Antimpàtics (i 3): cinc radiografies bilingües

«Això seria bo de saber. Què pensen els bilingüistes dels monolingües castellans? Com els veuen? Podeu aprofitar les vacances per fer treball de camp. Bon estiu»

Pau Vidal
Pau Vidal
27.07.2016 - 06:59
Actualització: 27.07.2016 - 08:59
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

*En Joaquim firma amb aquest nom de fa molts anys, però es diu Joaquín. Encara que molta gent es pensa que és d’aquí (en politicorrectès, catalanoparlant), és fill d’emigrants. Però ell se sap realment d’aquí. Té una germana a qui li passa el mateix, mentre que els altres dos no han fet mai el pas. De quatre germans, doncs, dos de bilingüitzats i dos que no (i aquests dos tampoc s’han catalanitzat el nom). Tots quatre amb estudis superiors. Cap dels quatre, per cert, no ha conservat trets fonètics de l’andalús dels pares, a diferència del que passa en alguns casos. La llengua apresa s’ha incrustat tant en la seva vida que hi parla amb la dona i amb les tres filles. És un castellanocatalanoparlant atípic.

*La Clara també és del país, però el sent molt menys que en Joaquim. En realitat li pesa, perquè el troba engavanyador i petit, i se n’avergonyeix. Per això de seguida que pot parla en castellà, especialment quan els temes a tractar són importants. La llengua de l’interlocutor li és igual, i de fet practica assíduament (i segurament amb orgull) el diguioiguisme: alternar català i castellà en una mateixa frase, sense que hi hagi manera de saber per què. Com si tingués por que parlar català massa estona seguit la fes provinciana. És un exemple perfecte d’això que els sociolingüistes anomenen ‘autoodi’ o complex d’inferioritat. A casa seva tots són catalanoparlants, però es defineixen com a ‘ciutadans del món’. A l’estranger no, a l’estranger són ‘espanyols’ i prou. Als dos fills també els parla amb aquesta barreja tan enriquidora.

*L’Alfredo comparteix molts trets amb el Joaquim: fill de pares castellans, parla les dues llengües amb correcció i amb idèntica desimboltura (ell no s’ha catalanitzat el nom, això no). I gairebé en igual mesura: si li demanessin quina parla més estona al cap del dia, no ho sabria dir. Però li passa una cosa: quan ha d’escriure, sovint es troba en situacions que obliguen a rumiar-hi. Com traduiries això?, quina és la millor expressió per dir allò?… I aleshores li surt la bèstia: les propostes de mots catalans sempre li semblen carques, barretinaires, antiquades, vetustes… No entén per què cachondeo no es pot dir catxondeo, si és tan fàcil i ho entén tothom (si algú li suggerís gresca es podria desmaiar de la impressió). Si la controvèrsia no es resol i cal consultar el lingüista, aleshores fins i tot es posa el trajo de parlar amb els catalans de debò, engola la veu i fa les neutres més neutres. Perquè el català ben parlat és una llengua de teatre, de comèdia. Tot això, en canvi, amb el castellà no li passa. En castellà no hi ha conflicte, tot és més fàcil. Totes les paraules noves són modernes i enrotllades.

*L’Isaac no s’ha hagut de modificar el nom, però en cas que se li hagués presentat el dubte ho hauria tingut clar. Ell també les sap totes dues, encara que pràcticament només en fa anar una. El català li costa una mica, però no pas per cap qüestió fonològica o cognitiva. Li reca de parlar-lo perquè és com si l’hagués après per fer-nos un favor, o perquè tocava. Com si hagués pensat ‘molt bé, és obligatori per aprovar, doncs empollo i no m’emprenyeu més’, però li ha quedat una recança. Per això el parla poc i amb un aire de fastig, com si li deguéssim el temps que va haver de perdre estudiant una cosa inútil. Per això, si hi ha cap controvèrsia lingüística, és capaç de castigar-te deixant de parlar-te en català i de dir-te: ‘Es que los catalanes sois unos nazis.’ Si més no té la virtut de no fingir correcció política: ‘los catalanes sois’, no ‘somos’.

*En Tito és un cas especial: és català quan parla i castellà quan escriu. Entenguem-nos: no és que no parli mai en castellà, però en l’oralitat exerceix amb més coherència el seu ideari més o menys catalanista (segurament rebut a casa, en una família de proletariat autòcton). Sense estridències (no es baralla amb ningú, tampoc), però amb consciència. Quan escriu, en canvi, no. De fet es guanya la vida escrivint, i ja se sap que, si ser escriptor és fumut, ser escriptor català és directament un suïcidi. Per això les novel·les les fa en castellà. I els articles que li demanen els diaris. I per això, ara que ha decidit començar un bloc per promocionar-se, també l’ha fet en castellà. Al capdavall, diu, no perdré pas lectors d’aquí, fent-ho així, mentre que si el fes en català, els lectors d’allà… (Nota: 9 i mig de cada 10 exemplars de les novel·les d’en Tito es venen a les llibreries catalanes.)

Hi ha dos punts que comparteixen tots cinc: es consideren catalans (bé, l’Isaac només quan la correcció política hi obliga) i estan encantats de ser bilingües. De fet, no poden entendre que algú no comparteixi aquest punt de vista. Dels seus compatriotes que exerceixen el monolingüisme en català (no en coneixen gaires, en realitat) troben que són uns talibans i uns tancats (dos també afegeixen que reaccionaris i feixistes); dels que exerceixen el monolingüisme en castellà, en canvi… què en pensen? No gran cosa, o no ho volen dir. Segurament dubten, perquè en coneixen molts més, parents inclosos. Només un dels cinc diu que els troba ‘uns garrulos’. En qualsevol cas, se’ls miren amb molta més condescendència. Moltíssima. Té raó en José Rodríguez: a Catalunya hi ha un paternalisme envers els castellans que espanta. A ningú se li acudiria qualificar els nois Estopa de talibans o de tancats perquè només parlen una llengua.

Això seria bo de saber. Què pensen els bilingüistes dels monolingües castellans? Com els veuen? Podeu aprofitar les vacances per fer treball de camp. Bon estiu.

També podeu llegir:

Antimpàtics (1)

Antimpàctics: treball de camp (2)

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies