L’antifranquisme al Born: memòries sobreposades

  • El Born és un lloc de memòria; al meu entendre és i ha de ser un lloc de moltes memòries, acumulades o sobreposades

Joan Minguet Batllori
29.11.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fa quinze dies es va inaugurar al Born de Barcelona una exposició que gira entorn de l’antifranquisme. El subtítol ho expressa ben clarament: “Art i antifranquisme”. És a dir, que el punt de partida no és la història, sinó l’art. Punts suspensius. Això, en realitat, no és cert del tot: la divisió entre document històric i art és arbitrària. En el desplegament del meu ofici he arribat a la conclusió que els documents són obres d’art (només cal veure tots els museus del món que exposen llibres medievals) i l’art és també, intrínsecament, un document. I, en època contemporània, això és gairebé diria que irrebatible: art són cartells, fotografies, dibuixos, llibres, esquemes, dissenys, grafits, processos, accions i, també, és clar, pintures, escultures i edificis, per exemple. No és cap invent: en les llunyanes classes de sociologia de l’art, Alexandre Cirici ens feia estudiar els carrers de Barcelona i ens feia comptar des d’esglésies fins a senyals de trànsit.

No voldria embolicar-me gaire, però em sembla que un dels punts importants de l’exposició del Born és que juga amb la indefinició del material que exposa, i això m’agrada. M’explico. L’artista Alán Carrasco mostra un projecte consistent a enviar una carta a totes les empreses i institucions que, durant el franquisme, van fer servir presoners per al seu funcionament privat. Empreses i institucions (l’Església Catòlica, per exemple) que van fer ús d’esclaus, uns quatre-cents mil (poca broma!), i que mai ningú no els ha recordat la seva ignomínia. L’obra d’art que s’exhibeix al Born són les cartes que Carrasco va enviar a aquestes empreses, que mai no li han respost: document i art, alhora. En un pol distant d’aquest, als passadissos de la nau central de l’antic mercat hi ha unes vitrines on s’ensenyen objectes trobats a les fosses comunes del cementiri de Paterna que, amb el consentiment i l’entusiasme dels seus familiars, han permès que l’artista Maria Amparo Gomar els mostri com a denúncia aterridora d’una altra ignomínia de la dictadura. Una corbata, un llapis, un botó, una carta de comiat, entre més, de gent assassinada: art i document, alhora. L’art és cosa mental, deia Da Vinci, i peces com aquestes ho demostren: la barbàrie del feixisme es pot dir i explicar (la funció de la història), però també es pot representar (la funció simbòlica de l’art).

Una altra cosa que m’agrada: no sempre l’antifranquisme de les obres que s’exposen és diàfan. I mira que a mi m’agrada el pamflet, jo mateix uso sovint l’escriptura voluntàriament pamfletària, malgrat que alguns lectors s’enfadin amb mi. Però les comissàries de l’exposició (Nora Ancarola i Amanda Cuesta) han optat per un crit d’auxili: necessiten que els visitants ens esforcem, que llegim els textos curts que acompanyen les obres, per entrar amb més fonament en totes les atrocitats que la llarga dictadura va cometre i que han servit als artistes per a les seves propostes. Unes vegades, el cartell provocatiu o la proclama vociferant és necessària; unes altres, com aquí, hem de recordar que l’art no és mirar i prou, cal alguna cosa més per a aconseguir la sinestèsia, l’endopatia, perdoneu que em posi presumptuós, vull dir la conjunció entre l’art i els seus receptors, o viceversa. Les lectures artístiques sobre la malvestat de la dictadura i de tots els seus roïns protagonistes que trobem al Born demanen o exigeixen la nostra complicitat per a fugir de la mera contemplació. Aquí no es busca el reconeixement de les obres sagrades de la història de l’art, sinó el coneixement que puguin aportar-nos aquells projectes, que nosaltres hem de completar per a no convertir-los en objectes merament estètics.

Que n’és d’interessant, trobar una exposició on l’art tingui una vocació de servei públic. Quina satisfacció, comprovar que hi ha artistes que deixen de banda aquest creixent individualisme, aquesta creença egotista que la seva experiència, les seves lectures i els seus pensaments poden servir els altres només pel fet que ells són artistes i es creuen molt bons. Quina sort, poder dialogar amb l’obra d’artistes que, abans que parlar d’ells, es posen al servei d’una realitat històrica que ens ha marcat a tots indeleblement, com la dictadura. I, aleshores, el Born ens mostra projectes creatius que ens subratllen alguns dels grans greuges que el feixisme no solament va permetre, sinó que va estimular i recompensar: la persecució de les diferències ideològiques, afectives, lingüístiques; el menyspreu per la dignitat humana; el control censurador de la cultura; la tortura i l’assassinat de la dissidència… I, aleshores, el Born també ens regala projectes que posen l’èmfasi en la pervivència del franquisme en la societat actual. Aquesta darrera frase, si pogués, l’escriuria en lletres grosses i l’emmarcaria: el mal de la pervivència del franquisme.

De vegades tinc la sensació que en el nostre entorn cultural ningú no fa la feina que ha de fer. Però, sortosament, apareixen iniciatives que supleixen amb escreix aquells desistiments. L’exposició “Un altre fi. Art i antifranquisme” s’hauria pogut produir al MACBA o a Fabra i Coats, per posar dos exemples. Però tots sabem que això és gairebé impossible: es porta més l’endogàmia de la creació, l’aplaudiment dels col·legues que no el repte de repensar els problemes de tothom. En el cas del MACBA hi ha un detall d’una obra de Pep Agut, per exemple, que no agradaria a la gent de la seva fundació, el qui manen veritablement allà dins. L’artista mostra unes columnes de guix que són una rèplica de les del Palacio de Cristal de Madrid, construït el 1887 per a glorificar el poder colonial espanyol sobre les Filipines. En dues d’aquestes columnes, Agut fa una referència explícita a la detenció dels Jordis el 16 d’octubre de 2017. Perquè la pervivència del franquisme es demostra, també, en la negació del dret d’autodeterminació i en la persecució política i judicial d’una aspiració tan legítima com ho pugui ser la contrària. Però mentre una és protegida per la constitució, l’altra és criminalitzada per l’estat.

Sort del Born, doncs. Que va encarregar una exposició sobre la memòria antifranquista vista des de l’art més actual, crític i lògicament discutible. Que d’aquell art intocable i indiscutible ja en tenim prou. I massa! El Born és un lloc de memòria; al meu entendre és i ha de ser un lloc de moltes memòries, acumulades o sobreposades. Perquè el jaciment arqueològic ens permet rememorar la Barcelona de final del segle XVII i principi del XVIII i el setge de les tropes de Felip V (el primer Borbó, l’inici de l’anomalia). Però allà hi ha moltes més memòries, anteriors i posteriors: la dels treballadors d’aquell mercat que proveïa fruita i verdura a la ciutat; la dels entorns d’aquell recinte on la Barcelona més marginal es reunia als anys setanta i vuitanta; la de l’exposició que s’hi va fer l’any 1985, “Un segle d’industrialització catalana”, amb un disseny moderníssim d’Enric Franch… I, evidentment, la memòria del franquisme i, paral·lelament, la de tots aquells que en va ser víctimes i la dels qui s’hi van revoltar. I que, gràcies a aquesta exposició, s’hi continuen revoltant.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes