Antoni Cañete: “Mentre la Xina fabrica i els Estats Units innoven, a Europa creem normes”

  • Entrevista a Antoni Cañete, president de la PIMEC, que considera que la veritable causa pendent que tenim és la productivitat

VilaWeb
19.01.2025 - 21:50
Actualització: 20.01.2025 - 08:26

Antoni Cañete (Barcelona, 1963), president de la PIMEC d’ençà del 2021, coneix bé l’organització i el seu àmbit de competència. Hi és vinculat des del 2005, aleshores com a secretari general. També és vice-president de la patronal de les petites i mitjanes empreses europees. Hàbil en el relat, es mostra infatigable en la conversa, encara que la fem cap al tard. Desborda energia, combativitat, convenciment i un to conciliador.

Està convençut que alguna cosa fem malament. Farceix el discurs amb dades, que sovint són com petits punyals que es claven a la ment, de tan dures com són a l’hora de descriure la realitat. Les repeteix amablement sempre que pot, però no per això deixen de ser contundents. 7 documents de cada 10 que demana l’administració ja els té. Les petites i mitjanes empreses dediquen 42 hores el mes a omplir papers per fer tràmits administratius. L’estat espanyol és per sota de Turquia respecte de la productivitat. Dels 4.000 milions d’euros que la Generalitat destina a polítiques laborals, el 90% són a polítiques passives i tan sols el 10% actives. Té molt clar que moltes coses no es fan bé, però està convençut que el motor per a canviar-les és l’exigència de la societat civil. Li preocupa el problema del finançament català, produït pel dèficit fiscal. Creu que no pot ser que Catalunya sigui el segon territori en aportació i el catorzè (el penúltim) a rebre. Li agrada el model alemany dels Länder, en què l’ordinalitat no es perd mai.

Com veieu a la PIMEC la nova regulació de la jornada laboral?
—La gent no està preocupada per la jornada laboral, la gent està preocupada pel salari. És un tema que s’ha posat a la societat com a debat, possiblement sense que hi fos com a debat principal. La gent està preocupada pel salari i el cost de la vida i no les hores de feina. Dic això per centrar i marcar el tema. Siguis treballador, empresari o autònom, ningú està en contra de treballar menys i guanyar més. Tothom vol treballar menys i guanyar més, per tant, som davant una proposta populista, i prendre una mesura com aquesta de baixar de quaranta hores a trenta-set hores i mitja setmanals hem d’entrar-hi en profunditat, perquè tindrà unes conseqüències i n’hem de parlar.

Fem-ho.
—Hem de saber que, aquests darrers anys s’ha doblat l’absentisme i que això repercuteix sobretot a la petita i mitjana empresa. Per tant, si tenim el doble de gent en absentisme i, a més, moltes menys hores per a poder cobrir les obligacions que tens, això repercuteix en la capacitat que té l’empresa de poder donar resposta i n’afecta la competitivitat. Però a part d’això, cal fixar-se en el fet que en aquest país hem guanyat en PIB, hem crescut del 3,1%, però ho hem fet a força de suor. Hem posat més gent a treballar i això ha fet que hàgim crescut en PIB, però no en productivitat, que és la veritable causa que tenim pendent.

Això es pot canviar?
—Si guanyéssim en productivitat, i no només laboral, sinó també de recursos i tinguéssim un absentisme que fos l’adequat o el natural, seria diferent. I no dic que l’absentisme sigui únicament un problema de treballadors. És un problema de tots, també dels empresaris o de les empreses i del sistema: si triguen molt a fer una prova, si no hi ha un control concret de la baixa, si hi ha un abús o si no posem les condicions perquè d’alguna manera no n’hi hagi.

Què faríeu?
—Hi ha uns indicadors que si els corregim serien més fàcils de poder assumir. No és el mateix una gran empresa que té mil treballadors que una petita empresa o un comerç que té deu, cinc, tres o menys treballadors. Mentre la gran empresa té una capacitat d’organització, en una petita empresa la situació és més complicada de gestionar. Una proposta com aquesta hauria de tenir en compte la dimensió de l’empresa i el sector d’activitat. Hi ha sectors d’activitat que, per les seves pròpies característiques, tenen marge i capacitat d’organització per a assumir-ho. Això ja passa en la negociació col·lectiva. Hi ha molts sectors i empreses que són per sota de les trenta-set hores i mitja. Però, en canvi, hi ha sectors que no ho poden fer.

Algun exemple?
—Quan va venir la vice-presidenta, ens vam reunir amb diferents sectors i va veure, per exemple, que les farmàcies tenen l’obligació funcional de dispensar medicaments i, si no ho fan, cometen un delicte. Si a sobre hi afegim que el maldecap principal de les farmàcies, com de moltes empreses més, és trobar gent que estigui capacitada, tot es complica. Vam fer un estudi que deia que per baixar de 40 a 37,5 hores, només en la província de Barcelona, es necessitarien més de 600 treballadors. Un altre cas són les empreses de neteja, que el 90% és mà d’obra, o de seguretat. Hi ha una qüestió funcional. I això vol dir que una mesura com aquesta necessitaria una transitorietat i una sectorització. Si anem a comerços que tenen 2 treballadors o 3, el problema és que tu no pots tancar el comerç i, per tant, normalment el que passa és que l’autònom –que ja el tenim a 55 hores de mitjana, i nosaltres reclamem que en siguin 40– encara hauria de fer més hores.

Podeu concretar més?
—Proposem que es tracti en la negociació col·lectiva, perquè allà on es donin les circumstàncies perquè es pugui aplicar s’apliqui i es puguin posar mesures o indicadors que permetin dir que quan en un sector baixi l’absentisme, per exemple, d’un 12% a un 5%, s’apliqui directament la reducció. Jo preferiria tenir una plantilla per a poder fer la feina que no la gent que està de baixa. Prefereixo 37,5 hores amb una presència més gran d’activitat. Però s’ha de vigilar que a les petites i mitjanes empreses això no els impliqui una pèrdua de competitivitat. És clar, si només fem que tinguin 37,5 hores les grans i 40 les petites, el problema és que ningú voldrà anar a treballar en una petita.

Però què creieu que passarà?
—El reial decret és molt dur per intentar tenir una negociació. Ara hi haurà un tràmit parlamentari i tot i que hi ha partits que diuen que no votaran a favor d’aquesta mesura, això de dir als teus votants que estàs en contra que treballin menys i cobrin més podria portar erròniament els partits a fer mesures populistes. Val la pena que hi hagi un debat serè i que no ens fem un tret al peu. Seria bo que una tramitació parlamentària fes que posem els accents on han de ser.

Heu dit que allò que preocupa la gent és el salari, encara més amb la inflació que hi ha.
—Quan hi va haver una inflació pràcticament de dos dígits, moltes institucions i organitzacions, sobretot en l’àmbit econòmic i empresarial, deien que no podien apujar de dos dígits el salari. I jo deia des de la PIMEC que, amb una inflació com la que hi havia, i amb un augment com el d’aquell moment amb el preu de l’energia i les matèries primeres tan important, no podíem dir a la gent que no li podíem apujar el sou. Perquè la gent ha d’arribar a final de mes i ha de poder fer front a aquesta inflació. Llavors vam dir que els sous s’havien d’augmentar, però paral·lelament dèiem i diem que això ha de venir acompanyat d’indicadors de productivitat. I no parlo de productivitat laboral sinó productivitat dels recursos.

Conclusió?
—Hem de fer que les nostres empreses tinguin la capacitat de poder pagar més bons salaris i ser més resilients, però per això hem d’entrar en el factor productivitat. No pot ser que siguem el segon país amb menys productivitat d’Europa, després de Turquia. Alguna cosa no fem bé, perquè si tinguéssim bona productivitat segurament podríem tenir més bons salaris i la gent tindria una capacitat de compra més gran. El que estira la nostra economia és el consum.

Sou molt crítics amb la burocràcia com a factor que minva la productivitat. Les dades que presenteu són esfereïdores.
—Ens agrada explicar les coses amb dades i, a partir d’aquí, trobar solucions. Hi ha un excés de burocràcia a Europa, a Espanya i especialment a Catalunya, que encara hem estat capaços d’augmentar-la. Les dades reals ens diuen que de cada 10 papers que ens demana l’administració, 7 ja els té; que les petites i mitjanes empreses dediquen quasi 42 hores cada mes per omplir papers i que quan li demanem alguna cosa a l’administració, que hauria de donar la resposta en 30 o 60 dies, tarda de mitjana 166 dies. Això afecta la productivitat i la competitivitat. Si en comptes de dedicar hores a omplir papers ens dediquéssim a poder produir millor, tot seria diferent. Alguna cosa no fem bé. Mentre la Xina fabrica i els Estats Units innoven, a Europa creem normes. Europa fa molta regulació i molta norma. Espanya fa molta norma, però a més a més el problema és que fem lleis que no serveixen o que no complim, que encara és pitjor. Però si analitzem Catalunya, encara tenim tendència a regular més. I, per tant, tenim documentat que a Europa fa unes 300-400 normes, Espanya en fa 600 i Catalunya, de 700 a 1.000. Ens ho hem de fer mirar. Ara, a Europa, des de Catalunya hem aportat que s’hagin pres unes mesures pensant en petit.

Lluitar contra la morositat és una de les vostres croades, si em permeteu aquesta paraula.
—En el tema de la morositat vam aconseguir una cosa extraordinària: que hi hagi un reglament aprovat per la Comissió Europea. Ara aquest reglament, per fer-lo efectiu, ha de passar pel Parlament Europeu, on hi va haver l’oposició de països que tenen resolta la morositat, com ara França i Alemanya, i van parar la votació perquè van començar a sortir molts interessos de grans corporacions i de països. Però finalment es va fer la votació en l’últim ple del mandat anterior i es va guanyar. Per tant, la Comissió Europea ja ha aprovat aquest reglament i ara falta el Consell d’Estats, on estem pendents que s’aprovi. Però hi ha una gran oposició per part d’Alemanya i d’alguns països més. Hem de tenir una visió d’Europa. Quan llegim l’informe Draghi, amb què estem absolutament d’acord, Europa ha de fer una aposta important perquè no tenim cap empresa innovadora o tecnològica fins les deu primeres mundials, per tant, perdem algun tren. Estem totalment d’acord amb l’informe quan diu que Europa no pot legislar-se per directives europees, perquè triga molt a poder implantar-les. Perquè no les adapten o no les implanten o perquè quan les implanten fan trampa.

Com s’ha de funcionar?
—S’ha de funcionar per reglaments en què no pots canviar ni una coma i és immediat implantar-lo. El reglament que treballem obliga a crear una entitat que controli els pagaments. Les empreses hauran de pagar els interessos de demora de forma automàtica i aquest organisme haurà de controlar i sancionar qui compleixi. Aquí, el conte canvia. Si tu dius has de pagar quan toca, si no, pagaràs amb interessos de demora, que són 8% més el preu dels diners, gairebé un 11%, tot canvia. Ningú voldrà pagar un 11%, perquè per fer això te’n vas al banc i et finances, que és el que haurien de fer en comptes de demorar el pagament. Si no, el que faig és finançar-me a través del meu proveïdor i això és una perversió. En el sector privat hi ha una anomalia, la mitjana ens enganya. Les petites empreses paguen bé, són les grans que paguen malament, perquè tenen una posició de domini. Com que no passa res… Llavors les grans empreses es beneficien a costa de les petites. Com he dit abans, és una perversió. Aquell que té més capacitat de finançament utilitza la posició de domini per finançar-se a través de les petites empreses. Això fa que les nostres petites empreses siguin més febles i no creixin. Jo no entenc que qui pot pagar no ho faci; això ens distorsiona l’economia.

Aquí les dades també fan mal, la morositat fa tancar moltes petites i mitjanes empreses.
—Sí, la presidenta Von der Leyen va dir que a Europa tancava una de cada quatre empreses per aquest problema. En el cas d’Espanya, per als nostres nivells, és una de cada tres. La liquiditat és l’oxigen de les empreses. O sigui, pots haver venut molt, però si no tens liquiditat i no pots pagar els treballadors, mors.

I ara l’altre gran problema endèmic: la manca de formació i preparació d’un gruix important de treballadors.
—En un moment de canvi com el que vivim, només els països que treballin en el coneixement i creïn talent i el retinguin seran els que lideraran tots aquests canvis. La formació és un element absolutament estratègic. El problema que tenim és que el nostre sistema no té ben estructurada la formació. Fem un esforç amb sistemes formatius que no s’ajusten a la demanda i es converteixen en despesa i no en inversió. Per tant, tenim el sistema invertit. Hauríem de tenir un sistema de demanda, perquè permetria que la gent que estudiés trobés feina. Un altre problema que tenim és d’orientació. Els itineraris formatius actuals són molt complexos i necessitem situar la persona al centre de quins són els seus interessos, les seves capacitats, les seves habilitats, per poder donar-li el camí que li permeti cobrir les seves expectatives o voluntats o necessitats. El sistema d’orientació és un tema que hauríem de treballar amb molta més profunditat. I un tercer punt és que no pots formar només dins del centre, que és una part fonamental, però hi ha d’haver l’ecoformació, que és l’experiència, que és la pràctica.

Hi ha la formació dual.
—El sistema dual, que l’han posat com a sistema universal a Alemanya, està molt bé, perquè hi ha moltes empreses mitjanes i grans. Però el problema que tenim és que som un país de pimes i sobretot de microempreses de menys de deu treballadors. Per tant, proposar un sistema universal de formació dual amb el país que tenim és una utopia. Ho podem dir, però tenim una dificultat a l’hora d’implantar-lo.

I què proposeu?
—Això que dic no és un eslògan: hauríem de reconèixer l’empresa com a entitat formativa.

Hi ha molts recels sobre la formació; hi ha qui la veu com una forma d’explotació, potser per com es fa o potser perquè no s’entén.
—No hi ha explotació, hi ha participació. Lògicament, parlo d’una formació que no és producció. Amb una formació dual, tens una persona que ha de fer una sèrie d’activitats com si fos en una aula. Per tant, aquí l’empresa hi ha de posar recursos humans i materials. Això li representa un cost, però que pot assumir perquè fa una inversió. Però si no es reconeix el paper de l’empresa, tornem al mateix lloc. Una gran empresa no té cap inconvenient per a muntar un centre de formació perquè té la capacitat, l’economia i els professionals per a fer-ho. Però en una empresa de dos treballadors i mig, si li dius que en dediqui un a formar i que a més a més hi posi recursos quan realment quan no en té, tot es complica. Nosaltres fem propostes possibilistes. Entre unes quantes empreses hem fet una proposta i treballem un projecte pilot que funciona força bé. En aquest cas, hem de mancomunar el tutor. Ho fem amb el sector d’instal·ladors elèctrics. El tema de la formació per la PIMEC és molt important i fem moltes accions. En aquest sentit, també ens preocupa que la universitat tingui un problema d’oferta i demanda i un problema de governança, aquí realment toquem l’os.

Què voleu dir?
—La universitat, com moltes institucions més, té un problema de governança. Moltes vegades els rectors tenen poc marge de maniobra. Li vénen capítols, com el tema salarial, o el capítol de recursos que té per al manteniment mateix. I, per tant, no té possibilitat de gestionar, i això és un problema.

Què demaneu a la universitat?
—Hem de tenir més permeabilitat de la transferència del coneixement. Penso que és una qüestió que ens hem de demanar totes dues parts, la universitat i les empreses. Sempre es pensa que la transferència del coneixement és de la universitat a l’empresa o a la societat, però també n’hi ha d’haver en l’altre sentit. S’han de crear les condicions perquè aquesta permeabilitat es pugui produir. Nosaltres hem fet un projecte que no existeix en cap més lloc del món amb la UOC i n’estem molt contents. Mitjançant el big data, analitzem totes les ofertes de feina de totes les professions. Som capaços de dir quina és la necessitat que té avui el mercat.

I quina és?
—Ens hem quedat molt sorpresos perquè mentre pensàvem que, per exemple, un instal·lador elèctric necessitava saber passar un cable per un tub i connectar i coses així, les empreses diuen que necessiten persones que sàpiguen treballar en equip, que arribin puntuals, que d’alguna manera puguin entendre-ho quan els donen alguna instrucció. Ens adonem que les competències soft per a la incorporació al món laboral són tant o més importants que les competències més tècniques. Aquest baròmetre ens diu que necessitem gent amb actitud més que amb aptitud, que també. Perquè si tens coneixements i no tens bona actitud, no funciona. L’actitud ens pot permetre que la gent agafi l’aptitud, el coneixement. Però si tens coneixement i no tens bona actitud, segurament no serviràs. Tot canvia molt de pressa i es necessita gent amb una actitud propositiva i capacitat per a fer el canvi.

Falta molta gent en tots els àmbits, l’altre dia deien vint mil infermeres, abans dèieu farmacèutics, instal·ladors…
—Falta moltíssima gent. En el sector sanitari tenim unes necessitats molt importants, entre més qüestions perquè molta gent se l’emporten de fora, països com ara el Regne Unit. Però, de gent formada, en falta a tot arreu. Quan preguntem a les empreses que ens diguin quin és el seu primer problema, sempre diuen: trobar gent. I quan et diuen això tenint una quota d’atur del 9% a Catalunya i de l’11% a Espanya…

I de joves més…
—Sí, i si parlem de més grans de quaranta-cinc anys, encara més, perquè la xifra es duplica i triplica. Això vol dir que falla el sistema. Explicaré una cosa que és la primera vegada que explico i que té una transcendència important. Quan vaig entrar de president a la PIMEC, Catalunya es gastava 4.000 milions d’euros en polítiques laborals actives i passives. O sigui, del pressupost, el 83% era per a polítiques passives i el 14% per a polítiques actives. Després de quatre anys, això ha empitjorat. Ara en polítiques passives es gasta el 90% i només el 10% en actives. Entenem que si algú no treballa, ha de poder menjar. Però caldria fer més polítiques actives, que és donar una formació perquè la gent vagi a treballar. D’això parlem nosaltres. Pots donar peix perquè la gent mengi, però el que és realment important és donar una canya de pescar. Conduïm contra direcció, per tant, hem de generar mecanismes sense tenir cap mena de rubor per a anar en la direcció correcta. Insisteixo que, a qui ho necessita, se li ha de donar, però hem de donar la formació perquè la gent pugui tenir una oportunitat i una ocupabilitat. Hem d’exigir que això canviï.

Els grans obstacles per a canviar les coses que hem enumerat fa temps que han estat diagnosticats, com ara el de la formació i tots els que hem dit, i no sembli que avanci gaire. Us veig amb molta energia, però és aclaparador com estem d’encallats en els grans temes de transformació.
—Mira, deixa’m que t’ho digui d’una altra manera. Tenim una bona notícia i una de dolenta.

Comencem per la bona.
—Sabem quins problemes tenim, i això és molt important.

La dolenta?
—La dolenta és que no fem res per canviar-ho. Hem de tenir una acció pro-activa i la societat civil ha de fer un paper. Lògicament, hi ha uns responsables, que són els governs, però hi ha una societat civil que ha de ser més exigent. D’alguna manera, en el diàleg social hem de mirar de plantejar que s’han de crear polítiques que puguin permetre que la gent tingui canyes de pescar, que tinguem un país amb capacitat de crear riquesa, que aquesta riquesa sigui compartida. Al president de la Generalitat, li agrada molt parlar de la riquesa compartida, sí, però hem de crear les condicions per a crear la riquesa. I, lògicament, la riquesa s’ha de compartir. Nosaltres, des de la PIMEC, conjuntament amb més organitzacions, hem constituït per primera vegada una confederació perquè les petites i mitjanes empreses tinguin veu pròpia a l’estat. Això és una de les grans anomalies. Ara fa cinquanta anys que podríem parlar en termes relatius de democràcia. Ara, si durant cinquanta anys el motor de l’economia, que són les petites i mitjanes empreses –un 99,8%, amb un 70% d’ocupació i més del 60% del PIB–, no han tingut veu pròpia en l’àmbit estatal per a poder parlar dels seus problemes i les seves solucions vol dir que Espanya no ha acabat la seva transició democràtica.

