Antoni Abat Ninet

Antoni Abat Ninet. Quaranta-tres anys. Professor de dret a la Universitat de Copenhaguen. Però també ho ha estat a Stanford, Georgetown i ESADE. L’any 2016, va fer una sonada intervenció al parlament català que va ajudar molt a modificar el full de ruta sobiranista: després de la seva intervenció, molta gent va passar de voler fer eleccions a encarar el referèndum amb ganes. Ara VilaWeb ha volgut tornar a parlar-hi per demanar-li com veu les possibles sortides al moment actual. I la seva opció es pot resumir així: opta per un mandat de desobediència civil.

Què hem de fer, ara, professor? Quin seria el pas a fer en la investidura, per exemple?
—Vosaltres vau publicar l’article del professor Resina, que proposava un mandat de desobediència civil i ferma. Hi estic d’acord. Per començar, la investidura. Si llegiu el reglament del parlament, la investidura telemàticament es pot fer, perquè no és prohibida.

Es pot?
—Qui us digui que no, vol dir que en fa una lectura restrictiva i poc garantista del reglament. Es poden fer servir arguments de dret constitucional comparat a favor de la investidura telemàtica. I l’especial protecció que tenen els drets dels representants a la cambra, també. Això està explicitat a la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH). Els catalans faríem bé de començar a pensar en el TEDH com a garant dels nostres drets fonamentals, obviant de considerar el pas per la justícia espanyola com un mal processal necessari. En resum: fem la investidura telemàtica i mantinguem una part del govern i la presidència a Bèlgica, i una altra, al Principat. No pot ser que per una qüestió formal i amb una lectura restrictiva dels drets no es permeti que el president prengui possessió. Home… Aquí t’apliquen el 155 com una carte blanche. Donen un cop d’estat amb un article anticonstitucional, no accepten el resultat de les eleccions i volen interposar entrebancs i lectures restrictives de drets perquè el president no pugui prendre possessió. Doncs no. Per això crec que un acte de desobediència fort seria que el president prengués possessió. I tindríem un president de la República, el president Puigdemont, a Bèlgica. I un president del govern aquí. Dues figures. Un president i un primer ministre. I pas a pas, consolidar el que s’ha fet.

I si l’estat espanyol ataca amb més jutges i presó? Som-hi igualment?
—Efectivament. I si no tenim representants que tinguin collons de fer això, que en posin uns altres que en tinguin. Per què alguns ens els han escapçats. Potser ha de venir una altra generació. Aquí només tenim dues opcions. Una és preguntar-se: hi ha algú comprant AK-47, aquí? Oi que no? Doncs aleshores tenim l’altra opció, que és la desobediència ferma del govern, i aprofitar cada pas políticament. Perquè si no, què fem? Màrtirs?

Abans de l’1-O pensava: anem a mesos vista. Ara penso: anem a anys vista.
—Depèn dels tempos. I no pot passar que els espanyols marquin els nostres tempos. No pot ser. Nosaltres endavant i endavant. I endavant sabent que tenim un milió de paios al nostre país que són espanyols i que no solament estan per la violència, sinó que en volen més, de violència. Doncs molt bé. Hem de gestionar també això.

Un sol poble, diuen.
—I creieu que això no ho han passat altres estats? I altres processos d’independència? De tensió interna, sempre n’hi ha. Torno a Resina: la violència és contraproduent per a ells. Penseu que van demostrant al món que nosaltres som espanyols a la força. Per violència. I això és molt depriment i no funciona in illo tempore. Si els paios es mantenen en l’àmbit internacional és perquè hi ha una sèrie d’interessos que els catalans no han pogut trencar. I ara sembla que a la comunitat internacional hi ha un debat, i a Europa poden considerar el referèndum acordat. Ells arribarien a acceptar un referèndum, sí. Però jo crec que aquesta pantalla ja l’hem passada.

Ja l’hem passada?
Efectivament. L’hem passada. No hi ha res més a fer. Ens han pegat per defensar urnes, eh? De què parlem, aquí? Aquí han pegat àvies per defensar una urna, sabeu? Aquí parlem de drets fonamentals, home. Això ho han de pagar. Ells. Tots. I la Unió Europea, també.

Anem als presoners polítics. Tema cru i delicat. Hi ha qui diu que no en quedi ni un manant, de presoner. Ni un. Perquè no pot ser que marquin agenda política gent que parla amb l’advocat penalista al costat. No facis això, no facis allò. Això inclouria Junqueras, Sànchez i Forn.
El tema és molt cru. La pregunta que jo em faig és: serveixen els presos per a assolir la consolidació de la República Catalana? O l’alenteixen? És la pregunta que ens hem de fer. Hem de ser crus. I analitzar-ho des d’un punt de vista més fred. Són bons per a l’assoliment de l’objectiu? Passa que respondre això ens toca molt la fibra. Però respondre segons com permetria que el president de la República vingui a Catalunya per la frontera, protegit per la gent. Per exemple. O ara o més tard. Hem d’estar preparats per coses d’aquestes. Hem de pensar en actes de desobediència forts. Cops. Pums. No se n’han anat, els piolins, del port? Doncs què esperem?

Potser mobilització al carrer i organització.
Perdoneu, però això ho ha de liderar el govern. També les vagues, o els impactes econòmics. Els polítics han de donar exemple. El govern de la Generalitat deu al país l’esforç que va fer l’1 d’octubre. I s’ha de fer alguna cosa amb efectes reals. I res de ‘visca el 155’ per a poder sortir de la presó.

Consellera Ponsatí dixit: s’ha anat amb el lliri a la mà no tant amb Espanya, sinó amb Europa. És Europa que diu frena, i jo t’assec, Rajoy, a la taula. I no passa.
Sigui pel que sigui, van acceptar el 155. De manera vergonyosa, alguns d’ells. I no em feu dir noms, perquè alguns no els conec de res. Ni resistència ni hòsties. Els paios pleguen. Acatem les eleccions imposades vergonyoses. I vergonyants. Perfecte. Guanyem. I ara hem d’aspirar a l’autonomia del 78 centralitzada i descafeïnada? No. Hem d’anar endavant. Em sembla que ens ho hem guanyat. Ara tot això ho hem de fer efectiu. El govern ha de fer aquest pas endavant? És clar que sí. Ells són els primers que han de fer exemple.

Crític amb el post 1-O?
Molt crític. Jo, això de les morts, em sembla que… No ho veig clar. Si t’han de detenir, que vinguin al parlament. Que vinguin. Amb un milió de gent fora. A veure si ho fan.

Risc: ho fas, no guanyes, i ets al mateix lloc, però amb deu morts damunt la taula.
—Amb deu morts no seríem al mateix lloc.

[ACLARIMENT D’ANTONI ABAT NINET ENVIAT 15 DE GENER] :Escric aquesta missiva per tal de puntualitzar quelcom que en principi no em semblava necessari, per ser obvi i evident, però després de veure la mena d’interpretacions i suposicions injustes que s’han fet a partir de la meva entrevista he trobat necessari aclarir el sentit de les meves paraules. Hi ha qui ha interpretat la meva resposta a una pregunta de l’entrevistador que explícitament planteja l’escenari de 10 morts: “Amb deu morts no seríem al mateix lloc” com una mena de suggeriment que jo estaria defensant la necessitat de persones assassinades. Òbviament, aquesta no va ser en cap cas la meva intenció, no hi ha cap suggeriment al darrere. No ser al mateix lloc no implica ser més a prop o lluny de res, ni estar en millor situació, sinó simplement trobar-se en un lloc diferent, i parlant de morts, es tractaria de trobar-nos en un lloc que ningú desitja.

A més per a contextualitzar la resposta, en la següent pregunta, on l’entrevistador demana si amb 10 morts la UE es mullaria, responc que amb més de dos-cents morts als fets del 6 d’octubre no es va aconseguir cap objectiu polític i episodis que no cal repetir mai. Convido als que interpreten injustament i de manera ofensiva les meves paraules que analitzin tots els meus escrits científics, articles d’opinió i altres obres, escrites i orals, on no trobaran una simple frase on jo recolzi la violència, l’odi o el terror de cap mena de classe. Ans al contrari. Algunes de les meves expressions transcrites literalment d’una conversa telefònica, expressades en paper, poden resultar desencertades, ara bé entenc que en el context de l’article també queda clar en tot moment la meva aposta per la desobediència civil, ferma i pacífica.

En qualsevol cas, l’objectiu d’aquestes puntualitzacions és primer deslligar qualsevol interpretació forçada de suport a la violència per part meva, i sobretot evitar, que les meves paraules puguin ser interpretades de manera perjudicial per a la causa independentista a Catalunya.

[FI ACLARIMENT D’ANTONI ABAT NINET]

—Amb cent, la Unió Europea es mulla. Amb deu, segur?
És un debat, sí. El 6 d’octubre en van matar 256. I no va passar res. I van posar a la trena el president Companys, que es va fer enrere. No ho sé, tu. Jo declaro i no marxo. Vaig a Palau. I que em busquin. A hòsties, si cal. Tot cristo enregistrant. Passa que no ho van fer perquè crec que ho tenien tot apamat fins al referèndum i prou. El dia de l’endemà, no. Els va agafar en calces. Potser no s’esperaven que 2,2 milions de persones votessin el referèndum. I ara com ho gestionem? I això que ho tenien molt enllestit i molt preparat. Demanar reconeixement internacional als organismes internacionals. Estava preparadíssim. Passa que al final, pels motius que siguin, ja ens ho explicaran algun dia algú, van acatar el 155, van abaixar el cap.

Tesi: fallem per petits. Siguem humils, també. No tot són traïcions i renúncies. Potser som el Rayo Vallecano i a vegades ens fallen les forces. No les conviccions.
Totalment d’acord. Ara, i aquí ve la meva crítica. Sigues honest. Explica-ho. Tenim força per a declarar la independència, però no per a implementar-la. Digues-ho. Explica-m’ho. I això no es va fer. Aquesta és una crítica que també tinc. Ara, també et generen empatia. Aquests paios han anat endavant. Hi haurà un moment que s’arronsaran, pensaven molts. Doncs aquests han anat endavant, però endavant, eh? Que fiquin aquests paios a la presó és com si fiquessin un familiar. Estem tots tocats. Hi són per haver fet el que tu demanaves, el que hem celebrat. Hi són pel que tu haguessis fet exactament igual. Com pot ser que siguin a la presó ara?

Us veig escèptic amb Europa.
Ara sí que sóc escèptic amb Europa. I molt optimista i molt content amb el país. Molt orgullós de ser català. Si hem pogut arribar on hem arribat, i si continuem aquí, amb tot el merder que tenim, amb un cop d’estat, amb el 155, amb empreses amenaçades, i que la gent va i defensés l’1 d’octubre i guanyés el 21-D. Espectacular. Per això crec que quan quatre es mobilitzin una mica, això pot ser molt gros. Perquè la simpatia europea, la tens. Sobretot als països escandinaus. La gent està amb tu. Ara, quina és la manera que aquesta gent reaccioni? Tocar la butxaca als europeus. L’única manera. Escoltin, que som en un estat d’excepció i sense garanties. Aquí no s’apliquen els procediments de la constitució espanyola.

I com es paralitza l’economia sense els grans sindicats a favor?
Ens tenim a nosaltres. Us sembla poc?

Res a afegir?
Endavant. Optimisme. Que els qui ho tenen complicat són ells. Amb tota la pasta, amb un cop d’estat i d’excepció, i encara som aquí? Doncs som-hi. Endavant. Anem a l’atac. A l’atac. Això hem de fer: mandat de desobediència civil, i ferma.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]