Antoni Gelonch: “Les sibil·les són un contrapès pagà i femení als profetes”

Antoni Gelonch (Lleida, Segrià, 1956) és un apassionat de l’art i de la reflexió sobre allò que és artístic. És director fundador de la Col·lecció Gelonch Viladegut, especialitzada en gravats. L’any 2020 la va lliurar al Museu de Lleida. Va ser elegit com a acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i president dels Cercles del MUHBA i del Museu Frederic Marès de Barcelona. És tertulià habitual del programa Més 3/24 i ha escrit i publicat uns quants llibres, com ara Napoleó, la Revolució i els catalans (2021, Viena Edicions) i Quan canta la sibil·la (2021, Viena Edicions). En aquest darrer, explica l’origen del cant de la Sibil·la, que com més va més popularitat guanya. En part, pel reconeixement de la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat i, en part, per l’impuls que hi han donat artistes contemporanis com Maria del Mar Bonet i Jordi Savall.

A causa de l’origen pagà, el cant va ser prohibit al segle XVI, seguint les directrius del concili de Trento (1545-1563). Però a Mallorca i a l’Alguer van defugir la prohibició i va perdurar gràcies a la resistència popular i a l’arrelament que tenia. És una tradició que, a més, agermana el país de cap a cap. “Els qui estimem els Països Catalans hem de procurar que el cant de la Sibil·la perduri a tot el territori –diu Gelonch–. Crea comunitat entre la gent que parla català.”

Parlem amb Gelonch sobre què hi ha darrere d’aquesta representació mil·lenària i com ha perdurat tant de temps.

—On veureu enguany el cant de la Sibil·la?
—Aquest any tinc un problema, perquè la nit de Nadal seré a Lleida i a Lleida no es fa. Però faig tot el possible perquè l’any vinent s’hi representi.

—Quina és la vostra versió preferida?
—N’hi ha dues que m’agraden molt. Una és la de la Catedral de Tarragona, perquè trobo que sentir la Sibil·la amb un conjunt com O vos Omnes i amb la Marta Mathéu és un luxe extraordinari. També m’agrada molt la de la Seu d’Urgell, perquè és molt austera, molt senzilla i, evidentment, la catedral romànica de la Seu d’Urgell és un lloc absolutament adient. Són les meves preferides, però també m’agrada la de la Catedral de Barcelona i segur que també és molt agradable a Mallorca o a l’Alguer… El problema és que de nit de Nadal només n’hi ha una l’any i t’agafa on t’agafa. La sort és que hi ha una diversitat interpretativa enorme, cadascuna amb les seves peculiaritats, però totes amb encant.

—Mil anys d’interpretació d’aquesta tonada medieval. Què canta la Sibil·la?
—La Sibil·la proclama la segona vinguda del Messies i, per tant, la fi del món i el Judici Final. D’alguna manera alerta els homes i les dones que es penedeixin perquè la fi del món s’acosta. L’any 1000 es pensava que el món s’acabaria.

—Com s’ho ha fet per sobreviure tant de temps?
—El cant de la Sibil·la és una tonada popular, breu i no excessivament difícil de cantar. La crida al Judici Final i al temor de Déu són qüestions històriques que sempre han acompanyat la humanitat. És un clam de la fi dels temps que suposa una certa introspecció abans de l’alegria per la vinguda del Messies.

—Quina era la motivació de la gent per a mantenir-la?
—El cant de la Sibil·la es va convertir en un senyal d’identitat de la població que no es volia perdre. Era una tradició arrelada que la gent del país defensava. D’altra banda, tampoc podem obviar la presència del catolicisme en tots aquests territoris, que ha estat absolutament preponderant fins a final del segle XX. Per tant, el que impregnava la societat era la religiositat, en aquest cas, expressada en els dogmes de l’Església catòlica, entre els quals, el Judici Final i la fi dels temps.

—Malgrat que és una de les poques peces medievals que són vives i avui es continuen representant, teniu la impressió que encara és un patrimoni desconegut per a molta gent?
—Allà on encara no es canta és un patrimoni desconegut. De fet, hi ha diverses catedrals de Catalunya on no es representa el cant de la Sibil·la. Són Tortosa, Solsona i Lleida. Tampoc crec que es faci a Sant Feliu del Llobregat, ni a Vic ni a Terrassa. Hi ha parts importants del territori on no hi ha hagut mai contacte amb el cant de la Sibil·la. La revitalització de la representació, que era força improbable a final del segle XX, ara és una realitat. El cant de la Sibil·la ha anat arrelant i cada any guanya espai, però encara té espais per guanyar, per ser més coneguda.

—Tot i això, com més va més popular és.
—Jordi Savall i Montserrat Figueras van fer moltíssima feina. Van editar un CD fa uns anys en què podíem sentir diverses sibil·les cantades a Mallorca, a l’Alguer… Això va popularitzar-la molt com a representació. És evident que si Jordi Savall produeix una música, es fa molt més popular. A més, trobo molt interessant la mobilització de corals i de grups instrumentals que d’una manera general, voluntària i altruista permeten la persistència en el temps del cant de la Sibil·la. Hi ha hagut una simbiosi extraordinària entre el que és popular i l’alta cultura per a la difusió de la Sibil·la. És increïble, i completament positiu.

—També l’han fet seva artistes contemporanis com Maria del Mar Bonet i Maria Arnal i Marcel Bagés…
—El fet que Maria del Mar Bonet la cantés a Sant Gervasi va fer molt per la seva preservació. Va treure aquesta representació de la mirada antiquada i la va reivindicar com un cant actual, que sempre s’ha cantat a Mallorca i que s’havia d’estendre a tots els territoris de parla catalana. Els artistes contemporanis han fet molt per popularitzar el cant de la Sibil·la. I el més interessant és veure com gent completament actual interioritza aquest cant i té interès en la pervivència a través de les generacions que vénen.

—Quin impuls hi ha donat el reconeixement de la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat?
—Això sempre ajuda. Quan t’acrediten d’aquesta manera entres en circuits més populars, però també d’alta cultura. La gent pensa: “Això no és un cant més del nostre patrimoni, sinó que això és una de les bases del nostre patrimoni artístic. Un dels cants més antics dels quals nosaltres tenim referència…”.

—Creieu que el cant de la Sibil·la pot prendre un altre significat arran de crisis, com ara l’emergència climàtica, que evoquen un final del planeta?
—Jo no barrejaria gaire les coses. Una cosa és el cant de la Sibil·la cristià i una altra les possibles interpretacions que se’n facin. En el cristianisme, per mitjà de la sibil·la, que ve de l’antiguitat pagana, s’ha fet que aquestes figures, en comptes de fer endevinacions sobre el present o sobre el futur, que és el que feien les sibil·les, anunciïn la segona vinguda del Messies. Això és una apropiació del cristianisme, i com a tal, el cant de la Sibil·la diu el que diu. Una altra cosa, que a mi no em sembla malament, és que s’aprofiti la figura de les sibil·les d’una manera pagana, com s’havia fet abans de l’any mil, i que anunciïn la fi del món per altres motius: per la crisi climàtica, per l’energia nuclear, per la sobrepoblació, per les migracions… pel que sigui. Les sibil·les poden tornar a tenir el paper pagà d’anunciar la necessitat de transcendència i de pensar en el futur de la humanitat. Però en tot cas, són produccions diferents. El món de les sibil·les pot donar per a moltes altres creacions artístiques. El que és Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat és el cant que s’ha cristianitzat.

—Les sibil·les eren dones que tenien la facultat reconeguda de desentrellar el futur, eren les pitonisses del món antic. Per què aquesta capacitat sempre s’associa a les dones?
—Se suposa que eren més sensibles als missatges de les divinitats i que no anaven a fer la guerra. Eren dones que vivien al segle VI, VII i VIII aC, normalment en coves o llocs tancats de l’antiga Grècia i de l’antiga Roma. Els atorgaven facultats endevinatòries i rebien directament l’oracle dels Déus per a predir guerres o calamitats.

—D’alguna manera les sibil·les foren el contrapunt dels profetes?
—Si ens fixem en la representació que va fer Miquel Àngel a la capella sixtina del Vaticà, és curiós, perquè hi ha dotze apòstols i dotze sibil·les i també hi ha cinc profetes i cinc sibil·les. De manera que és evident que les sibil·les són una mena de contrapès pagà i femení als profetes de l’antic testament.

—El cant de la Sibil·la va ser prohibit seguint les directrius del Concili de Trento (1545-1563). Per què?
—Les representacions paganes representades a les esglésies van ser prohibides, però també les celebracions religioses amb origen pagà. Es considerava que a les parròquies solament s’hi podien interpretar cants litúrgics. Al Principat i al País Valencià va ser una tradició que va quedar interrompuda durant segles. Va ser un moment molt difícil.

—Però a Mallorca i a l’Alguer no en van fer cas. Com és?
—De manera continuada només s’ha interpretat en les parròquies d’aquests dos territoris. En tots dos casos, pel fet de ser illes, les comunicacions arribaven més tard i era més difícil que hi hagués algú que vigilés i que enviés informes a Roma. A més, el zel dels bisbes respectius va ser menor, el cant de la Sibil·la va continuar-hi com una tradició.

—Juntament amb el Misteri d’Elx, són exponents de les representacions litúrgiques que han sobreviscut a la prohibició…
—Formaven part de tradicions locals molt arrelades que no es van voler perdre. Suposo que van passar alts i baixos amb les autoritats eclesiàstiques, però al final es va imposar la voluntat del poble.

—Tot i això, amb el temps, s’ha anat recuperant i ara se’n fan representacions a molts indrets. És una tradició que agermana tot el país?
—Tenim poques tradicions que agermanin el conjunt dels Països Catalans. Una són els focs de Sant Joan i una altra és el cant de la Sibil·la. No n’hi ha gaires més, malauradament. Els qui estimem els Països Catalans hem de procurar que el cant de la Sibil·la perduri a tot el territori. El cant de la Sibil·la crea comunitat entre la gent que parla català. Tot i que també es canta al centre d’Europa i en algunes ciutats de França, es canta poc a la resta de la península. Això fa que a casa nostra sigui un element popular, d’identitat, i que a més, és representat per les noves generacions d’artistes. Té tots els ingredients per tenir èxit i per a poder continuar.

—D’una mitologia grega de transmissió oral a una integració reinterpretada dins el cristianisme. Per què el cristianisme va absorbir aquesta tradició i la va vincular a la figura del Messies i a Nadal?
—Hi ha una cosa que són les sibil·les, que tenen un origen pagà, i una altra cosa és el cant de la Sibil·la, que és un text medieval i cristià. El cristianisme es troba que les sibil·les són unes figures populars, i en aquell moment tot allò que era popular s’intentava cristianitzar. Van dir, “això que deien les sibil·les era per a anunciar la vinguda del Messies”. Llavors es fa un joc de mans i avall que fa baixada. Totes les festes paganes passen a ser festes de sants, el solstici d’estiu és Sant Joan, el solstici d’hivern és Nadal. Tot passa pel sedàs de la religió.

—Aquest vincle pot semblar una mica contradictori. Que una mateixa nit es representi una obra apocalíptica i se celebri l’arribada al món d’una nova vida no és estrany?
—És el contrast que ressegueix tota la història de la humanitat. Entre la vida i la mort, entre el present i el futur. No té res d’estrany. Primer anuncies que la fi del món arribarà, que hi haurà una segona vinguda del Messies, però perquè això passi hi ha d’haver una primera vinguda del Messies. Doncs, aquella nit, és la primera vinguda del Messies.

—Al segle XV van proliferar el nombre de sibil·les, però finalment es quedà en dotze.
—Van començar essent tres, després sis i això va anar augmentant, però avui en dia n’hi ha dotze. Sempre es buscaven similituds: dotze eren les tribus d’Israel, dotze són els apòstols, dotze són les estrelles de la Mare de Déu… El dotze és un nombre important. En el cristianisme també són importants el set –els dies de la setmana, els dolors de la Mare de Déu– i el tres –la trinitat.

—Al llibre Quan canta la sibil·la apareixen moltes imatges de sibil·les. Són molt boniques.
—Al llibre apareixen sibil·les que són gravats, d’altres que són pintures i d’altres que són escultures, amb fusta i amb pedra. Les representaven com unes dones sàvies i les acostumaven a fer boniques.

—Heu fet molts llibres. Ara que heu tornat a Lleida després de quaranta-set anys heu escrit l’últim, La història de Lleida explicada a la canalla.
—Ara us donaré una notícia: ja se’n prepara la segona edició! En un mes hem exhaurit la primera. És un llibre il·lustrat amb uns dibuixos maquíssims de l’Andrea de Castro en què expliquem la història de Lleida amb quaranta episodis, el que ha anat bé i el que no ha anat bé. Ho expliquem tot. Cada vegada que s’escapa una bufetada, Lleida és la primera ciutat a rebre-la, perquè les bufetades normalment vénen de Ponent. Totes les guerres, tots els setges, tot ha entrat per aquí. A Lleida es va fer rei Jaume I, a Lleida es va casar Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó, a Lleida hi va haver la primera universitat dels Països Catalans… Tot i això, dóna orgull i sentit de comunitat i a mi em va semblar que calia fer-ho.

—També reivindiqueu l’autoestima dels lleidatans.
—Sí. Prou falta que fa!