Antoni Abad, president de la Cecot, creu que amb el fons Next Generation s’ha començat malament, que cal seure més i parlar més, de tot. No tan sols del fons, de l’aeroport, de la formació professional, sinó de gairebé de totes les qüestions. Troba que està massa arrelat el vici de les administracions de primer decidir i després parlar. Que el món no va així. Que sempre és millor primer parlar i després decidir. Relaciona la pressió fiscal de Catalunya amb el dèficit de les balances fiscals i els deutes de l’estat espanyol. Diu que són vasos comunicants i que cal dir prou.

A la reunió amb el conseller Giró vau parlar de l’excés de la pressió fiscal de Catalunya. La relacioneu amb l’infrafinançament?
—Aquest matí escoltava a la ràdio i deien que el nombre d’herències que no s’accepten a Catalunya ha pujat, d’una manera molt important, perquè el cost és inassolible. Que la gent no pugui pagar les herències i hi renunciï ens ha de fer pensar. A Catalunya una característica és estalviar. Doncs per a estalviar ja has tributat, que després hagis de continuar pagant és anticonstitucional. L’impost del patrimoni és confiscatori. El té Espanya i no el té gairebé cap altre país europeu. A Espanya, Madrid no el té. Prou de tanta pressió fiscal. És evident que hi ha un vas comunicant amb l’infrafinançament que tenim. A Catalunya tenim tretze imposts més. Els incompliments econòmics són enormes. Mentre hi ha una taula, aquesta qüestió hauria d’estar corregida el primer de gener del 2022.

Us referiu a les balances fiscals?
—A les balances fiscals, a l’addicional tercera, a tots els incompliments de pressuposts vinculats a rodalia i a tot allò que deuen. Arreglem-ho. Si ets un ciutadà o una empresa de Catalunya, aquesta situació no es pot admetre. És una situació que s’ha d’arreglar i no és ni per a alts, ni per a baixos, ni per a dretes, ni per a esquerres, ni per a independentistes, ni per a unionistes. És per a tothom. I fa dècades que s’ha d’arreglar. Això el primer de gener hauria de ser diferent. La resta no l’oblidem. Però a més, no és que no s’arregli, sinó que el dèficit de les balances fiscals augmenta.

De moment no han posat terminis.
—Ja ho vaig dir, que dos anys em semblava excessiu.

Què s’ha de fer amb l’aeroport?
—Menys política i centrar-se més en el projecte. Hi ha qui hi està a favor i qui hi està en contra, del govern d’Espanya, del govern d’aquí, oposicions municipals i parlamentàries segons els interessos de cadascuna de les batalles polítiques que lluiten. Per al progrés i per al creixement la connectivitat és essencial. Això que diuen que els empresaris estem fossilitzats i que tant ens fa la Ricarda no s’aguanta per enlloc. La transformació de les empreses per a assolir l’agenda 2030 és molt important i treballem moltes qüestions, entre les quals l’autogeneració elèctrica, i amb totes les preocupacions ecològiques. Aquí parlem massa de ciment i totxo i hi ha coses més importants que no les diu ningú.

Quines?
—Hi ha d’haver un ens independent que s’ocupi de rutes i destinacions que pugui agilitar i concretar les destinacions amb terminis curts. Si no es fa això, no cal fer ampliacions. Com tampoc cal si no ens asseguren que des de Catalunya es pot anar a totes les destinacions que tinguin més interès de connexió pel bé del país. Sense aquestes dues condicions, res no servirà.

Us referiu a un ens que no depengui d’AENA? O que la gestió ha de ser catalana?
—Em refereixo al fet que les rutes han de ser un punt de trobada público-privat i que no pot ser que quan s’hagi de fer una ruta passin mesos i anys fins que no sigui operativa. Les coses s’han de fer en terminis curts. Tot va molt accelerat i aquesta qüestió és essencial i no es pot anar en aquest ritme. Una altra cosa que també és molt important és l’impacte d’arribar a l’aeroport amb alta velocitat, sobretot ara que els vols de curta distància o mitja seran substituïts pel tren. Nosaltres tenim una proposta alternativa de construcció de l’aeroport i també de l’alta velocitat, que no és un cul de sac sinó un bucle que passi per l’aeroport. Tots els viatgers han de poder arribar amb alta velocitat a l’aeroport i poder fer les connexions de llarga distància. És evident que no ens hem assegut a parlar. Nosaltres fem un crit a la responsabilitat perquè no té sentit que per un piulet, o una declaració, allò que era sobre la taula ho facin enrere. D’aquí a cinc anys hi tornarem, això és inadmissible. Parlem de llocs de treball i d’activitat econòmica. No pot existir aquesta frivolitat. Ja n’hi ha prou. Així no és com es construeixen les confiances perquè les empreses vulguin invertir, perquè el jovent es pugui formar. L’objectiu dels governs és governar i no ha de ser barallar-se per guanyar eleccions. Estem decebuts.

Decebuts del govern espanyol, del català?
—També de tots aquells qui han fet oposició amb uns arguments que només diuen que la Ricarda pot quedar afectada, sense aprofundir en res. Una infrastructura com aquesta té alternatives. No pot ser que en tres dies, i per uns motius que no són clars, diguin “ara ho aturem i us espereu cinc anys”. Això no és qualitat democràtica. Un crit a dir “seguem tots, vosaltres i nosaltres, i cerquem les millors solucions” i prou de fer batalla política d’una infrastructura que pot donar un impuls futur molt transcendent. Prou de fer demagògia i imaginar que els col·lectius empresarials no tenim consciència ecològica. En tenim tanta o més que els que ens assenyalen i després no donen cap argument de pes per a millorar el projecte en compte de tombar-lo. Ens hem de reunir per a fer-ho tan bé com sigui possible. A la taula que ha de prendre la decisió s’han de posar més criteris, perquè la participació enriqueix.

Quan s’invoca el decreixement, què en penseu?
—El decreixement com a concepte és fer del pessimisme la bandera per la qual ens hem de guiar. El creixement no és tan sols una paraula quantitativa, té moltes cares i té uns atributs de positivisme, d’esforç de superació, que hi són implícits. Nosaltres no estem d’acord amb qualsevol creixement. La majoria del teixit empresarial creiem a fer les coses ben fetes, respectuosament i acordades. No es tracta de blanc o negre. Si tornem a l’aeroport, hi ha una dada clara. Sis hores el dia, el 25% del temps, no hi ha vols. Tenim un element que és la proximitat a Barcelona. A molts llocs els aeroports són lluny. Això és una cosa que el fa atractiu. L’ús reversible de les pistes l’hem d’aprofitar. La contaminació dels avions i l’eficiència energètica són qüestions en transformació constant. Han millorat moltíssim. En un futur possiblement hi haurà la possibilitat de connectar amb la llarga distància, perquè en som els primers interessants.

Però si encara no han acabat el corredor del Mediterrani d’alta velocitat!
—Que no hi hagi aquesta infrastructura és una de les grans vergonyes. Fa dècades que la demanem. Tenim un gran descontentament, que és la suma de tantes coses que no són raonables, de tant d’immobilisme. Hi ha un gran cansament que fa necessari un crit a l’ordre a totes les administracions per dir-los que han de crear complicitat amb la societat per aportar competitivitat i progrés i per asserenar els ànims amb la confrontació política. No és un retret, és una crida a canviar les dinàmiques, perquè si es fa, tot pot millorar.

Les PIMES quedaran fora del fons europeu Next Generation?
—Hi ha el risc evident que puguin quedar-ne fora. Alguns grans projectes i algunes de les grans empreses tenen consciència que poden ser tractor per a moltes empreses petites i mitjanes. Esperem que aquest fons el tuteli Brussel·les, perquè l’esperit del fons és refundar la competitivitat d’Europa. Hi ha un element competitiu, en el bon sentit, de reorientar i repensar per aconseguir empreses més sòlides, llocs de treball amb més qualitat, més capacitat de resiliència. I perquè això passi no pot succeir això que ha passat a l’agost.

Què voleu dir?
—Hi ha hagut dues convocatòries de fons aquest agost amb quinze dies de termini per a enviar les propostes, i a Catalunya sembla que hi ha hagut un 20% del fons que ha estat vinculat a projectes presentats. A Espanya un 40%. Això ja torna a ser un gran fracàs de la gestió de les administracions. No té sentit. Els holandesos fa anys que aplaudeixen la incapacitat espanyola de gestionar el fons europeu. Sense parlar del Next Generation, sinó dels diners rebuts anteriorment, portem un històric que mai no s’han exhaurit amb molta diferència.

Hem començat malament?
—Sí.

Des d’aquí què s’hi pot fer?
—En el nostre cas, des de la Cecot apropem els procediments a les empreses. És important que les empreses tinguin tota la informació. En aquests projectes les empreses, tinguin la dimensió que tinguin, també han de posar recursos, a part de rebre finançament i subvenció. El govern de Catalunya s’ha de coordinar millor amb l’espanyol perquè en definitiva el titular és “el Reino de España”. Fem que sigui un fons que pugui refundar. També es pot col·laborar amb ajuntaments i han sortit iniciatives interessants. Les organitzacions empresarials hauríem de ser prescriptors directes d’aquest fons.

Enguany la formació professional ha arribat a una situació greu. Molts joves s’han quedat sense plaça per a estudiar.
—No s’ho miri així. En el nostre cas fa nou anys que fem la nit de la formació professional, dedicada als nous professionals. Fa anys que li donem prestigi i intentem que hi hagi una percepció social més bona. Fem un recorregut que ens apropa a Europa. Enguany hi ha hagut més demanda que no pas oferta. Això no és un mal símptoma, però sí que hem de donar una resposta més bona al jovent.

Quina solució proposeu perquè no torni a passar?
—Col·laboració público-privada. Concertar amb tots aquells que tinguin la capacitat d’oferir formació professional de qualitat i no tan sols intentar de cercar la resposta des de la conselleria. No. Això va de resposta de tot el sector educatiu català. La titularitat no ha de ser tan important, sinó la qualitat de la formació que es dóna. No s’ha d’afavorir la titularitat pública, s’ha d’afavorir l’estudiant. Es concerta poc. S’ha de fer una reconversió mental, la titularitat no és l’element essencial. S’ha de fer un control de la qualitat de la formació. Si el cost de la matrícula ha de ser inferior a la plaça, s’ha d’estendre a tothom que tingui condicions de fer una bona oferta de formació professional amb independència de la titularitat. S’han d’apropar els recursos a les famílies i als joves.

D’aquí a dos anys no hi haurà relleu professional?
—És veritat que l’escletxa entre allò que les empreses demanen i allò que es troben es va ampliant. Correm el risc que aquesta diferència sigui més gran. Si això passa, haurem d’anar a cercar professionals a uns altres països. La formació professional és el gran capacitador del jovent, i després enllaça perfectament amb la universitat. Tot això s’ha d’afavorir.

La qualitat de l’ensenyament professional s’ha de millorar i actualitzar?
—Els programes formatius de moltes especialitats no s’ajusten a les necessitats de les empreses. I això és fàcil de resoldre. Una altra qüestió per a la qual cal seure. A la Cecot, que tenim tants gremis associats, això ho veiem molt. Els gremis et diuen les mancances que tenen i són moltes. Seguem i parlem-ne.

No seiem gens?
—No gaire. I quan passem d’allò que hem parlat als fets, la conversió és molt baixa i decebedora.

Això passa amb la Generalitat?
—Hi ha bona sintonia amb la Generalitat, però hem de ser conscients que les inèrcies i la tradició fan que les administracions facin servir el seu criteri quan prenen les decisions, llavors les empreses hi anem a dir allò i això. Seria eficient de fer-ho a la inversa. Seure en el procés de prendre la decisió. Així ho fan els països que van bé.

Aquests dies el preu de l’electricitat afecta l’economia de tots.
—Això que passa aquí és anòmal. L’estat espanyol té un conjunt de normes europees que ha d’adaptar. Moltes tenen data d’execució abans no acabi l’any. El govern espanyol té obligacions legals per a fer aquest canvi i no és difícil. Que el preu es fixi pel cost marginal últim, el més car, ja està tot dit. Ja es veu tot.

Hi va haver un moment que semblava que la Cecot podia representar l’empresariat sobiranista. Ara que sou dins Foment això no és així?
—Sempre he dit i diré que nosaltres no representem el sobiranisme. L’any 2012 vam començar a parlar de la transcendència que té per a qualsevol territori, per a qualsevol societat o teixit empresarial, la qualitat democràtica. El nostre argument és que millorar la democràcia és un element essencial perquè les societats es cohesionin més, perquè els ciutadans siguin més responsables, perquè les empreses gestionin amb més transparència i les administracions responguin a les necessitats dels ciutadans. Això ha fallat estrepitosament. Ha fallat sempre. Quan s’asseu la junta jo no els pregunto què faran el diumenge. Hi ha gent de tots colors. Però durant tots aquests anys no hem deixat de compartir aquesta base de qualitat democràtica, de qualitat de país, de creixement econòmic i de ser millors persones.

El canvi de president de Foment ha fet millorar la relació entre totes dues associacions professionals?
—Sí. Una de les primeres decisions que va prendre va ser venir a la Cecot i dir que tenia la voluntat que ens integréssim una altra vegada i col·laboréssim. Ara hi tenim molt bona relació. És una adscripció lliurement volguda i de respecte mutu. Ara, la Cecot té la seva dinàmica pròpia i la seguirà tenint.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.