Exacte, amb això i amb moltes coses…
—A mi em pertoca parlar de l’àmbit econòmic i empresarial. La partida es juga en l’àmbit econòmic i empresarial. I quan Espanya i Catalunya tenen les empreses més petites no és perquè siguem pitjors, és perquè no tenim les condicions que permetin aquesta competitivitat o productivitat que parlàvem abans. Perquè hi ha gent que té una posició de domini i es queda al marge. S’ha de legislar pensant realment en una economia que permeti de créixer horitzontalment. Això ens farà més resilients, farà que hi hagi més bones condicions laborals i més capacitat d’inversió en la innovació. També voldria dir en forma de denúncia que veig moltes institucions i organismes que parlen que s’ha de guanyar dimensió, però de tots aquests ningú diu que el que hem de fer és cobrar a temps, tenir competitivitat en la compra pública, que és el primer contractador que hi ha al país, i una fiscalitat justa.

En això últim sí que s’ha guanyat una batalla, la de reduir l’impost de societats de les microempreses i petites empreses.
—Una de les coses de què em sento molt orgullós és haver aconseguit per a les microempreses i per a les petites la reducció al 20% de l’impost de societats. La gent no és conscient de la importància d’això. La fiscalitat ha de ser justa i moltes empreses percentualment pagaven més que no pas una gran corporació. Hi ha empreses grans que tenen l’índex de pagament inferior al de la botiga que tenim al costat. Això és injust. Tot això que dic és de sentit comú, però ja se sap que és el menys comú dels sentits.

Vau participar en l’acte per la qüestió del FLA. L’acumulació del dèficit fiscal clama al cel. Us preocupa?
—El finançament és una de les qüestions que també vam posar damunt la taula. Un acord sobre la transferència de Renfe està molt bé, és bo i necessari, però no és la prioritat que actualment tenim al país.

Quina és, per vosaltres?
—Per nosaltres, el finançament és un element absolutament fonamental. La prioritat és tenir aquelles condicions que ens permetin que no es perdin les inversions, ni la capacitat per a donar resposta a les transformacions que hi ha a la societat. I, òbviament, el finançament ens condiciona d’una manera directa. També és una qüestió de concepte. Hem de tenir un finançament i unes administracions que siguin tractores, no extractores. I, és clar, nosaltres som el tercer territori –segon, depèn com es miri– que aportem i passem a ser el catorzè que rebem, de quinze, perquè n’hi ha dos que tenen un règim diferent del que tenim nosaltres. Els alemanys van aprovar per constitució que el Land no podia perdre la posició d’ordinalitat que tenia. Si ets el tercer, ets solidari, lògicament, i ha de ser així, però no deixes de ser el tercer en cap cas, perquè fas de tractor dels altres Länder. El que no pot ser és que a tu, que ets en una posició i fas una mena d’acció determinada, et facin extracció o vagis a una altra posició. Dit això, també reclamem una gestió dels recursos públics absolutament eficaç i eficient, perquè, per exemple, hem reduït les hores lectives del professorat. No hem millorat la qualitat del que ens han donat. Aquest esforç d’incorporar dos mil professors més al sistema vull que tingui un resultat. És la millor inversió que podem fer, però hem de ser exigents amb els diners públics.

L’acumulació de tants anys de dèficit fiscal ha desgastat molt el país.
—Molt, perquè això et deixa en un cert desavantatge en algunes de les inversions que s’haurien de fer i no es fan. Veiem pressupostos que s’han pressupostat 15 vegades i no s’han executat mai, per tant, ja no només és el que tens de finançament, sinó els compromisos i les no-execucions. Llavors, quan comparem execucions d’allò que s’ha posat en un pressupost, veiem unes diferències d’alguns que són al 100% i uns altres que som al 30% o al 40% o al 60%. Penso que hem de ser molt més exigents.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor