Antonio Turiel: “Si prens mesures contra Rússia, la crisi del 1929 semblarà una broma al costat d’aquesta”

Entrevista a l'investigador de l'Institut de Ciències del Mar del CSIC, expert en l'exhauriment dels combustibles fòssils

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya
09.03.2022 - 20:35
Actualització: 09.03.2022 - 21:35

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Rússia proveeix el 45% de tot el gas que es consumeix a Europa. Si bé la UE presumeix de voler reduir de dos terços aquesta dependència, els experts se’n malfien, d’aquesta promesa. Ahir, l’Alt Representant de la UE per a Política Exterior, Josep Borrell, ja carregava la responsabilitat a l’esquena els consumidors i demanava que cadascú a casa seva abaixés la calefacció. Tot plegat mentre el preu del gas es desboca i arrossega el de l’electricitat

Aquesta situació tan esperançadora s’agreuja per un galopant esgotament de combustibles fòssils que complica la lluita geopolítica. Antonio Turiel, doctor en física teòrica i investigador de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC, fa anys que alerta de la crisi energètica i veu poc marge de maniobra amb la dependència russa. També parlem amb ell de la transició energètica i ens explica per què creu que és un projecte fallit d’entrada.

Europa pots sobreviure sense el gas rus?
—Sense el gas rus no. El gas té un transport molt complicat. Implica una logística de transport que requereix plantes de liqüefacció en l’origen, vaixells metaners i plantes de regasificació. Tot això fa que hi hagi colls d’ampolla i encareix molt el gas. Aleshores, t’interessa sobretot estar connectat per via terrestre amb gasoducte, com passa amb Rússia. És més barat i té molta més capacitat, perquè permet de transportar-ne més quantitat de manera més fàcil. Per això Europa no pot prescindir del gas rus. Si en prescindís s’estavellaria econòmicament.

Doncs la UE diu que vol reduir la producció de dos terços.
—Reduir el consum de gas rus d’un 66% pot significar una crisi econòmica de grans proporcions. Fa molta gràcia, perquè diuen que reduiran les importacions de Rússia i queda la idea implícita que se substituiran amb importacions d’altres llocs. Però és que aquesta quantitat no es pot portar d’enlloc més. Se’n pot suplir una petita part, però no pas tota. Inconscient, es prepara un decreixement i una dràstica reducció del consum.

Josep Borrell ja ha demanat als europeus que abaixin la calefacció. El decreixement és positiu?
—Hi ha dues maneres de fer-lo. Una de planificada i una altra desordenada i caòtica. Aquí la clau és com es repartirà la càrrega de decreixement. D’una manera equitativa i planificant què farem després, o d’una manera injusta carregant-ho als consumidors? Ja sabem què passarà.

En aquesta situació, els grans beneficiats poder ser els EUA, perquè Europa haurà de comprar més gas liquat?
—Hi ha una part d’aquest raonament que és cert. Els EUA durant molts anys ha tingut un excés de producció de gas i n’ha exportat molt. El problema és que el gas liquat requereix una logística més elevada que encareix el producte final. Però hi ha una altra qüestió que no s’aborda prou: els EUA ja arriben al màxim de producció de gas. El 2023 veurem un descens sobretot en la producció de gas a causa del fracking. Certament, els EUA han esperonat la guerra amb la idea de vendre més gas, però ho fan amb una mirada de curt termini perquè ara sí que els pot aportar beneficis. Això no obstant, aviat deixaran de tenir excedent de gas.

Per què continua pujant el preu del gas si Europa no ha prescindit del gas de Rússia?
—Hi ha dos factors que hi influeixen. Per una banda, un problema estructural que arrosseguem de l’any passat: l’escassetat de gas. I té a veure amb el fet que la producció de gas a Rússia fa vint anys que s’ha estancat, la d’Algèria també i la d’Europa fa anys que cau. Per tant, cada vegada en costa més de proveir-nos de gas i com més va més car és. El procés és lent, inexorable, i té a veure amb l’exhauriment dels jaciments de gas; és una realitat geològica. El segon factor és la incertesa, l’esclat de la guerra i la decisió dels EUA de no comprar més petroli ni gas rus, que ha desencadenat el pànic dels mercats i un efecte especulatiu.

Quins efectes col·laterals té l’augment del preu de gas?
—Un problema que ja tenim de fa mesos i del qual no es parla és el dels fertilitzants, que pot causar una crisi alimentària de grans dimensions. Els fertilitzants es fan amb gas natural. Les plantes de Fertibèria, a Espanya, van aturar la producció perquè el gas anava massa car. I no van reobrir al 100% perquè no tenien garantida la compra de producció. Els pagesos estan preocupats perquè el preu d’aquests fertilitzants s’ha enfilat molt, igual que el dièsel, i el panorama que s’albira és d’escassetat de fertilitzants arreu. Això també afecta la indústria del vidre, de la ceràmica, del ciment i la indústria química, que requereixen gas. I indústries com la de l’acer no depenen del gas, però si de l’electricitat, i l’augment de preu també els afecta. Ens encaminem cap a una trompada de grans dimensions.

Parlem de l’electricitat. El gas és el principal responsable de l’augment del preu de l’electricitat?
—Sí. El problema és aquí. Fa anys uns senyors economistes van dir que el millor sistema per a fixar el preu de l’electricitat era a partir del preu de l’últim kilowatt/hora que entra en cada moment. És una subhasta. Red Elèctrica Espanyola demana qui pot produir electricitat. Els generadors ofereixen els kilowatts/hora que poden donar a un preu. Primer es compren els més barats i després s’agafen els cars, fins que arriba l’últim. I aquest últim, el més car que entra, és el que fixa el preu de tot. Això es fa així perquè uns senyors economistes van creure que amb aquest sistema anomenat “marginalista”, s’incentivaria la introducció de noves tecnologies i fonts d’energia. Però passa que la física no té la mateixa opinió i no apareixen noves tecnologies, possiblement perquè no n’hi ha, ni noves fonts d’energia, perquè no n’hi ha. Amb aquest sistema, d’obligat compliment a tota la UE, passa que cada vegada que es produeix electricitat amb gas, ni que sigui molt poc, acaba fixant el preu de tot. I pagues tota l’electricitat al preu caríssim del gas.

Paguem l’electricitat a preu de gas, doncs.
—Sí. És com si vas a la verduleria i demanes un quilo de carrotes que va a un euro el quilo; un quilo de pomes que costen 1,5 euros el quilo; un quilo de carabassó, que va a 0,80 el quilo; i finalment, demanes una mica de safrà. Però el safrà va a 45.000 euros el quilo. Doncs n’agafes només un gram. En total, compres tres quilos de verdura i un gram de safrà, i t’ho cobren tot al preu del safrà.

Quin salt ha fet el preu del gas?
—El gas ha tingut un augment espectacular. Avui es paga a 200 euros el megawatt/hora, i fa tan sols dos anys el preu normal era d’uns 20 euros. En dos anys el preu s’ha multiplicat per deu. Per això Europa ha de canviar la fixació de preu i desvincular el preu de l’electricitat del preu del gas. Aquest canvi s’haurà de fer perquè si no Europa s’estavellarà, i innecessàriament. Al final és una qüestió de normativa i es pot canviar.

En el cas del petroli, Europa també es troba lligada de mans i peus com en el cas del gas?
—Amb el petroli és diferent. De vegades s’han imposat sancions, que de cara a la galeria queden molt bé, però que tenen molt poc efecte. Perquè el petroli és molt fungible. Tu ara deixes de comprar el petroli a Rússia, però Rússia en vendrà a la Xina o a uns altres països. Aleshores, aquells que proveïen la Xina i més països,  no tindran comprador i ens ho vendran a nosaltres. Vull dir, que el petroli farà més voltes i haurà de recórrer més camí; per tant, serà més car. Però al final l’efecte no serà tan gran. Per on té collada Europa i el món és pel gas. És per on pot fer més mal. Però és que Rússia produeix la tercera part de l’urani enriquit del món, que es fa servir també en centrals nuclears americanes; els EUA importen minerals de ferro de Rússia; Rússia també controla la producció mundial de níquel i de més metalls crítics. És que és impensable. Si tu intentes prendre mesures contra Rússia, automàticament enfonses el món a una crisi econòmica. I al costat d’aquesta crisi la de 1929 semblarà una broma.

Caram…
—Això és així ara mateix, amb el grau de dependència que hi ha. Hi ha molta retòrica, hi haurà molt discurs de cara a la galeria, però tothom sap que si collem massa fort prendrem mal tots.

I per si no n’hi hagués prou, hi ha una escassetat creixent de combustibles fòssils. Quan ens podem quedar sense petroli?
—Mai. Aquest és un punt clau que cal entendre per a no generar confusió. Tenim una visió del petroli com el vi de la bota. Tu obres l’aixeta i va rajant fins que s’acaba. Però no funciona així. El petroli ocupa els intestins i els foradets d’una roca que és porosa i quan hi apliques pressió, brolla. A mesura que en vas extraient, la roca es va tancant, es va col·lapsant i cada vegada en surt menys. Pots extreure’n més fent un altre forat, practicant el fracking, injectant-hi aigua o gas a pressió… Però al final, de mitjana, de tot allò que hi ha a la roca, només surt a la superfície la tercera part. Dues terceres parts són tan disperses en la roca que no surt a compte d’extreure-les. Aleshores, el problema no és en quin moment se n’extreu l’última gota, perquè d’aquí a uns quants segles encara es podrà extreure petroli. La qüestió és quanta quantitat se’n pot extreure cada dia. A mi m’és igual tenir dos milions d’euros al banc si cada dia només puc treure’n deu euros. Puc ser un milionari en potència, però en realitat sóc pobre. Per tant, l’extracció ha de ser rendible.

Avui he posat gasolina 95 a 1,8 el litre, i la 98 valia gairebé 2 euros…
—Aquí rau la qüestió. El petroli ja ha començat a caure. El 2018 va arribar al màxim i ja no es recuperarà mai més, perquè les companyies petrolieres ja desinverteixen. Ho fan molt ràpidament, tal com passa amb el capitalisme. Perquè el capitalisme només té dos modes: l’autocomplaença i el pànic. I per això l’Agència Internacional de l’Energia avisa que la producció de petroli el 2025, respecte del 2018, podria arribar a baixar d’un 50%. És una salvatjada.

I mentrestant, no haurem fet cap transició energètica.
—Però és impossible. És l’altra pota de la qüestió. Es parla de la transició energètica com la solució i no és possible. I se sap.

Per què?
—Perquè depèn d’un munt de materials que no tenim. El principal problema de la transició energètica cap a les renovables és que requereix grans quantitats de petroli. Perquè s’ha d’extreure molt material, s’han de fabricar les coses, s’han d’instal·lar…  Algú es pensa que un aerogenerador s’ha fet sense petroli? No, es fa amb formigoneres i el ciment es fa amb gas natural, l’acer es fa amb carbó i tot plegat es transporta amb maquinària pesant que necessita gasolina.

És a dir, que hi ha energies renovables que no poden substituir el petroli.
—El problema és que el sistema de producció de renovables que discutim necessiten grans quantitats de combustibles fòssils i, a més a més, materials que no són abundants al planeta. Necessites tel·luri i plata per als connectors de les plaques fotovoltaiques, per als aerogeneradors necessites alumini… Necessites coses que no són abundants i no tot el planeta en pot disposar perquè no n’hi ha prou per a tots. És un projecte fallit d’entrada. A banda, se centra molt en la producció d’electricitat, però sabies que a Catalunya l’electricitat és només la quarta part de l’energia final que es consumeix?

I la resta?
—Petroli, gas, carbó i altres. I aquest 75% d’energia és de difícil electrificació. Pots augmentar el percentatge de consum d’electricitat fins al 30% o el 40%, però hi haurà un 60% que se’t resistirà. I se’t resistirà molt. I ara ens volen enlluernar amb els cotxes elèctrics, però se sap bé que no es pot fer així.

I llavors?
—Doncs anem cap al col·lapse.

Però no podem fer-hi res?
—Vejam, aquest model de transició energètica s’ha proposat per mantenir el capitalisme. Aquest model de renovables és l’únic compatible amb la salvaguarda dels interessos dels grans capitalistes. I això ens porta al desastre. Perquè aquesta transició permet de crear grans quantitats d’energia concentrada per a mantenir les empreses i els oligopolis que poden guanyar molts diners. Per això es defensa aquest model. Però no és l’únic model de renovable que hi ha.

I quins més hi ha?
—Els que implicarien un canvi de paradigma. Podem tenir un nivell de vida semblant a l’actual consumint la desena part de l’energia i els materials que consumim avui dia. I hi ha diversos estudis que ho demostren. La guerra és un missatge molt clar i molt fort que hem de canviar el nostre model de vida i el nostre model de consum. No podem dependre tant de països on els drets humans són una cosa opcional. Ens hem de replantejar el model de vida i encaminar-lo cap a una economia més local, més resilient, que garanteixi una producció d’aliments locals. I això ja es fa, perquè el problema en aquest canvi no és tècnic, sinó social. Hem d’abandonar el capitalisme, perquè si no et trobes obligat a negociar amb assassins i tirans. I si no ho fas, igualment el model s’acaba perquè els recursos del planeta van minvant.

Per què Catalunya va tan endarrerida en la construcció d’infrastructures que creïn energia renovable?
—Primer de tot, que en els últims anys hem tingut governs de dreta a l’estat espanyol que eren hostils a tot allò que tingués a veure amb les energies renovables. Només cal recordar l’impost al sol. Ara hem vist que hi ha un gran problema amb l’energia fòssil i amb l’excusa del canvi climàtic fem aquesta transició precipitada i desordenada a tot Espanya. El fet és que a Catalunya la legislació és més garantista i intenta evitar els excessos que es fan en altres llocs. No t’enganyis, la majoria dels promotors de les energies renovables que es fan a Espanya és essencialment una bombolla de la totxana 2.0.

Què voleu dir?
—S’hi construirà molt, però el rendiment que tindrà serà molt baix. Entre altres raons perquè no se sap com s’aprofitarà aquesta electricitat. Pensa que el consum de l’electricitat a Espanya baixa des de l’any 2008. Teòricament, tot allò que ja hauríem de tenir per a aprofitar millor aquesta electricitat, com els milions de cotxes elèctrics o els sistemes d’hidrogen verd, no hi són. I no hi són perquè són cars i perquè no hi ha prou material per a permetre un desplegament a l’escala que es pretendria.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies