Fotograma de 'Little Miss Sunshine' (2006).

Ai, m’he de treure tres quilets.

No m’omplis el plat, que m’engreixaré.

Buf, no suporto els meus cuixots.

Fa una setmana que estic a règim.

Has vist quin cul que té, aquella?

No sé com és que no li fa vergonya anar amb aquests pantalons, ensenyant la cel·lulitis.

No mengis amb aquest desfici, que sembles un homenot.

Et fotràs com una vaca.

Que corpulenta que és la teva filla, eh?

Ui, has sortit peludeta, tu.

He dut la filla a depilar-se, li ha fet mal, sí, però ja s’hi anirà acostumant.

Arregla’t una mica els cabells, que així no et voldrà cap home.

Posa’t una samarreta més ampla, que vas marcant tota la panxa.

Posa’t uns pantalons més estrets, que t’estilitzin una mica.

Mira que prima i guapa, la teva amiga.

He dut la nena a l’endocrí perquè li faci una mica de dieta.

Comença a posar-te cremes, que després se t’arrugarà la pell i ja no hi seràs a temps.

«Valent com el pare», «Bonica com la mare», diuen uns bodis de nadó penjats en un aparador.

Fa uns quants dies, en un reportatge del Telenotícies de TV3 explicaven que bona part d’unes alumnes de sisè de primària havien escrit que un dels seus propòsits era el d’aprimar-se. Parlaven de les xarxes socials i com influeixen tants comptes d’Instagram, TikTok, etcètera, en nenes en edat de creixement. I com a l’escola miraven de posar-hi remei.

Vaig recordar la pressió estètica que hem sentit tota la vida, des de ben joves, des de nenes. I la cosa continua com quan anàvem a escola, fa deu anys, vint, trenta, o pitjor: cada vegada més petites, i avui, a diferència d’ahir, amb missatges i imatges que els arriben per totes bandes, a ràfegues. Nenes que encara són en procés de desenvolupament. Però més enllà de les xarxes socials d’ara i les noves influències, hi ha tota la resta d’entramat, el que hi havia fa dècades i continua avui i que encara anem canviant massa a poc a poc. El d’una societat patriarcal i capitalista, i aquí entren tots els elements que la conformen i que contribueixen a aquesta pressió estètica que no ens acabem de treure de sobre: dels mitjans de comunicació als companys de classe, de la família a les botigues de roba, dels personatges de ficció a la publicitat.

Sucs miraculosos, laxants, infusions, pastilles per a perdre pes, batuts supletoris. Digues adeu a la cel·lulitis. Secrets de bellesa per a estar sempre perfecta. El millor producte antiarrugues fins ara. La dieta infal·lible, ara sí. La faixa reductora amb què tindràs una talla menys. Prepara’t per a l’operació biquini. Sigues prima, tingues els pits i el cul rodons i ben amunt, camufla’t grans i pigues i taques i arrugues, tingues la pell suau, amaga la panxa, posa’t talons, depila’t el bigoti, les celles, la barbeta, les aixelles, les cames, els braços, les engonals, el pubis, la vulva.

Fer saber que la majoria d’imatges de cossos que ens arriben per les xarxes socials són manipulades és un primer pas important. No, la majoria de dones no som així. Ens han modelat els cossos al seu gust i per al seu gaudi. Que hi hagués molta més diversitat estètica i més cossos no normatius als mitjans de comunicació també hi ajudaria força. Si el carrer n’és ple, per què no se’n veuen als platós dels programes de televisió i costa tant que apareguin en la ficció, tret que siguin personatges caracteritzats justament per això?

Però també hi ha l’entramat que dèiem i del qual formem part, voluntàriament o involuntària (m’hi incloc, no n’he viscut pas al marge i és d’aquella merda que queda ben incrustada) els amics, els pares, la resta de la família, els dependents de botigues de roba, etc. Amb comentaris, despectius o positius, amb actituds, subtils o grolleres. Que si no t’ho has qüestionat, et poden semblar inofensius, però que la majoria de vegades fereixen, fan pòsit, influeixen. Tenen conseqüències.

Perquè de retop de tota aquesta pressió estètica, que ja és nociva per si mateixa, hi ha la cosificació que insisteix a considerar les dones un objecte. Hi ha els trastorns de conducta alimentària, que molts cops comencen amb nenes pre-adolescents fent dietes que no pertoquen i que van fins als casos més greus d’anorèxia i bulímia, i que inclouen tots aquells sentiments i pensaments que passen desapercebuts. Autoestimes minades, culpabilitat, tristesa, inseguretat, por del fracàs… Hi ha nenes hipersexualitzades, hi ha noies que no poden desenvolupar cos i ment amb llibertat, hi ha més desigualtats de gènere.

Estimar-se el propi cos, vet aquí quin repte. Que si ens foradem les orelles, ens posem una peça de roba o una altra, ens pintem o ens depilem, sigui perquè ens dóna la gana, perquè ens agrada agradar-nos. Ni totes les noies caben en la talla trenta-vuit ni les dones existim perquè els altres ens contemplin i ens jutgin l’estètica. Que les nenes creixin en pau i lliures, vet aquí una raó per a no llençar la tovallola.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.