadascú de vosaltres el pot ubicar en un lloc precís. Jo l’ubicaria en el ‘Rei Lear’ del Bergman al Tívoli i que es va fer sense subtítols! (era l’any 1985).

Xavier Pérez:
Ja ho crec, sense subtítols. Jo l’endemà vaig tenir un atac de ronyó. Quatre hores de suec.

Xavier Antich:
Ara el vostre llibre m’ha portat una quarta revelació, gairebé com un descobriment, tan irrefutable per l’exhaustivitat amb la qual ho argumenteu, que és que Shakespeare és pertot arreu. I de manera molt emblemàtica, la seva presència en l’imaginari de l’audiovisual contemporani, tant en el cinema com en les ficcions serials televisives. Descobrir aquesta presència difusa d’aquest subtítol, del guionista invisible, perquè es troba darrere de moltes coses que en primera instància no veuríem. I el fet més interessant, per a mi, és quasi la revelació prodigiosa, que no és que sigui el guionista invisible de molts films que no tenen temàtica de Shakespeare, sinó que és gairebé el guionista invisible del nostre imaginari. Fa una mica de por, això. És com descobrir que és el guionista invisible d’una certa lògica del pensament que compartim tots, i també de l’estructura de l’imaginari i gairebé dels dispositius retòrics i discursius: pensem així, imaginem així i les nostres estratègies de discurs a l’hora de parlar són així. Esfereeix una miqueta això. Queda desplegat en el llibre a través d’aquests deu fils. És com descobrir que Shakespeare modula un univers que ha modulat el nostre. És com la nostra ‘formatació’.

Jordi Balló:
També és interessant veure que al cine i la televisió les coses no estan totalment tancades. Al llibre diem, per exemple, que el ‘star system’ tradicional en el cas del cine del segle XX va frenar la idea del protagonisme col·lectiu i la televisió sembla que ha cobert aquest forat. Aquesta lliçó, que no hi ha cap secundari maltractat en una obra de Shakespeare… Fa la impressió que en el cine contemporani i sobretot en la televisió contemporània aquesta idea de coralitat és un valor fort també. I penses: tot això té a veure amb la nostra vida? Jo sí que penso que som a un pas de pensar que alguns d’aquests procediments dramàtics que poblen el món del cine i la televisió contemporànies viu a les pantalles però transcendeixen les pantalles. I això és un dels grans misteris del nostre moment. Fins a quin punt aquests trossos de vida que s’estructuren amb una narrativa i una forma, amb un procediment dramàtic que cada vegada és més fort i és més ric, ens afecten la vida quotidiana? Un dels capítols que a nosaltres ens agrada, el dels diàlegs, parla del diàleg adversatiu: a les pantalles la gent té uns diàlegs terriblement brillants. La gent sempre té una frase genial a dir en el moment adequat. I penses: a mi m’agradaria ser tan ràpid i brillant. Però, és clar, què vol dir brillant? Vol dir que no és dir:
—T’estimo.
—Jo també.
Sinó que és:
—T’estimo
—Jo no.
Sobre aquesta idea adversativa, els grans diàlegs s’esdevenen quan les coses no es construeixen sempre repetint-se i dient el mateix o esperant sentir en l’altre les mateixes paraules que tu diries, que això és el que faria un mal guionista. La lliçó de Shakespeare és: l’amor progressa de veritat quan sents en l’altre allò que no t’esperes. És evident que això es troba a fregar de la vida quotidiana i és una cosa interessant.

Una de les qüestions per les quals el segle XXI és un segle on aquests procediments dramàtics estan a l’ordre del dia és perquè han traspassat l’escenari. Per això la mateixa idea de la representació: vivim en un món on tothom es posa en escena, tothom la representa; la política es representa, el discurs polític ha perdut la idea de la immediatesa i tothom accepta aquesta forma de representació. Per això quan Hamlet utilitza la representació d’una obra de teatre per culpabilitzar o ensenyar la culpabilitat sobre l’assassí del seu pare, doncs això ens sembla una forma que va més enllà de les pantalles.

Xavier Albertí:
Un aspecte que se m’ha fet molt revelador del llibre és que ‘les pantalles’ han permès de tornar a algunes obres de Shakespeare que sense les pantalles segurament no hi hauríem tornat. Shakespeare es va morir a principi del segle XVII. El que va quedar de Shakespeare immediatament després (la resta del segle XVII i el segle XVIII) és un fantasma del qual no sabem res. No és fins a principi del segle XIX que el teatre britànic i l’òpera redescobreix Shakespeare. El primer Shakespeare que ens arriba a Catalunya és un Shakespeare de sang i fetge, on la violència es fa extremament explícita. Serà al Noucentisme que es mirarà un Shakespeare molt més líric, essencialista. Serà el Noucentisme que començarà a preguntar-se per la identitat d’aquest país i el viatge de la seva cultura a través de la pregunta hamletiana del ‘ser o no ser’, com en el romanticisme alemany havia fet la poesia.

Xavier Pérez:
Una cosa que sempre t’impressiona del que escriu Shakespeare és aquesta sensació que tens, com si ell hagués viatjat al segle XX, hagués vist el poder de la pantalla i hagués retornat al seu temps. Aquesta intuïció del cine va facilitar molt les coses al teatre, és clar, li va permetre de ser més lliure. Podem passar d’un lloc a un altre sense cap problema, podem clavar una tempesta al mig de l’escenari, la gent ja s’ho creurà. Realment ho havia de suportar tot en les paraules i amb el gest dels actors, però tens la sensació quan llegeixes l’inici de ‘La tempestat’ que aquest home havia vist com pot començar una pel·lícula. És això el que fa que el camí de tornada sigui tan fàcil.

Xavier Antich:
Sembla que Shakespeare va veure coses que fins ara no n’hem tret encara tot l’entrellat. Això justifica aquests dos segles de desaparició de Shakespeare (XVII-XVIII), de tan brutal com era. Hi ha una pila de textos que consideraven el seu teatre irrepresentable, monstruós, pèssimament escrit, abominable des del punt de vista lingüístic… Això fonamentalment al continent. No sé com va ser la recepció a la Gran Bretanya. Però jo crec que això il·lustra aquest caràcter visionari: haver vist les coses amb tal complexitat i tanta intensitat, que no tenen recepció immediata. Tot el cabal que hi ha en les obres de Shakespeare ha necessitat un temps de solidificació.

[I el debat va continuar encara una mica més, abordant la violència explícita en Shakespeare, la fascinació pel maligne, que s’ha instal·lat a la televisió; els monòlegs de les obres de Shakespeare que són diàlegs amb el públic, que situen l’espectador dintre de la història, un còmplice més, i com d’aquesta manera les estructures narratives tradicionals es fan miques. Shakespeare va veure què es podia dir i ho va dir tot, sense dogmes. Jordi Balló, Xavier Pérez, Xavier Antich i Xavier Albertí van acabar trenant la idea del sentit de comunitat, que ja no es defineix per una comunitat geogràfica, i la idea de l’estat de gràcia, que s’esdevé quan des d’un àmbit t’il·lumina un altre àmbit. Perquè precisament és això que provoca el llibre ‘El món un escenari. Shakespeare: el guionista invisible’.]

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb